"El desnonament és un moment superviolent"

L’expulsió de l’espai on havia dormit, menjat, jugat i vist la tele fins llavors, el desallotjament forçós i immediat del pis en què vivia possiblement des que va néixer, pot convertir-se en un episodi d’una extrema violència per a un nen, coincideixen psicòlegs i membres de les plataformes antidesnonament de Catalunya. La transcendència traumàtica d’aquest esdeveniment en un menor, destaquen, no obstant, dependrà de l’edat que té el nen quan això succeeix –com més gran, més dolor–, i, sobretot, de l’explicació què els familiars li anuncien que, d’un moment a l’altre, vindran a casa uns senyors i ells se n’hauran d’anar. Per sempre.

    

«De tots els problemes que atenem relacionats amb la pobresa, el pitjor és el moment de l’aixecament en un desnonament», assegura Amanda Martínez, educadora social i membre de la Fundació Acció Social i Infància, dedicada a l’acompanyament de tot tipus de famílies en situacions difícils. «El moment de deixar el domicili propi és superviolent», afegeix.

    

Els psicòlegs situen els desnonaments com un dels elements estressants més greus que afecten els individus. La casa és el símbol del niu més íntim, el refugi dels límits de la seguretat de cadascú, indiquen.

    

Quan ese estrès afecta un nen de 8 o 9 anys, la seva repercussió futura dependrà de com els pares o els adults que acompanyin el nen interpretin davant ell el què està succeint. «Més que el fet de perdre el domicili familiar, el que a aquell nen el pot inquietar és desprendre’s de l’habitació on jugava i guardava la seva bicicleta, de la taula on menjava, del llit on dormia... del més pròxim i personal», explica Joaquim Puntí, psicòleg clínic especialitzat en infància i adolescència que atén a l’Hospital del Parc Taulí, de Sabadell. «La casa, en conjunt, és un ens massa abstracte per a ell –prossegueix Puntí–. El que un nen necessita és tenir sota control les seves coses més íntimes, i sentir-se segur. Aquestes dues sensacions, control i seguretat, les hi han de proporcionar els seus pares».

    

La pèrdua del domicili propi, fins i tot sent en realitat un acte violent, pot presentar-se-li al nen (menor de 12 anys en aquest cas) com un acte positiu, una cosa semblant a la que aconsellen els psicòlegs infantils que gestionen divorcis. «Ara tindràs dues habitacions molt xules, una estarà a casa del papa, l’altra a la de la mama», per exemple. O presentar-li gairebé com un acte lúdic, fet que li evitarà el patiment. Una cosa semblant passa a la pel·lícula La vida és bella, interpretada per Roberto Benigni, en què el protagonista, que acaba sent executat al camp d’extermini nazi on es troba, convenç el seu fill de 5 anys, allà amagat, que tot el que observa forma part d’un joc de supervivència en què venceran els millors. El nen s’ho passa bé.

    

«Si els pares li diuen al petit que quina sort té de canviar d’habitació, de casa, d’escola i de barri, i que tot serà d’estrena, aquesta explicació serà suficient per tranquil·litzar el nen –segueix Puntí–. En cas de presentar-l’hi amb els ulls vermells i carregant de dramatisme la imminent pèrdua, el nen se sentirà abatut».

Diferent amb un adolescent

Quan el desnonament afecta un adolescent, la situació és completament diferent. «Per a un noi de 15 o 16 anys, deixar la casa és tallar amb el seu grup d’amics i amb totes les seves referències –assegura el psicòleg–. El cervell d’un nen petit és d’una plasticitat enorme, i la seva capacitat d’adaptació al canvi és molt gran. Un adolescent és menys fàcil de convèncer que no es tracta d’una pèrdua, encara que se li pot presentar com una nova oportunitat per a les seves relacions».

Notícies relacionades

Pares que creen una bombolla antidesnonament

Nens, les víctimes invisibles dels desnonaments

    

Un canvi, en qualsevol cas, és per definició estressant. Com menys es controli la situació des de la posició dels adults, més lesiu pot resultar el desallotjament.