Anna Veiga: «La legislació espanyola en edició genètica és molt liberal»

La biòloga Anna Veiga (Barcelona, 1956) és la mare científica de Victoria Anna Perea, la primera nadó d’Espanya nascuda el 1984 gràcies a la fecundació ‘in vitro’ (la primera «nena proveta»). Més de 30 anys després, Veiga lidera un projecte pioner que, per primera vegada a Espanya, impulsarà l’edició genòmica d’embrions. La investigació, que serà duta a terme per l’Institut d’Investigació Biomèdica de l’Hospital de Bellvitge (Idibell) i Dexeus Dona, busca explicar com es desenvolupa l’embrió humà en les seves etapes més inicials, una cosa que permetrà millorar les tècniques de reproducció assistida.

-Expliqui la importància d’aquest projecte.

-Des del punt de vista científic representa una primera aproximació a l’ús de l’edició genòmica en embrions humans per entendre quin és el paper que juguen determinats gens en el seu desenvolupament. Aquesta tècnica, anomenada CRISPR/Cas9, es pot utilitzar per modificar el genoma amb finalitats molt diferents. En el cas de l’embrió, el que podríem fer és reparar alguna patologia; és a dir, alterar algun gen que estigui canviat i que provoca una malaltia. Això és, de fet, el que va fer l’investigador xinès amb l’edició genòmica de dos embrions [per evitar la infecció del virus de la sida] que va acabar amb el naixement de dues bessones.

-Però va tenir problemes: va ser condemnat a tres anys de presó per modificar l’ADN de les nenes.

-És clar, perquè es va saltar totes les recomanacions des del punt de vista ètic a nivell mundial. Els que estem treballant en aquest camp tenim molt clar que la tècnica CRISPR/Cas9 encara presenta algunes dificultats des del punt de vista tècnic i, per tant, de moment no està justificat utilitzar-la clínicament. Això és el que no va fer aquest investigador.

-¿En què consisteix el CRISPR/Cas9?

-És una tècnica de genètica molecular que actua com unes tisores: talla o modifica determinats fragments del material genètic per, en el cas d’aquesta investigació, alterar un gen per entendre quin és el seu paper, la seva responsabilitat, en el desenvolupament de l’embrió.

-¿Quina informació proporcionarà aquest projecte?

-Ens pot donar informació sobre què es necessita perquè un embrió es desenvolupi d’una forma normal. Per exemple, si nosaltres modifiquem un gen que considerem important per al desenvolupament de l’embrió i veiem que aquest no es desenvolupa bé, estem confirmant que realment aquest gen té un paper important en el desenvolupament embrionari. Hi ha pacients que tenen dificultats a l’hora de produir embrions amb un desenvolupament normal.

-¿Per què hi ha dones que tenen tantes dificultats per quedar-se embarassades?

-És una de les coses que podríem arribar a saber. Tenim molta informació sobre això, però encara hi ha moltíssimes incògnites. Les primeres fases de desenvolupament embrionari encara són molt desconegudes. Hi ha molts aspectes que hem explorat gràcies a la fecundació ‘in vitro’, però encara hi ha incògnites que hem de resoldre.

-¿Quin percentatge de parelles no aconsegueix quedar-se mai embarassada?

-La fecundació ‘in vitro’ aporta solucions a aproximadament un 30% de les parelles que s’hi sotmeten. Això és molt variable en funció de l’edat. Les parelles més joves poden arribar a tenir fins i tot un 80% d’èxit, mentre que en les parelles més grans el percentatge d’èxit no passarà del 8% o el 9%. Hi ha parelles en què no s’aconsegueix mai: per algunes d’aquestes últimes el problema és que els embrions no aconsegueixen un desenvolupament del tot correcte i per tant no es poden implantar.

-Tot i que aquesta és la primera vegada que s’editen embrions genèticament a Espanya, ja s’ha fet altres vegades en altres països.

-Al món ja s’ha dut a terme edició genòmica per a la investigació. Els líders en aquest camp també són els investigadors xinesos, són els que tenen més publicacions sobre això. També hi ha un grup americà i un altre grup anglès. De fet, el nostre projecte intenta confirmar les dades que ha aconseguit aquest grup anglès i ampliar-les. L’edició genòmica, en la pràctica clínica, només s’ha fet en el cas de les dues bessones que van néixer a la Xina el novembre del 2018. No s’està utilitzant clínicament en embrions en cap altre lloc.

