Els hospitals de Barcelona actualitzen els seus plans per afrontar un atemptat

L’atemptat contra la sala Bataclan de París, que va tenir lloc el novembre del 2015, va ser l’últim avís que va accelerar als quatre grans hospitals que cobreixen el perímetre de Barcelona la preparació coordinada d’un pla amb el qual afrontar un eventual atac amb múltiples víctimes. L’acte terrorista que va tenir lloc a la Rambla el 17 d’agost, en el qual hi va haver  14 morts i 130 ferits, va posar a prova, amb un resultat de reconeguda eficàcia, la teoria protocol·lària. En aquests moments, el pla està actualitzat i les institucions implicades –els hospitals Clínic, Mar, Sant Pau i Vall d’Hebron, més els serveis d’emergència i els cossos policials– mantenen trobades periòdiques.

La seva referència és l’elogiada resposta amb la qual van afrontar el 17-A, però no oculten que les incògnites persisteixen. «D’alguna manera, vam tenir sort. Hauria pogut ser molt pitjor», afirma la doctora Isabel Cirera, responsable de l’àrea d’urgències a l’Hospital del Mar, la persona que a les 17.15 hores del 17 d’agost va rebre el primer avís telefònic que va anunciar la imminent arribada d’un impredictible nombre de ferits, d’una gravetat encara més difícil de predir.

«Hi va influir el fet que era agost, les urgències estaven tranquil·les, els ferits patien politraumatismes però no pas lesions per arma de foc o metralla, que requereixen cirurgia, i hi va haver una xifra de víctimes assumible per a la xarxa sanitària de Barcelona –enumera Cirera–. Cap ciutat està preparada per afrontar unes Torres Bessones». Allà hi va haver 2.600 morts i 6.000 ferits.

Els primers traços del pla es van començar a dibuixar, precisament, el 2001, després dels atacs terroristes de Nova York, però la massacre de París havia aclarit els dubtes que poguessin quedar en la ment dels que  organitzen l’atenció de les emergències a la capital catalana. Van assumir com a versemblant un temor que finalment va ser realitat: «Barcelona seria tard o d’hora objectiu d’un atemptat terrorista», sintetitza Cirera.

El protocol per a incidents amb nombrosos ferits es va dissenyar al Consorci Sanitari de Barcelona, que enllaça els citats hospitals, més cinc més de menys envergadura, amb el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM), l’organisme que distribueix les ambulàncies cap als serveis d’urgències hospitalaris.

La missió del SEM, importantíssima en moments crítics, consisteix a graduar el repartiment de ferits cap als centres sanitaris, amb l’objectiu que aquest sigui equitatiu i equilibrat. Que cap hospital quedi en pocs minuts amb tots els quiròfans i les unitats de cures intensives ocupats. «Si arriben, de cop i volta, una vintena de ferits greus necessitats de quiròfan, ens col·lapsen l’hospital», adverteix Cirera.

La intervenció sanitària va ser supervisada pel Centre de Coordinació Operativa de Catalunya (CECAT), que va tenir en el SEM el seu enllaç amb hospitals i centres d’urgència d’assistència primària (CUAP). Les ambulàncies d’emergències, al seu torn, van quedar supeditades a les modificacions de trànsit que va decidir la Guàrdia Urbana. Tots van estar connectats amb els Mossos d’Esquadra, els Bombers i la Policia Nacional.

Automatisme humà 

Dins dels hospitals, expliquen, va funcionar un especial automatisme humà que encara emociona els que ho recorden. «La sensació de suposat caos no va existir», expliquen els sanitaris de l’Hospital del Mar. «Vam pactar amb la Guàrdia Urbana l’arribada d’ambulàncies i ens vam preparar», descriu la responsable d’urgències.

El primer pas va ser buidar els boxs del servei d’urgències. «És el primer que hem de fer en aquests casos», prossegueix Cirera. Els malalts que estaven en condicions de resistir, se’n van anar cap a casa. Deu minuts després d’iniciat l’operatiu, 15 lliteres amb pacients que estaven en observació flanquejaven el passadís central del servei. Ningú es va queixar. «La urgència convencional –la mena de malalts que van a l’hospital una tarda d’estiu– va deixar de venir», prossegueix. Part del servei, no obstant, va estar sempre lliure. «Havíem d’estar preparats per si venia un infart».

En pocs minuts, professionals adscrits als serveis que han d’atendre un codi quatre, això és més de 50 ferits –cirurgians, traumatòlegs, anestesiòlegs, pediatres, intensivistes i radiòlegs–, la majoria en període de descans o de vacances, havien arribat a l’hospital. «Venien espontàniament. Se n’assabentaven a través de les xarxes socials. No vam haver de trucar a ningú», afirma Joan Ramon Masclans, responsable d’unitats de cures intensives (UCI) al Mar.

El primer ferit va arribar a les 17.30 hores i 30 minuts després s’havia estabilitzat les sis persones que patien les ferides de màxima gravetat. «El que més em va impressionar va ser el silenci que es va crear al servei d’urgències», un silenci que encara emociona la doctora Cirera. 

«No hi va haver nerviosisme –relata–. No hi va haver crits, com acostuma a passar en situacions crítiques. Qui no estava atenent algú es col·locava en una cantonada, i anava ràpidament on se’l necessitava. Es va actuar amb professionalitat i eficàcia. Van ser hores d’altruisme pur».

Notícies relacionades

"Mentre treballes, no penses en res més. La tristesa va venir després"

Què és un ictus, l’afecció que ha patit Kiko Rivera

Mentre tot això tenia lloc –i va ser així a la resta d’hospitals–, altres sanitaris es van ocupar d’identificar els ferits. Un punt fonamental. Van atendre persones de més de 30 nacionalitats. Desorientades, commocionades, algunes inconscients. Horroritzades. «Hi havia macedonis, filipins, irlandesos, alemanys... el nostre objectiu era reunir famílies, una mare amb la seva filla... –explica Cirera–. A les vuit del vespre, els teníem a tots identificats i les famílies reagrupades». Algú recorda els quatre dies que van passar abans que Ignacio Echevarría fos identificat després de l’atemptat que hi va haver al juny a Londres.   

Experiència

L’actuació dels hospitals de Barcelona la tarda del 17-A i dies posteriors s’ha convertit en una referència, ara estudiada als centres de la resta d’Espanya, que va substituir d’un cop de ploma qualsevol simulacre que s’hagués pogut imaginar. L’experiència va posar de manifest una cosa en la qual coincideixen els que van atendre els serveis aquella tarda: «Tots, metges, infermeres, senyores de la neteja o assistents socials, van treure el millor de si mateixos», destaca el doctor Masclans. Però a la vegada es mostren prudents. «No vull ni pensar què hauria passat si, en comptes de ser un atemptat improvisat, haguessin explotat aquelles furgonetes a tocar de la Sagrada Família», murmura la doctora d’Urgències. H