Antoni Comín: "Els hospitals operaran menys quan hi hagi epidèmia de grip"

Antoni Comín (Barcelona, 1971), conseller de Salut des de fa un any, s’ha proposat canviar per sempre la tendència que cada hivern, quan arriba l’epidèmia de grip, satura els serveis d’urgència dels hospitals i frena el funcionament general dels centres públics. Diu que la solució no només depèn de posar-hi més diners. Se situa lluny del seu antecessor, membre del Govern d’Artur Mas, que va aplicar brutals retallades en el sistema. Vol més pressupost per a la sanitat pública –més del que hi havia abans de la crisi–, i sosté que aquests diners existeixen. Assegura que això no és motiu de discrepància a Junts pel Sí.

–L’experiència d’anys anteriors, i les mesures que vostès han adoptat, no estan evitant que les urgències dels hospitals estiguin sempre al límit. ¿Què falla?

–Tot és insuficient. Des de fa unes setmanes estic anant, sense avisar, als serveis d’urgència dels principals hospitals. Estem analitzant i diagnosticant en profunditat on és el problema. Preparem un Pla Nacional d’Urgències que crearà unes urgències capaces d’adaptar-se a una demanda variable sense causar problemes.

–¿No serveixen els plans en marxa?

–És evident que són insuficients. Catalunya disposa d’un instrument per a les epidèmies de grip, el Pla Integral d’Urgències de Catalunya (PIUC), que consisteix bàsicament a posar més diners quan arriba l’hivern, perquè els hospitals puguin obrir més llits i contractar més personal. Això ho mantenim, i hem augmentat el pressupost del PIUC. No és suficient.

–¿L’obertura de 1.200 llits hospitalaris que reclamen els sindicats no seria la solució?

–No. Si fos només qüestió de diners per disposar de més professionals hauríem acabat amb la saturació a les urgències, i no és així. Totes les plantes d’hospital on hi ha un llit, un matalàs i la tecnologia bàsica per hospitalitzar una persona, ja estan obertes. No hi ha llits tancats. Una altra cosa és que en alguns hospitals es van desequipar plantes durant la crisi i ara no és possible utilitzar-les.

–¿I l’ocupació de plantes tancades que va proposar la CUP? 

–Tampoc serviria. Crec que això de la CUP no va ser una proposta ferma. Parlaven de forma retòrica o simbòlica. Va ser una metàfora que, vaig entendre jo, llançaven una alerta que deia ‘poseu-hi tots els recursos’. Però ja hi són, i són insuficients.

–¿I doncs?

Aquest problema és estructural i molt antic. Comú a la resta de comunitats autònomes i menys greu que a França i la Gran Bretanya. Això no s’arreglarà amb diagnòstics simplistes. Hem d’analitzar el problema.

–Endavant.

–Un 12% de la demanda que reben les urgències d’hospital les motiven ciutadans que no pateixen cap risc vital i podrien resoldre la seva demanda en un CAP. Un altre 52% necessita una resposta sanitària urgent, però no necessàriament se’ls ha d’oferir en un hospital: poden ser atesos en un centre d’urgències d’assistència primària (CUAP).

–Els ciutadans no acostumen a saber si el seu malestar és gravíssim o no.

–No. Ni tenen per què saber-ho. Per a això hi ha els sanitaris que atenen el telèfon 061.

–Aquest 64% de persones poc greus no són les que taponen urgències.

–En efecte. No. Si les canalitzem en CAP o CUAP, les urgències seguiran plenes. Però aquestes són les que esperen hores i hores a les sales d’espera. La resta, estan greus.

–I en són moltes.

–Sí. És el tipus de pacient que més augmenta, i que quan ve a urgències està malament: supervivents d’un càncer, d’un ictus, d’una patologia coronària o respiratòria complicada… amb una grip es poden posar fatal. Aquests són els que omplen boxs i els passadissos. Per a alguns d’ells, hem de crear un circuit d’atenció des dels CUAP.  Però no tots els hospitals estan igual. 

–Uns estan pitjor que d’altres.

–A vegades és una qüestió d’estructura (Bellvitge té una àrea d’urgències nova i recursos addicionals). Altres vegades depèn de la filosofia organitzativa: el de Sant Pau és un hospital orientat cap a les seves urgències, i és capaç de drenar i drenar pacients des d’allà cap a les plantes. Hem d’aconseguir que els hospitals mirin cap a les seves urgències. Fins llavors –no abans de dos anys– hi haurà problema. I voldria dir una cosa sobre les lliteres als passadissos.

–Naturalment.

–Les lliteres, amb pacients, són als passadissos, a vegades, per la poca capacitat de derivar aquell malalt cap a una planta de l’hospital. Però, en d’altres –insisteixo, en ocasions– aquesta permanència al passadís respon a la decisió de la infermera, que vol tenir el pacient a la vista. Més d’una vegada, tenint plaça en un box d’urgències, la infermera decideix deixar un malalt, sense familiar acompanyant, al passadís.

–¿Per quin motiu?

