Alba Vergés: «Ara veiem com es pateix sense prou sanitaris»

–¿Com serà aquesta tardor?

–Será una tardor tensa, ja ho prevèiem. Tenim molt treballats tots els circuits però, tot i així, sempre queda una part d’incertesa. L’atenció primària està tenint un pes important en la fase de detecció de casos positius i el rastreig. Però l’hem de reforçar i per això hem presentat el pla d’enfortiment de l’atenció primària, per tot el que ens ve de la Covid-19 però, sobretot, per no deixar de fer el que la ciutadania necessita més enllà del coronavirus.

–Aquest pla inclou 3.800 professionals nous, però la majoria són administratius, psicòlegs o nutricionistes. ¿Es podrà fer front a aquesta segona onada de la pandèmia sense més metges i infermeres?

–També inclou el recolzament de metges i infermeres destinats a les residències de gent gran. Però també fan falta altres perfils, perquè els metges i les infermeres puguin fer el que les pertoca i no tasques burocràtiques. Fa falta una organització diferent. Cal enfortir els equips perquè puguin resoldre qualsevol qüestió de salut de la població i això també inclou les consultes administratives.

–Una de les coses que critiquen els sindicats és que aquests 306 metges del pla ja formaven part de la plantilla de l’Institut Català de la Salut (ICS) i, per tant, no signifiquen un augment real de la plantilla. Metges de Catalunya ha amenaçat ja amb una altra nova vaga a l’atenció primària.

–No m’ho puc imaginar perquè estem en pandèmia i la ciutadania necessita els metges i les infermeres de primària. Nosaltres, amb aquest pla de 300 milions d’euros, estem posant eines perquè es pugui respondre des d’ara i fins al 2022. Coincidim amb els professionals en moltes coses i simplement les hem de tirar endavant.

–Fa uns dies, el conseller d’Educació, Josep Bargalló, va dir a EL PERIÓDICO que sense les retallades del 2010 tot hagués sigut molt diferent durant el curs escolar.

–Hauria sigut molt diferent. Arrencaríem d’una posició més forta però no només respecte a la gestió de la Covid, sinó pel que fa a tota la planificació de cara el futur. Ara estem veient com es pateix sense tenir [prou] professionals. Nosaltres hem augmentat moltíssim les places MIR en l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària, però això, per desgràcia, no ho podrem veure immediatament, sinó a quatre anys vista.

–Bargalló també va dir que a ell ja no li importaven ni les eleccions ni el seu partit, sinó només el curs escolar. 

–A mi m’ocupa la salut de la gent, i per això soc al capdavant de la Conselleria de Salut, formant part d’un Govern de Catalunya i d’un partit, ERC. Per mi la política és una eina que vol ser útil per a la ciutadania. Per tant, el meu primer objectiu és el dret a la salut de la gent i procurar, en aquest context, que puguem passar aquesta crisi sanitària de la millor manera. A mi sí que m’importa que aquesta eina útil –que, en aquest cas, és ERC– continuï i que hi hagi un govern fort. Si l’Estat espanyol insisteix a tornar a destituir governs i presidents, nosaltres insistirem que l’única manera de dotar-nos de govern és a través del vot de la ciutadania.

–¿Una Catalunya independent hauria gestionat millor la crisi, com han afirmat alguns membres del Govern?

–Jo mai m’he expressat en aquests termes i em sembla que no responen al que la ciutadania demana de nosaltres en aquests moments. Potser no hauria sigut tan diferent però, deixem-lo clar, malgrat que l’Estat espanyol va agafar les nostres competències i les va centralitzar –i ens vam queixar per això–, al final qui de veritat va haver de fer-hi front vam ser nosaltres. Nosaltres ens vam encarregar del creixement dels centres, de buscar professionals... La gestió de tot la vam fer nosaltres. Així que no és comparable el que li ha tocat a l’Estat –la coordinació [entre comunitats], l’exigència de dades i informes– amb el que ens ha tocat a nosaltres.

–Des de fora sembla que hi ha una bona sintonia amb el Ministeri de Sanitat, que en tot moment va recolzar les decisions de la Generalitat, per exemple, quan es va confinar Lleida al juliol.

–El que he intentat sempre és tenir una bona comunicació i coordinació. I tampoc hi havia motius per al contrari. Nosaltres vam dir que afrontàvem una etapa en què hauríem de conviure amb el virus durant molts mesos, que entre tots havíem d’aprendre a fer les coses una mica diferent i actuar en llocs concrets on hi hagués moviments per poder contenir l’epidèmia.