-¿I es farà?

-Si la tècnica aconsegueix donar prou seguretat, és molt probable que s’utilitzi en alguns casos. El que també hem de tenir en compte és que, en el cas de l’edició genòmica d’embrions, hi ha realment unes indicacions molt limitades per utilitzar-la. Per intentar evitar el naixement d’una descendència amb un problema genètic, en aquests moments disposem de tècniques com el diagnòstic genètic preimplantacional (DGP), que en comptes de corregir la patologia, selecciona els embrions que no la tenen. Això permet que neixin fills sans de parelles amb un risc elevat de tenir nadons amb un problema genètic. Hi ha poques, molt poques, indicacions per a les quals l’edició genòmica, en el cas de les patologies, és l’única solució. Però n’hi ha.

-¿Quins són?

-En les parelles en què els dos estan afectats per una malaltia –no en són portadors, sinó que estan afectats–. També en el cas en què un dels dos té una malaltia que transmetrà a tota la seva descendència. Són situacions que passen amb una freqüència relativament baixa. En la majoria dels casos en què una parella té un risc elevat de tenir descendència amb una anomalia genètica, podem utilitzar el DGP, perquè la parella produeix tant embrions afectats com no afectats, i podem seleccionar els sans.

-¿Quins són els límits entre l’edició genètica i l’ètica?

-La qüestió ètica és: ¿resulta lícit utilitzar una tècnica sobre un embrió al qual no es pot sol·licitar el consentiment i tenint en compte que aquesta modificació es transmetrà a la descendència? L’individu que naixerà no pot donar el seu consentiment perquè es faci el que fem, perquè ho estem fent quan és un embrió. Quan parlem d’edició genòmica en una persona –ja no en l’embrió– i editem, per exemple, les cèl·lules de la seva sang, li demanem permís, li expliquem què és el que farem, quines són les conseqüències que podem esperar i aquesta persona pot donar o no el seu consentiment. I, a més, això no es transmetrà a la seva descendència. Però, en el cas de l’edició genòmica en embrions, la gran diferència és que estem fent una cosa que posteriorment es transmetrà a tota la seva descendència. Aquest és el principal dilema ètic. En segon lloc, en aquest cas el problema és que, si la tècnica no funciona del tot, ens hem de preguntar si realment la podem utilitzar. És a dir, ha d’estar perfectament comprovat que qualsevol metodologia que s’apliqui en la pràctica clínica, en principi, no tindrà cap conseqüència negativa. Un altre dilema que comporta aquesta tècnica és que, tot i que gairebé tothom està d’acord a reparar embrions amb un problema genètic, també dona peu a plantejar altres tipus de modificacions que serien, per dir-ho d’alguna manera, per millorar l’espècie i no per una necessitat purament mèdica.

-¿Saben com fer-ho?

-No, no sabem ‘fer’ nens molt intel·ligents o molt bons en matemàtiques, o grans atletes. No sabem fer-ho perquè, en molts casos, aquestes característiques no van lligades només a un gen, sinó que resulten de la interacció de molts gens diferents i de l’entorn. Però, en qualsevol cas, aquesta tècnica obre la porta també a ser utilitzada per a la millora de l’espècie. I aquest és un altre dels aspectes ètics que comporta.

-¿I què hem de fer?

-Si el que et comento és tècnicament possible, el que s’ha de plantejar és si està bé fer-ho o no. Però això no ens ho hem de plantejar els professionals, sinó la societat. Les legislacions han de deixar clar què és legal i què no. El que passa és que el que és legal en un país, potser no ho és en un altre, per la qual cosa en les societats científiques hi ha d’haver un cert consens sobre què pensem que és adequat o no. Aquest consens ja està establert: tots els que treballem en temes lligats a l’origen de la vida tenim molt clar que, fins que la tècnica d’edició genòmica no estigui optimitzada, no s’ha d’utilitzar. També tenim molt clar que s’ha de fer servir per curar patologies o per evitar el naixement de nens amb problemes genètics. No obstant, es plantegen altres aplicacions que s’han de debatre i a les quals hem d’arribar amb un consens.

-Comenta que en part depèn de la legislació dels països. ¿Com és la legislació a Espanya en matèria d’edició genètica?

-A Espanya tenim una llei de reproducció assistida del 2006 i una altra de biomedicina del 2007 molt liberals, ja que permeten fer investigació amb embrions i tota una sèrie de tècniques que en altres països no es permeten, sobretot en temes de reproducció assistida.

