Les clíniques de reproducció assistida viuen un boom a Espanya

El nombre de centres de reproducció assistida a Espanya ha augmentat en un 61% des del 2003. Fa 16 anys, hi havia 190 clíniques d’aquest tipus a tot el territori, mentre que el 2016 ja sumaven un total de 307, segons dades de l’últim Registre Nacional d’Activitat de la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF). Cada vegada són més les dones que recorren a aquestes tècniques per dues raons: l’augment de l’edat maternali unallei menys restrictivaque en altres països.

El 1984 va néixer a Barcelona laVictoria Anna, la primera nadó proveta del país. Després d’ella en van venir més, tants que el boom de la reproducció assistida ha col·locat Espanya com el país més actiu en la matèria. Per poder fer-se una idea de la magnitud de l’assumpte n’hi ha prou amb un parell de xifres: només el 2016 es van dur a terme 138.553 intents d’embaràs mitjançant aquestes tècniques, gràcies a les quals van néixer 37.503 nens.

Canvis en el perfil de les mares

Durant la primera joventut de la reproducció assistida, les mares que hi recorrien acostumaven a compartir un mateix perfil: tenien uns 30 anys, una parella de gènere masculí i problemes de fertilitat causats per obstruccions en les trompes de Fal·lopi. Aquest patró ha canviat molt amb el pas dels anys. Actualment, la mitjana d’edat de les pacients és de 39 anys –més de la meitat supera els 40– i acudeixen als centres de reproducció assistida per problemes d’esterilitat  associats a la seva edat avançada, segons ha informat a aquest diari el doctor Buenaventura Coroleu, responsable del Servei de Medicina de la Reproducció de Dexeus Dona. 

“Tot i que actualment una dona de 36 anys es considera jove, a partir d’aquesta edat les probabilitats d’engendrar fills de forma natural cauen en picat, perquè la qualitat dels seus òvuls es va deteriorant”, asseguren els professionals de la clínica, que apunten que l’edat òptima per a la reproducció és entre els 20 i els 30 anys, des del punt de vista biològic.

Malgrat aquesta última dada, les espanyoles cada vegada retarden més la seva maternitat. El 2017, la mitjana d’edat de les mares que van tenir el seu primer fill va ser de 31 anys i en el 8,8 % de casos tenien 40 anys o més, la proporció més elevada als 28 països de la Unió Europea, segons dades publicades per l’oficina estadística europea Eurostat. 

Fertilitat caduca

La psicòloga Sandra García Lumbreras assenyala que, de totes les dones que se sotmeten a tècniques de reproducció assistida, les que més requereixen tractament psicològic tenen entre 40 i 42 anys i, malgrat que se sentin joves, un bon dia s’adonen que els seus òvuls no ho són tant. En aquests casos se’ls proposa la fecundació in vitro amb ovòcits d’una donant, ja que els seus no són de prou qualitat, i aquesta situació els genera frustració i malestar emocional, segons l’experta. 

Com a mesura per “preservar la fertilitat”, està augmentant exponencialment el nombre de dones que decideixencongelar els òvulsamb temps, tot i que encara no és una pràctica gaire estesa. El preu mitjà d’una vitrificació d’òvuls és d’uns2.000 euros, als quals s’ha de sumar el cost de renovació del contracte cada cert temps, que se situa al voltant dels 300. La recomanació dels metges és congelar abans dels 35 anys per optimitzar la qualitat de l’ovòcit.

Turisme reproductiu

Però l’increment del negoci de la reproducció assistida no només va lligat a la tardana edat –biològicament parlant– de les dones que anhelen ser mares. També hi té molt a veure lalaxa llei espanyola, que atreu elpúblic estranger. A Catalunya, el 53% de les dones que reben aquests tractaments són de fora d’Espanya, segons dades de la Societat Europea de Reproducció Humana i Embriologia (ESHRE). I és que el gran avantatge de les clíniques espanyoles és que obren la porta a dones solteres i lesbianes, autoritzen la donació d’òvuls i semen i mantenen l’anonimat dels donants. En altres països, per contra, no es permet l’ús de tècniques de reproducció assistida a parelles homosexuals o dones soles, com és el cas de França i Itàlia, els dos països que més turisme reproductiu fan a Espanya, als quals segueixen el Regne Unit, Alemanya i el Marroc. 

Com a conseqüència d’aquesta realitat, els centres de reproducció assistida cada vegada tenen més en compte els idiomes a l’hora de contractar el seu personal, i no només això: també han obert clíniques enfocades especialment al públic estranger. És el cas de l’Institut Marquès, ubicat a Barcelona, on més de la meitat de les pacients venen de fora i, per atendre-les, compten amb un equip multilingüe que parla 10 idiomes. 

