La sanitat pública d'Espanya, al límit després d'anys de retallades

Fa anys que la sanitat pública espanyola funciona al 100%. Des del 2010, tant els governs d’Espanya com els de les seves diferents autonomies (la sanitat és una competència transferida) van aprovar una sèrie de retallades sanitàries que van debilitar el sistema i que el van deixar nu a l’hora d’afrontar, entre altres coses, aquesta excepcional crisi sanitària causada per la pandèmia de coronavirus. 

Per a aquest 2020, Espanya havia pressupostat per a la despesa sanitària pública un 5,9% del seu PIB, si bé els comptes ara es posposaran al 2021 per aquesta crisi. Aquest percentatge era del 6,77% el 2009. Catalunya, una de les comunitats que més va retallar en els últims anys, dedica tan sols el 3,9% del seu PIB a la sanitat pública. La mitjana europea és del 7,5%.

«Després de la clatellada que va patir la sanitat pública espanyola entorn del 2012, una situació com aquesta la posa a prova, més enllà del límit», denúncia Eva Aguilera, portaveu de Metges del Món, que denuncia que aquest descens en la despesa sanitària pública ha anat, en paral·lel, a l’augment de la despesa privada. «Les retallades també van implicar el copagament per a molts medicaments: les famílies hem hagut d’aportar més al sosteniment del sistema», afegeix. Aguilera opina que, «si s’hagués enfortit el sistema», ara Espanya estaria en «millors condicions» de fer front a aquesta crisi de la qual, no obstant, no existien referents.

«Insuficiència de recursos»

«El sistema sanitari sempre ha tingut insuficiència de recursos i, a Catalunya, més», assegura el president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), Jaume Padrós. Padrós va demanar recentment als governs d’Espanya i Catalunya una «injecció» de diners per fer front a la pandèmia. Aquest metge esmenta el llibre ‘La malaltia de la sanitat catalana’ de Guillem López-Casasnovas, que afirma que la sanitat catalana necessita 5.000 milions més.

Segons el sindicat Metges de Catalunya (MC), Catalunya va perdre, en els últims anys, uns 900 metges d’atenció primària (tot i que arran de la vaga del 2018 es van recuperar entorn de 250) i mil llits d’aguts.

Tot i que Padrós crida a «no polititzar» l’actual pandèmia, sí que creu que aquesta crisi sanitària «empitjorarà més les coses». «Aquesta pandèmia posa en evidència que el sistema sanitari està al límit. Esperem que aguanti. Si és així, serà per l’esforç dels professionals, no pels recursos dels governs», diu.

Aquesta situació la viuen també altres comunitats autònomes. «A la Comunitat de Madrid es van fer retallades i reformes sense cap mena de planificació. Es van construir set hospitals de concessió privada, però va disminuir el nombre de llits [es van tancar en els públics]», denuncia Miguel Ángel Sánchez Chillón, president de l’Il·lustre  Col·legi de Metges de Madrid (Icomem). «Hi va haver retallades en personal i en la renovació de material. Ara se’ns veuen més les deficiències».

Sánchez creu que les retallades ja es noten en la gestió de la crisi actual. «Amb una sanitat millor preparada, ho hauríem passat igualment malament. Tot i que potser no tant: ara estem buscant llits extrahospitalaris». Per a ell el més significatiu és que, mentre la sanitat pública ha anat minvant, la privada i les seves pòlisses han anat creixent. «Ara estem veient que un bon sistema sanitari públic és un dels pilars de l’Estat de Benestar. Cal cuidar-lo molt. Això exigeix una cura dels seus professionals», afegeix.

Contractes temporals

Al seu informe ‘State of Health in the UE. Espanya Perfil sanitari nacional 2019’, la Comissió Europea (CE) destaca que «una part important» dels professionals sanitaris tenen «contractes temporals», cosa que «augmenta la taxa de rotació del personal». La Comissió incideix especialment que el percentatge d’infermeres  per ràtio poblacional està «molt per sota» de la mitjana de la Unió Europea (UE): 5,7 per cada mil habitants davant el 8,5 europeu. «Hi ha una inquietud creixent sobre l’escassetat d’infermers i metges, en particular de metges de família, ja que molts s’aproximen a l’edat de jubilació», recull l’informe. A Catalunya falten unes 17.000 infermeres, segons el Consell General d’Infermeria.

Notícies relacionades

Què és un ictus, l’afecció que ha patit Kiko Rivera

Ucis on l’algoritme anticipa complicacions

La Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública denuncia «l’escassa consideració de les administracions públiques cap a l’atenció primària», la porta d’entrada del sistema. En el seu informe ‘Repercussions de la crisi sobre l’atenció primària. Evolució en les CCAA’, publicat fa un any, destaca que, el 2016, la mitjana d’inversió en la primària va descendir un 1,21% a tot Espanya.

Catalunya és la setena comunitat que menys inverteix en atenció primària (el 2010 li dedicava un 14,78% de la despesa sanitària pública total; en el 2016, un 13,38%). Per davant d’ella hi ha Madrid (11,64% el 2016), Aragó (11,66%), les Balears (12,18%), Galícia (12,57%), Astúries (12,78%) i el País Valencià (13,15%). L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana que el pressupost mínim per a la primària sigui d’un 20%.