"Les autolesions dels adolescents són un fenomen viral"

La psiquiatra Iria Méndez (la Corunya, 1976) atén a l’Hospital Clínic menors de 17 anys que s’autolesionen. Tradicionalment, els hospitals han silenciat aquestes conductes davant els mitjans de comunicació. L’equip de la doctora Méndez entén que la societat ha de saber què passa. I actuar.

–¿Augmenten les autolesions?

–Moltíssim. Les autolesions s’han convertit en un fenomen viral. Els nois que s’agredeixen no pateixen cap patologia mental prèvia, com sí que passa amb alguns suïcides. Són adolescents sans. Els fills de qualsevol de nosaltres. Es fan ferides als braços o, si se’ls descobreix, a les cames. Després recorren a les aixelles, els engonals o sota la panxeta. Ho fan i s’ho tapen.

–¿Ho tapen?

–Sí. Els pares no ho saben. En tenen notícia al final. Molts pares pensen que si el seu fill o filla s’estigués tallant ho sabrien. I no és així. La majoria de les vegades ho ignoren. Els talls es difonen per WhatsApp.

 

–Exhibeixen les lesions per internet.

–Això sí. Però les exhibeixen entre ells. És un dels problemes que tenim. ¿Ho fan per cridar l’atenció? La dels pares, no. Bona part del que passa en la vida dels adolescents succeeix entre ells, entre iguals. Es dirigeixen al seu públic, que és qui entén i valora els seus actes. Això està bé fins a un límit.

–¿Una autolesió té com a rerefons el desig de morir?

–Inicialment, no. El que passa és que si es recorre a les lesions de manera continuada, augmenta el risc de passar a un acte suïcida.

–¿Per què passa això ara?

–Les autolesions augmenten en un moment de crisi global. S’acceleren en el moment en què comença la crisi. Establir la causa-efecte científica exigiria fer un estudi amb un grup de risc i un altre sense risc. Un d’aquests grups es trobaria en situació de pobresa, falta d’expectatives, competitivitat extrema, absència de perspectives de futur… i l’altre no.

–¿Quin és el desig últim de qui s’autolesiona?

–Disminuir un malestar, una frustració, una ràbia, una tristesa puntual perquè, per exemple, la meva nòvia m’ha deixat.

–Em trobo malament, ¿i?

–Tinc una sensació que no m’és grata. Aquest estat d’ànim el vull canviar. He de fer alguna cosa immediatament que faci desaparèixer el dolor. ¿I com ho aconsegueixo de la manera més ràpida? Fent-me mal. ¿I quin problema tenim els metges?: que és veritat, que funciona.

–¿Com diu?

–Sí. Hi ha una teoria que diu que l’agressió física estimula les fibres que més ràpidament arriben al sistema nerviós central, i generen endorfines que causen la sensació de benestar. Això és una hipòtesi causal no demostrada, però aquí està. L’autolesió funciona com a calmant, cosa que augmenta aquesta conducta.

–¿Algun desencadenant?

–Sempre s’ha dit que les estructures familiars fixes i estables són factors protectors. A Espanya, la figura de la família com a suport està desapareixent. ¿Pot ser la causa? Doncs probablement, unida a la resta de motius, sobretot la falta d’expectatives i l’inici precoç de conductes de risc. Per exemple, les drogues. A Barcelona és brutal l’inici en el consum de cànnabis a partir dels 12 anys.

–¿Què passa amb la família?

–Es dilueix, i aquest sí que és un factor de risc claríssim. Tradicionalment, a casa sempre hi teníem una figura de suport i supervisió. Ara no sempre hi ha algú quan el nen torna a casa a les tardes. I no es difonen uns valors clars.

–¿Quins valors serien eficaços?

–Ètics, potser. L’única cosa que s’ha comprovat que protegeix del suïcidi és la creença religiosa. Si tens una ideació molt intensa de voler morir, però segueixes un dogma de fe que et diu que no et matis, al final et frenes més. Totes les religions desaproven el suïcidi. Quan tenim un pacient molt suïcida, repetitiu, si veiem en ell algun indici de creença religiosa el fomentem. Perquè no es mati.

–¿A què atribueix la propagació de les autoagressions?

–Crec que és una moda. Una imitació. Abans això es feia en la intimitat, però ara ho difonen per Whats­App, cosa que augmenta la gratificació. Com més seguidors tenen a les xarxes socials, més augmenta la conducta lesiva. Perceben un benefici.

–¿Un benefici?

–Publicitat entre ells. S’ha de tenir en compte que la gent jove no veu la tele, ni llegeix diaris. El control social de la premsa escrita informada, processada i amb filtres ha desaparegut entre els joves.

Notícies relacionades

Rússia, origen del joc, bat rècords en el suïcidi d'adolescents

Instagram i Tumblr, al capdavant

–¿Llavors?

–Els adolescents es retroalimenten en el seu propi món. I hi tenen el poder absolut. Si volem trencar aquest cercle, hem d’enfortir els pares, perquè aprenguin a supervisar, i educar d’una altra manera els seus fills. Accedir a les claus dels seus mòbils. Hem d’entendre que una cosa és el que veiem quan els nois estan amb nosaltres i una altra de diferent la persona que és el teu fill quan entra a internet: pot canviar radicalment. Una nena encantadora i meravellosa és un altre ésser quan es connecta amb el seu ordinador. I cal saber qui és. I què fa.