«El nostre pare va morir per coronavirus i no ens han fet la prova»

La Sònia va entrar a l’habitació amb la seva mare, la Dolors. Bata blanca, ulleres protectores, mascareta, gorro i plàstics d’un sol ús als peus. Al llit hi jeia el seu pare, Robert Quiñoa, de 85 anys, que semblava que millorava però de cop va empitjorar. Havia mort hores abans, sol, a la tercera planta de l’Hospital d’Igualada, al costat d’un altre pacient, del qual el separava una cortina i que no va ser conscient de res; un home que no parava de demanar que volia veure el seu fill. Va passar el matí del dimecres 11 de març, i hores més tard, a les vuit de la nit, la família rebia la notícia que el Robert havia donat positiu per coronavirus. «Gairebé no hem plorat perquè no som gaire conscients de què és el que ha passat». Al dol i al trastorn, al fet de no poder fer un funeral, s’hi uneix no saber si ells són portadors del Covid-19, perquè, malgrat ser un grup de risc evident i d’haver tingut alguns dels símptomes, i que els van prometre que el passarien, ningú els ha fet la prova de control. 

El Robert havia treballat tota la vida a la fàbrica Nissan, a Barcelona. La Dolors es dedicava a la feina de casa, que, amb tres fills –dues noies i un noi–, segur que n’hi havia molta. Es van jubilar a la Pobla de Claramunt, molt a prop d’Igualada. Un retir ple i tranquil malgrat els problemes respiratoris, que, amb els anys, van anar empetitint la fortalesa de l’avi. El 27 de febrer va ingressar amb una pneumònia. Dos dies abans s’havia diagnosticat el primer positiu pel virus a la Península. «El divendres 6 de març semblava que li donarien l’alta perquè havia millorat molt, però tenia dècimes i se’l van quedar. Li van fer la prova tres vegades i va donar negatiu. Dimarts la meva mare em va trucar a la feina i em va dir que alguna cosa rara estava passant perquè les infermeres no havien entrat a l’habitació per repartir el berenar. Era tot bastant caòtic. Quan vaig arribar, l’havien traslladat a un lloc aïllat de la mateixa planta, però havien deixat totes les seves coses a l’armari». L’endemà, el matí en què el Robert moria, el Govern feia públic el focus d’infecció d’Igualada, que va derivar, un parell de dies després, en el confinament de la ciutat i tres municipis pròxims més. En total, més de 60.000 persones. 

Set trucades, zero servei

Notícies relacionades

L'OMS demana aïllar les persones curades 15 dies més perquè encara poden contagiar

El 40% dels malalts per coronavirus estan hospitalitzats i d'aquests més del 50% greus

El Robert va ser una de les primeres víctimes mortals per coronavirus a la capital de l’Anoia. Quan els van confirmar el positiu, van iniciar el protocol per sotmetre’s a la prova. I no només pel contacte amb el marit, el pare o l’avi que ja trobaven a faltar, sinó per haver fet vida durant tants dies en l’epicentre de la infecció a Igualada. A la Sònia li passen pel cap els petons i abraçades que els va fer la metge que durant anys havia atès el seu pare. Tot, amb la millor de les intencions, però... «Ens van dir que vindrien amb una ambulància immediatament a fer-nos les proves, però res de res. Des d’aquell dimecres a la nit he parlat amb sis o set persones diferents, totes, molt amables. I en cada cas m’ha tocat començar de zero, obrir un nou expedient, tornar a explicar-ho tot una altra vegada per acabar igual, sense que vingui ningú». La Sònia ha tingut febre. També el seu marit i els seus fills. La Dolors, per sort, no ha presentat símptomes. Diumenge, cinc dies després de la mort del Robert, els van dir que només els faran la prova si tenen problemes respiratoris. «La veritat és que ja m’és igual si tinc coronavirus o no, ens quedarem a casa i que passi tot com més aviat millor». 

El cos del Robert el van anar a buscar a l’hospital responsables del tanatori. No han pogut veure’l més perquè el seu desig era ser incinerat i ja s’ha procedit a la cremació del cos. No han pogut acomiadar-lo i estan valorant fer un funeral íntim i familiar quan puguin sortir de casa. «Serà dur anar a buscar les cendres», comparteix la Sònia. Explica que els nets pateixen aquesta mort entre la incomprensió i el dolor, la incapacitat de plorar i el no saber. «El més gran diu que és mentida, que l’avi no s’ha mort. I el petit ha plorat molt i ho viu amb una sensació molt estranya». L’àvia, sola a casa però amb un elevat grau d’autonomia, està «col·lapsada». «No entén que hagin passat tant de nosaltres i que als polítics sí que els facin les proves malgrat no ser grups de risc». «A la feina ens han ajudat molt, també els veïns. Els metges i les infermeres s’han portat de meravella des del primer moment, però l’Administració ha passat de nosaltres. Ha passat de nosaltres...».