–Per la seguretat d’aquell pacient. Ho expliquen les infermeres. Des del punt de vista professional, el passadís a vegades és un espai assistencial més. Si seguim parlant dels passadissos com una cosa dramàtica, ens equivoquem. I no estem justificant l’injustificable. Sé que el que estic dient és polèmic. Però és cert.

–Les plantes d’ingrés, en qualsevol cas, estan plenes tot l’any.

–Sí. Sempre estan ocupades del tot per pacients operats de processos no urgents, programats per reduir les llistes d’espera. Quan aquestes operacions són suspeses per disposar de llits lliures, es veu com un error, però és lògic.

 

–No ho és per a qui ho pateix.

–Molesta, sí. Per no haver de reprogramar pacients que ja havien sigut citats per entrar en quiròfan el que farem és distribuir la cirurgia no urgent durant la resta de l’any, de manera que no coincideixi amb els pics de màxima epidèmia de grip a l’hivern.

–¿A l’hivern deixaran d’operar?

–No dic no operar, sinó modular o reduir el volum de cirurgia no urgent, de manera que els hospitals operin menys quan hi hagi epidèmia de grip. Sentit comú.

–Empitjorarà la llista d’espera.

–No. D’això se’n diu eficiència organitzativa. Si hi ha un moment de l’any en què necessitem més llits per absorbir la demanda d’urgències, no és lògic posar-hi un gran volum de cirurgia programable.

 

–Aquesta legislatura serà curta. ¿Què voldria deixar com a llegat?

–El meu objectiu és elaborar reformes que facin que el sistema sigui més just i equitatiu, que garanteixin la seva sostenibilitat. El model que tenim és equitatiu, té molta qualitat i és sostenible, però està infrafinançat. Ja ho estava abans de la crisi i això s’ha de solucionar. El PIB sanitari espanyol i català està tres punts per sota del que dediquen a aquest tema França o Alemanya.

–Salut ha perdut 1.500 milions.

–Entre el 2010 i el 2014. Aquest any, n’haurem recuperat 500 si s’aproven els pressupostos.

  

–Durant la crisi, el Govern d’Artur Mas va assegurar que el sistema és insostenible. Va aplicar les pitjors retallades de tot Espanya, argumentant que calia fer més eficients els centres. Vostè diu que el sistema estava i està infrafinançat. ¿Existeix disparitat en aquest punt a Junts pel Sí?

–En absolut. Ningú m’ha dit que no facin falta més diners per a la sanitat pública. De tot el que ha fet la Generalitat en els últims 35 anys, l’obra més valuosa és el sistema de salut públic. Els ciutadans ho veuen així. És l’única part del nostre estat del benestar que pot parlar de tu a tu amb el millor del sector a la resta del món. No passa amb ensenyament o amb serveis socials. Ningú vol que s’espatlli. Existeixen recursos, però s’escapen.

–¿Per on s’escapen?

–Tenim el dèficit fiscal més gran d’Europa. Un nivell de frau fiscal, a Espanya i Catalunya, anormal en l’entorn europeu. I una despesa en desocupació que és la més elevada d’Europa. Són tres clavegueres que s’emporten els recursos econòmics. El sistema productiu podria sostenir perfectament la sanitat pública eliminant aquests forats fiscals.

–L’Institut Català de la Salut (ICS) va perdre 980 metges i 1.500 infermeres. Els professionals treballen al límit. I cobren el 25% menys.

–Treballen amb molta pressió, sí. Som conscients del desgast. M’he passat dies sencers parlant amb ells. Hospital per hospital.

–¿Què li han dit?

–Que estan cansats. Que han sigut anys molt durs. Que les absències no se supleixen. Als CAP els metges han d’assumir els pacients de la consulta del costat quan el seu company està malalt o de vacances. Això té un límit.

–¿Què passarà si això segueix així?

–Acabarà afectant la qualitat de l’assistència que reben els ciutadans. Les condicions en què treballen no són sostenibles en el temps. Encara que sembli un miracle, els resultats en salut no han empitjorat. Al contrari, han millorat.

–¿Què faran?

–Augmentar les plantilles. I millorar els salaris. 

–En la situació actual de saturació dels serveis, ¿és possible prescindir de la contractació d’activitat a  centres privats, la Clínica del Vallès i l’Hospital General de Catalunya (HGC)?

–A la Clínica del Vallès no en necessitem. L’activitat que se li contractava l’absorbeix perfectament l’Hospital del Parc Taulí. Un dels meus objectius és desprivatitzar la sanitat pública, i ja hem expulsat del sistema aquests dos centres. La possibilitat de contractar-los puntualment activitat sempre ha existit, però quan formaven part del sistema estàvem obligats a fer-ho.

Notícies relacionades

Què és un ictus, l’afecció que ha patit Kiko Rivera

Ucis on l’algoritme anticipa complicacions

–¿Què passarà amb el HGC?

–Li seguirem contractant sessions de radioteràpia. I mantenim l’oferta de comprar l’hospital. Una bona oportunitat per a ells.