Un dia amb els metges de la pobresa

El CAP Sant Roc de Badalona, amb 17.815 ciutadans assignats, ha sigut col·locat al primer lloc d'una llista en què figuren els 180 centres d'assistència primària catalans receptors de la població més pobra. En total són 369. Una quarantena d'ells, localitzats amb precisió en un peculiar mapa elaborat per la Generalitat que reflecteix el nivell socioeconòmic de cada zona sanitària de Catalunya, destaquen en el conjunt per rebre la població menys escolaritzada -sovint analfabeta-, que fa feines gens intel·lectuals, de renda anual molt baixa, massivament afectada per una diabetis que fa témer pel futur dels seus peus -se'ls arriben a amputar- i seguidora d'una dieta perillosament obesogènica. En conseqüència, viuen menys anys que els seus compatriotes més afavorits.

Aquest centre d'atenció primària rebrà el 2017 un suplement de 360.000 euros des de la Conselleria de Salut perquè els deu metges i deu infermeres que hi treballen intentin reforçar amb serveis suplementaris les especials necessitats de la població que atenen. “Si el mediador amb els pakistanesos vingués cada dia i durant més hores, podríem conèixer el motiu de la visita de molts pacients, que se'n van i tornen i tornen, fins a convertir-se en grans freqüentadors del servei, sense que arribem a saber què els passa, perquè no ens entenem”, explica Germán Portela, un metge de 40 anys que abans de dirigir el CAP Sant Roc va exercir al Raval Sud de Barcelona, tan poc freqüentat com aquest per pacients amb alt nivell adquisitiu. 

El citat suplement, que pujarà a 13,5 milions per als 180 centres seleccionats, va ser anunciat amb èmfasi fa una setmana pel conseller de Salut, Antoni Comín, obviant que a penes disposa de marge pressupostari per millorar l'assistència sanitària, retallada pel seu predecessor en 1.500 milions d'euros. Comín, no obstant, ha decidit bussejar en les conseqüències de l'empobriment dels catalans, unes desigualtats creixents i de causes fonamentalment econòmiques i socials, però que minven la salut dels que les pateixen perquè condueixen a l'antítesi del benestar. Comín pretén atenuar aquests efectes.

SEMPRE LLUNY DEL PROGRÉS

El CAP Sant Roc, i el barri que li dóna nom, va ser part de l'extraradi badaloní, i en l'actualitat constitueix una de les bosses geogràfiques -una altra és la que envolta el CAP Santa Rosa de Santa Coloma de Gramenet- que mai aconsegueixen ser travessades pel progrés. Receptors perpetus de l'última onada de pobresa, autòctona o internacional.

El doctor Portela, home enèrgic i empàtic, acaba de cridar un pacient, Inam, d'uns 40 anys, amb qui no intercanviarà un diàleg satisfactori per a tots dos. No coincideixen en cap idioma, tret del precari castellà del pacient. “Ens assabentem menys de la meitat de les vegades del motiu de la visita -lamenta Portela-. Els immigrants ens solen descriure els seus malestars com a formes de picor: si estan restrets, els pica el ventre; si tenen febre, els pica el cap, si respiren malament, tenen picors al pit”.

Un 35% dels pacients assignats al Sant Roc són immigrants, gairebé tots pakistanesos. Un altre terç són autòctons que, en molts casos, semblen ancians però no ho són, adverteix Portela. “A partir dels 50 anys es converteixen en pacients majors d'edat. Aquí hi ve gent molt castigada”, prossegueix el metge, que reconeix que torna a casa extenuat a les nits, sense ganes ni de sopar, cosa que no significa que estigui a Sant Roc per força. "Aquí sóc feliç. Som un suport per als nostres pacients", assegura.

Finalment, hi ha el col·lectiu d'usuaris d'ètnia gitana, impossible de quantificar perquè l'Institut Català de la Salut (ICS) desaconsella deixar constància d'ètnies i races, segons assegura el director del Sant Roc.

CONSULTES ETERNES

Aquests es caracteritzen per dipositar sobre l'esquena del seu metge els problemes que tenen amb la mare, el marit, la sogra o els diners. “Ells et tiren el problema a sobre, i esperen que tu el resolguis. Ens diuen: 'Doctor, doni'm una solució', i et trenquen el ritme de tot el matí, perquè has de dedicar més de 30 minuts a cadascun, quan tenim programats un pacient cada 10 minuts”.

Nerviosos, agressius a vegades, exigents. Fidels al seu metge. “És una població que requereix molta atenció”, sintetitza Portela.

Els metges del CAP Sant Roc tenen per costum preguntar als seus pacients, a l'obrir història clínica, si saben llegir i escriure. És una peculiaritat. Ho fan perquè l'experiència els ha ensenyat que res és el que sembla, i temen que més d'un usuari ha pres malament la medicació -“un perill”- perquè no sabia llegir la recepta. “El nivell d'analfabetisme és significatiu entre els pacients d'aquest centre, i estic parlant de gent jove, de vint-i-pocs anys, nascuts aquí quan ja hi havia escolarització pública. Si van anar a l'escola, la van deixar aviat -assegura Portela-. Jo els pregunto a tots si saben llegir i escriure. Quan em responen que en saben ‘una miqueta’, sé que no entendran res del que els escrigui”.

UN SOL, UN PLATET, MITJA LLUNA 

En aquests casos -assegura que més del 50% dels pacients més grans de 45 anys són analfabets-, el metge elimina riscos: “Tinc l'hàbit de dibuixar-los en un foli les hores en què s'han de prendre la medicació -relata el director-. Si és al matí, els dibuixo un sol. Per al migdia, un plat de sopa, i la nit la represento amb una mitja lluna”.

La infermera Carme Cavaco, de 61 anys, no s'ha mogut del CAP de Sant Roc des del 1992 i no té previst canviar un destí que li menja l'energia però que a canvi li permet tornar a casa amb la sensació d'haver evitat alguna desgràcia. Els seus ulls han vist en directe l'evolució de la Catalunya marginal. “Al principi, els nostres pacients eren un 50% paios i un 50% gitanos. El problema era la droga i la policia, que venia dia si dia no”.

Notícies relacionades

Entrenar la ment en temps d’IA: claus per a un ús conscient i saludable

Investigats per «administració deslleial» els marmessors de la fortuna de Pere Mir, entre ells l’oncòleg Josep Tabernero

Aquest matí (divendres passat) la seva primera pacient és Inayat, una pakistanesa de 55 anys que en fa sis que va arribar a Badalona i no parla ni castellà, ni català ni anglès. Tampoc els estudia. “És mestressa de casa, compra a les seves botigues [de pakistanesos] i no es relaciona amb ningú que no sigui de la seva família”, relata la infermera Cavaco. Com que totes dues són dones, ha demanat a la pacient que es desvestís i ho ha fet. Li ha enganxat les ventoses amb els elèctrodes de l'electrocardiograma. Després li ha analitzat els peus. És diabètica i la infermera controla que no tingui punts necrosats als dits.

Amb el metge no és tan senzill. “Moltes vénen amb el marit i segons on se situï el malestar que pateixen, per exemple si és ginecològic, no ens ho expliquen. Ni a nosaltres ni al mediador -assegura Portela-. Les auscultem per sobre de la roba”.