-¿Ha costat molt obtenir l’autorització per a aquest nou projecte?

-Catorze mesos. Tots els projectes que impliquen la utilització d’embrions humans han de passar per la Comissió Nacional de Reproducció Humana Assistida, que depèn del Ministeri de Sanitat. La Conselleria de Salut de Catalunya és la que dona el permís després de la decisió de la comissió nacional.

-¿I ja ha començat?

-No, estem començant a contactar amb les parelles que en el seu moment van dir que volien donar embrions per a la investigació perquè firmin el consentiment corresponent. Quan tinguem els primers embrions, començarem a treballar.

-¿Amb quants embrions esperen treballar?

-S’ha sol·licitat el projecte amb 80 embrions.

-Vostè va fer el salt de la reproducció assistida a la investigació amb cèl·lules mare. ¿Per què?

-Segueixo treballant en reproducció assistida i, de fet, aquest projecte versa una mica sobre la investigació aplicada a ella. Connecta les dues institucions amb les quals estic treballant: Dexeus Dona i el Programa de Medicina Regenerativa de l’Idibell. Per a mi va ser un salt molt lògic i natural; de fet, altres col·legues en altres centres de tot el món han fet el mateix recorregut. En aquell moment, professionals amb molta experiència en el desenvolupament embrionari vam passar a la investigació de les cèl·lules mare embrionàries. ¿Per què? Perquè érem els que en sabíem d’embrions i per fer cèl·lules mare embrionàries havíem de treballar amb embrions.

-En l’àmbit de les cèl·lules mare, ¿quines són les línies d’investigació més interessants?

-En els últims anys, els nostres objectius han sigut sobretot dos. Un: a partir de les cèl·lules mare de reprogramació induïda, fer models de malalties. És a dir, agafem una cèl·lula d’un pacient que té una malaltia determinada i a partir d’una cèl·lula de la sang o de la pell fem cèl·lules de reprogramació induïda que ens ajuden a entendre què li passa al pacient, per què està malalt. I què podem fer per ajudar a resoldre aquesta patologia. Dos: les teràpies cel·lulars. És a dir, fabriquem cèl·lules al laboratori per intentar substituir les que s’han degenerat i que han deixat de funcionar. Un exemple molt clar és la degeneració macular [trastorn ocular que destrueix lentament la visió central i aguda]. Cada vegada més –perquè la nostra esperança de vida ha augmentat– patim malalties degeneratives. I aquestes –que, majoritàriament, estan lligades a l’edat– necessiten alguna solució. Les cèl·lules han deixat de funcionar, però al fabricar cèl·lules al laboratori plantegem la possibilitat de fer trasplantaments, ja no d’òrgans, sinó d’altres cèl·lules amb l’objectiu de resoldre determinats problemes.

-¿Què ens queda per descobrir de les cèl·lules mare?

-Moltíssim. La primera publicació de les cèl·lules mare embrionàries és de l’any 1998. I de les cèl·lules de reprogramació induïda, del 2006. És un camp d’investigació en què estan treballant milers d’investigadors a tot el món. És enorme i van apareixent novetats contínuament.

-L’hi he de demanar: valori el paper actual de la dona en la ciència.

-En les professions lligades a la biomedicina o a les ciències de la salut, les dones han tingut un protagonisme molt clar. A les facultats de medicina, biologia, bioquímica... hi ha un percentatge molt important de dones, moltes vegades més gran que el d’homes. Les dones ocupen posicions molt rellevants en una escala mitjana de la jerarquia de la investigació, però jo crec que a poc a poc aniran arribant a posicions més rellevants. Tot i que algunes ja hi són, crec que encara ens queda recorregut per situar-nos al mateix nivell que els nostres col·legues els homes.

Notícies relacionades

Científics catalans impulsen la primera edició genètica d'embrions a Espanya

Què és un ictus, l’afecció que ha patit Kiko Rivera

-¿La reproducció assistida ha donat més llibertat a la dona?

-Absolutament. La dona ha tingut més llibertat gràcies a dues coses. D’una banda, la seva llibertat reproductiva ha passat a estar clarament lligada a l’anticoncepció –la dona pot decidir quan vol tenir fills i quan no–. Per una altra, gràcies a les tècniques de reproducció assistida pot decidir tenir fills tot i que pateixi algun problema que l’hi dificulti.