TESTIMONI

«Vaig haver de passar per quatre CAP fins que finalment vaig aconseguir avortar»

Una dona narra els obstacles que es va trobar en la sanitat pública per poder interrompre el seu embaràs

Creu que el que li va passar es va deure a «qüestions ideològiques» i a una «mala informació» d'alguns professionals

undefined51657622 barcelona 09 01 2020 sociedad fachada del cap guinard   dond200110192924

undefined51657622 barcelona 09 01 2020 sociedad fachada del cap guinard dond200110192924 / RICARD CUGAT

3
Es llegeix en minuts
Beatriz Pérez
Beatriz Pérez

Periodista

Especialista en sanitat, temes de salut

Ubicada/t a Barcelona, Catalunya, Espanya

ver +

La Marta (unnom fictici), de 38 anys i veïna de Barcelona, va descobrir que estava embarassada de sis setmanes. Va decidir avortar. Aquesta cursa d’obstacles per interrompre voluntàriament el seu embaràs en la xarxa sanitària pública que la Marta explica a EL PERIÓDICO va passar fa només dos mesos, al novembre. 

«Primer vaig anar al centre d’atenció primària (CAP) Numància. Allà, un metge d’urgències em va dir que el meu cas no entrava dins els preceptes legals». Fals: qualsevol dona a Espanya té el dret a avortar lliurement i gratuïtament, per decisió pròpia, sense la intervenció de tercers i sense haver de donar cap tipus d’explicació, durant les primeres 14 setmanes de gestació. A més, també es pot avortar fins al final de l’embaràs sempre que es compleixin les condicions que estableix la llei: fins i tot la setmana 22 en casos de greus riscos per a la salut de la mare o el fetus i, a partir de la vint-i-dosena setmana, en cas que el fetus tingui anomalies incompatibles amb la vida o una malaltia extremadament greu i incurable.

«No em va fer més preguntes. Li vaig dir que coneixia la llei i que m’estava donant malament la informació. Ell va insistir que a la Seguretat Social no podia avortar, que me n’havia d’anar a la privada», explica la Marta, que, a l’estar de tan poques setmanes, sabia que podia sotmetre’s a un avortament farmacològic: amb una pastilla podia avortar a casa seva. «Però no tenia clar quin era el protocol, per això vaig anar al CAP», afegeix.

«Estant embarassada de sis setmanes, un metge d’urgències em va dir que no podia avortar perquè el meu cas no entrava dins dels preceptes legals»

Com que al CAP Numància no va ser atesa, va trucar per telèfon a l’Hospital de Sant Pau. «Una infermera de ginecologia em va dir que l’avortament era il·legal», assegura. L’Hospital de Sant Pau només realitza «interrupcions mèdiques de l’embaràs» en aquells casos en què la salut de la mare o el fetus perilla. No practica l’avortament com a tal, això és, l’anomenada «interrupció voluntària de l’embaràs», aquella en la qual la dona decideix lliurement no tenir el fill per la raó que sigui.

El següent pas que va fer la Marta va ser anar-se’n a l’Hospital de la Maternitat, on li van assegurar que el que havia passat al CAP Numància era una «mala praxi». «A la Maternitat em van dir que la pastilla per avortar me l’havien de donar en un CAP, així que vaig anar a Manso. I va passar el mateix: ningú tenia clar quin procediment seguir». La Marta no pot demostrar-ho, però creu que el va passar al CAP Numància va ser una qüestió «ideològica» i també de «desinformació». «Si no vaig posar una queixa és perquè estava molt neguitosa», assenyala.

Cansada, la Marta va anar al CAP Guinardó. «Allà em va atendre molt bé una llevadora, però em va dir que, aquella setmana de dimarts a divendres, els ginecòlegs que hi havia eren objectors de consciència. Que hi tornés dilluns», relata. Aquesta dona destaca que, en l’avortament, les setmanes «van passant» i que «cada vegada hi ha més estrès». Per això va decidir demanar ajuda a una xarxa de feministes que la van enviar a un CAP on finalment sí que va poder avortar. No vol dir quin.

«Al CAP Guinardó em van dir que aquella setmana tots els ginecòlegs que hi havia eren objectors de consciència, que hi tornés la següent»

«Penso molt en què passa quan una cosa com el que em va passar a mi li passa a una nena de 18 anys o a una immigrant. Jo m’he sentit molt jutjada no només pels facultatius, sinó pel personal administratiu dels centres», diu. Preguntada per què no va anar a una clínica privada, la Marta respon que «s’ha de defensar que a tota la Seguretat Social es facin avortaments», perquè, si no és així, es produeix una «vulneració de drets».

Notícies relacionades

«¿Com és possible que un professional mèdic desconegui els protocols i les normatives? La ideologia o la mateixa subjectivitat del metge no poden entrar en casos com aquest», defensa. Finalment confessa que, en un moment de desesperació, va estar buscant per internet com avortar clandestinament comprant pastilles. «Finalment no ho vaig fer gràcies a haver trobat l’Associació Drets Sexuals i Reproductius (ADSIR)», conclou.

Seguiu El Periódico a Facebook