«Quan vam entrar a les residències de gent gran, havia passat un tsunami»

Les residències de gent gran, que ja arrossegaven precarietat en mitjans i personal, han sigut la trampa mortal d’aquesta pandèmia, la vergonya de la gestió política d’aquesta crisi sanitària. A falta de dades oficials del Ministeri de Sanitat, són les comunitats autònomes les que reporten les xifres de morts. A Catalunya han mort, fins al 14 de maig, 3.381 persones en residències (cosa que suposa el 52% del total de contagis) i a la Comunitat de Madrid, l’altra autonomia més afectada per la crisi, més de 5.880 persones grans (el 67% del total). La gestió dels geriàtrics és una competència transferida. Molts dels avis amb la Covid-19 no van ser traslladats a l’hospital i van acabar morint a les seves residències: la diana perfecta d’aquest virus mortal. La fiscalia manté obertes 140 investigacions penals a residències de tot Espanya.

També als geriàtrics van arribar tard les PCR. A Catalunya van començar a fer-se quan el Govern català va traspassar la gestió de les residències d’avis a la Conselleria de Salut, que fins aleshores pertanyia a Afers Socials, després de les crítiques cap a aquest últim departament. «Jo no tinc por. Soc aquí, resistint. No sabíem res fins que vosaltres vau entrar així», diu la Dolors. Arsenio, de 91 anys, és un altre dels residents de La Pau. «Estic content pels anys complerts», assegura mentre mostra la seva col·lecció de dibuixos. «No tinc cap por del virus, però fins que no estigui tot arreglat no penso sortir», diu aquest habitant de Salamanca que viu a Barcelona des de 1953. Li agrada anar al cine i als museus. No té família a Catalunya, només una neboda que viu a Madrid. «Només demano que em deixin caminar i fer el que m’agrada».

Treballar «amb por»

Pilar Llarch és, des de fa 27 anys, la directora de la Residència Geriàtrica La Pau, on actualment hi ha 17 avis. Va tancar-ne les portes als familiars al començament de l’epidèmia, quan les notícies de la Covid-19 van començar a ser alarmants. No ha tingut cap contagi, només el d’aquesta treballadora social que, a més, treballa en altres centres. «Hem treballat amb por. Jo vaig haver de comprar guants, mascaretes, bates. Sort que hi ha hagut donacions. Hem viscut amb molta tensió. Quan veia que en altres residències moria tanta gent, pensava: ‘Mare de Déu, si m’entra aquí el virus se me’n van tots’», relata. Gran part dels seus usuaris tenen alzheimer o altres tipus de demència. «Vam tenir una senyora diabètica que es va posar molt malalta. Van trucar a l’hospital per derivar-la, però ens van dir que no, que vindrien ells a curar-la. Després de molt batallar, se la van endur, però va acabar morint, tot i que no pel virus». Va patir, a més, per la seva mare: una dona de 106 anys que també viu a La Pau.

Llarch reconeix que la situació a la seva residència va començar a millorar quan Salut va agafar les regnes de la gestió. «Fa un mes que el Servei Català de la Salut (CatSalut) ens envia material i ara estem més tranquils». I aprofita per denunciar de nou la precarietat de les residències de gent gran. «Parlen com si fóssim nosaltres els culpables que morin, però ens fan realitzar un treball que no ens correspon. Això els tocaria als sociosanitaris. De tot això haurien de sortir, a més d’un canvi de protocols, residències especialitzades en persones amb demència. Aquí tinc molts avis amb demència, però no tots la tenen», apunta.

Proves PCR massives

El canvi de gestió de les residències va suposar un abans i un després en aquests centres. Sota el comandament de Salut, l’atenció primària, la porta d’entrada al sistema, posava un peu en els geriàtrics. Era una cosa que el sector demanava des de feia 10 anys. Un altre dels problemes d’aquesta crisi sanitària va ser que molts cuidadors de gent gran també es van contagiar i molts d’ells no va ser substituïts: poca gent estava disposada a treballar en un sector tan mal pagat.

«La primària ha jugat el paper de la contenció del virus: ha evitat que molta gent anés als hospitals i que es col·lapsessin», afirma Susana Rodríguez, infermera de família al centre d’atenció primària (CAP) Manso de Barcelona. Juntament amb la seva companya Elisabet Fontova, infermera adjunta del mateix CAP, fa PCR en residències de gent gran. «Aquesta contenció s’ha basat en el seguiment dels casos més lleus, sobretot a través del telèfon. Segurament, sense això, hi hauria hagut més contagis», afegeix.

Fa unes tres setmanes que aquestes proves s’estan fent. «Fins que no vam entrar a les residències no vam saber què hi estava passant. En algunes el virus no hi havia entrat, d’altres havien tingut diverses morts. Però la sensació és que havia passat un tsunami», diu Fontova. «Quan hi vam arribar vaig sentir que necessitaven que algú els escoltés. Estaven una mica perduts. Els havien faltat epis, s’havien sentit sols. Nosaltres vam començar a fer coses, com proves», comenta després de realitzar més tests a la residència Sidi Bel, amb 24 usuaris.

Notícies relacionades

Què és un ictus, l’afecció que ha patit Kiko Rivera

Ucis on l’algoritme anticipa complicacions

L’atenció primària també jugarà un paper fonamental en el desconfinament. «Ara, per fi, tenim PCR per fer als simptomàtics. Abans fèiem contenció, seguiment telefònic i ens guiàvem per la simptomatologia. Però ara sabrem exactament quina quantitat de pacients estan infectats», diu Fontova. Fins ara totes les febres i tos es tractavem com si fossin coronavirus.

Després d’aquests dos mesos d’«incertesa» i «por» d’encomanar les seves famílies, aquestes dues infermeres esperen que la societat valori, a partir d’ara, el paper de la sanitat pública. I també de la infermeria: «La nostra tasca és imprescindible, som les cuidadores per excel·lència», afirmen. I, finalment, demanen que la ciutadania no oblidi. «M’agradaria que, quan això passi i deixin d’aplaudir-nos, tinguin en compte el succeït a l’hora de votar. Que votin partits que defensin la sanitat pública», reivindica Fontova.