Facturació misteriosa

La fecundació in vitro és la tècnica de reproducció assistida més comuna; s’utilitza en el 89,6% dels casos i el seu preu en els centres privats es troba entre els més costosos, tot i que aquest varia segons el centre i la ciutat on es dugui a terme. Igualment, moltes parelles prefereixen buscar-se la vida per pagar el car procés a fer-ho en un centre públic. Una de les raons és el dilatat temps d’espera que això suposaria: a Catalunya hi ha 3.104 dones en llista d’espera per ser ateses en els centres públics i cada pacient ha d’esperar una mitjana de 384 dies per ser intervinguda, segons les últimes dades del Departament de Salut de la Generalitat a les quals ha tingut accés aquest diari.

El sector privat de la reproducció assistida a Espanya es mostra molt opac quant a dades de facturació econòmica es refereix. Rebutgen proporcionar aquestes xifres per temor que les seves clíniques siguin percebudes com simples negocis per enriquir-se. No obstant, tenint en compte els seus alts preus i el nombre de centres –que cada any va en augment–, un pot fer-se una idea de les grans xifres de guanys que, presumiblement, poden manejar.

"Ara o mai"

Amb només 30 anys, aGeorgina Ortizli van dir que mai podria tenir fills de forma biològica. Tenia elvirus del papil·loma humà (VPH). En el seu cas, la infecció es trobava en un estat que podia derivar en càncer de coll uterí, raó per la qual la seva ginecòloga la va informar que havia de sotmetre’s a una histerectomia (extirpació de l’úter), una intervenció que la estèril per tota la vida. En aquell moment, alguna cosa va fer “clic” en el cap de la dona, que sempre havia volgut ser mare, tot i que no havia decidit quan. “O ara o mai”, va pensar; i en un rampell va decidir que havia arribat l’hora de quedar-se embarassada. 

Com que no tenia parella, Ortiz va veure en la reproducció assistida la millor manera d’aconseguir el seu objectiu. Aquest, no obstant, es va veure frustrat en un primer moment, i és que la resposta de la unitat de reproducció assistida de la seva clínica va ser unno rotund. Es tractava d’una qüestió ètica; no van voler embarassar una dona amb VPH. “Era un risc per a mi i per al nadó”, comenta l’expacient. Però no es va rendir. És més, va treure l’artilleria pesant: “Els vaig dir que, si no m’embarassaven ells, ho faria jo amb qualsevol”. Així, finalment, van accedir a practicar-li un únic intent mitjançant la fecundació in vitro. Per això, la dona va haver de desemborsar prop de10.000 euros, que va aconseguir demanant un crèdit al banc. 

Fruit d’aquella intervenció va néixer l’Emma, una preciosa nena rossa que ara té quatre anys. El més curiós de la història és que, tres mesos després de donar a llum, la mare va descobrir que el seu cos havia eliminat el virus del papil·loma. S’havia curat. Un final feliç que va posar la cierereta a un procés que Ortiz assegura va viure amb molta il·lusió i que mai li va importar compartir amb la gent del seu entorn.

Secret de parella 

Amb una mica menys de joia explica la seva història l’Alba, nom fictici perquè prefereix salvaguardar la seva identitat. Es tracta d’una dona de 34 anys que, a causa d’una alteració en el semen de la seva parella, que té 43 anys, s’està sotmetent a un tractament de fecundació in vitro amb microinjecció espermàtica, després de diversos mesos d’intents fallits d’embarassar-se de forma natural. 

Ara per ara, aquesta parella ha decidit no compartir amb pràcticament ningú aquest procediment. Només ho sap la família més pròxima. “No volem explicar-ho amb il·lusió perquè, si després no funciona, haurem de dir que la cosa ha anat malament. Ho explicarem quan sapiguem que tot va bé. Quedarà en una simple anècdota”, explica l’Alba. Aquest és un pensament molt comú, segons el doctor Coroleu, el qual detalla que sovint a les pacients les inquieta que els mètodes no siguin efectius en els seus casos.

Preguntes incòmodes

Notícies relacionades

Barcelona, capital del turisme de reproducció assistida

«Ser mare hauria d'estar remunerat"

No obstant, el fet de no parlar de l’assumpte de la reproducció assistida no lliura aquesta parella de les preguntes sobre un possible embaràs per part dels seus amics, alguna cosa que els genera malestar. “Mai saps què hi ha darrere de cada parella, si estan intentant tenir un fill però no ho aconsegueixen o si han tingut un avortament recentment, per exemple. Ara m’adono d’això i, pel que a mi respecta, mai tornaré a fer aquest tipus de preguntes”, sentencia la dona.

Igual que l’Alba i el seu company, moltes parelles oculten que s’estan sotmetent a tractaments de reproducció assistida. Això, des del punt de vista de la psicòloga Sandra García Lumbreras, és un error. L’experta remarca la importància de compartir el procés amb més persones per normalitzar-lo i "no acabar veient-ho com un problema". A més, García assegura que el fet de no explicar fora de l’àmbit de la parella el que vivim i com ens sentim tendeix a generar ansietat i incrementa el sentiment de preocupació.