–¿Quant temps estarem vivint aquesta nova normalitat?

–La pregunta que es fa molta gent és si alguna vegada la normalitat tornarà a ser el que coneixíem abans. Probablement hauran canviat moltes coses, però com a societat haurem après a prioritzar certes coses, el més essencial. Crec que no estem en un moment de posar-nos cap data ni de generar falses expectatives, però sí d’enviar un missatge d’esperança: això ho podrem controlar. Hem d’aprendre a viure amb aquesta lògica de l’epidèmia, de mantenir l’activitat econòmica i també l’activitat social. I això ho haurem de fer minimitzant els riscos.

–¿Quin ha sigut per vostè el pitjor moment? ¿Ha tingut ganes de tirar la tovallola?

–Hi ha hagut molts moments [durs], però en cap he tingut ganes de tirar la tovallola, sinó d’afrontar sempre cada situació. [La situació] Era molt diferent al començament, quan hi havia molt desconeixement. Malgrat que portàvem setmanes mirant què passava a la Xina, no teníem la informació per saber què podia passar setmanes després. Ara la situació és molt diferent, però jo diria que és més complexa perquè la societat s’ha d’adaptar. No és fàcil, però no volem tornar tots a casa. Aquests intermedis i equilibris no sempre s’entenen bé ni són tan fàcils d’explicar.

–Hi va haver un moment, a mitjans de juliol, en què va planejar el fantasma d’un segon confinament.

–Les xifres no van ser mai per arribar fins aquí. Tant de bo poguéssim portar sempre l’epidèmia amb els nivells que l’hem portat fins ara. Per tant, no, en cap moment va planejar un segon confinament; potser algú va poder tenir aquesta sensació, però no va ser així. Simplement ens plantejàvem fins a quin punt les mesures tindrien la capacitat de reduir els contagis o si la gent entendria per què és necessari reduir l’activitat. Una de les coses xocants d’aquesta epidèmia és veure la velocitat que poden prendre les coses en un determinat moment. Per sort, ho estem portant bé. Les mesures estan funcionant, baixen els contagis i la gent està responent.

–Però quan al juny van començar a créixer els casos arran de la desescalada, ¿vam tornar a pecar de superbs amb el virus?

–Crec que nosaltres mai hem fet això, sempre ens hem intentat anticipar. Portem aplicant mesures a diferents llocs des que veiem creixements que no ens agraden. Així vam aconseguir controlar la zona del Segrià (Lleida), que tenia una situació molt diferent de la de l’Hospitalet, per exemple. Vam intentar que l’estiu no se sortís de mare perquè arribés el setembre i les escoles poguessin obrir. Hi haurà més contagis fruit que hi ha més activitat, però treballem per què aquest augment de casos es pugui portar bé.

–¿Què ha après la consellera de Salut des del març fins ara?

–Moltíssimes coses. A banda de conceptes que no havia escoltat mai –indicadors–, he après que, com a societat, quan hi ha un objectiu comú, la solidaritat fa molt. He après que tenim un sector de la salut que cal defensar sempre –tot i que jo ja havia actuat en aquest sentit quan era diputada–. Per mi la salut és un sector clau perquè s’està defensant un dret bàsic. Ser al capdavant de la conselleria, veure com tota la societat se solidaritzava i donava valor a això que jo he defensat sempre, veure com han respost els professionals... Em sembla magnífic.

–¿En què s’ha equivocat i en què ha encertat Alba Vergés?

–Segurament m’he equivocat en moltes coses. No només jo, sinó en general, amb certes percepcions al començament. Al febrer, aquí teníem el Mobile World Congress (MWC) i això em va obligar, molt al principi, a estar molt atenta. Cada dia em mirava els informes de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i no hi havia la percepció, ni per part de l’OMS ni de les autoritats europees, que això es pogués convertir, poc temps després, en això que s’ha convertit. Va ser un xoc. Ara, mirant enrere, penses que potser podies haver caigut en alguna cosa, però en aquell moment era el corrent [general]. ¿Això és equivocar-se? No ho sé. Però partint d’allò, després sempre vam intentar anticipar-nos a tot el que podia venir. És una epidèmia en què jugues amb dues setmanes [de marge]. Avui t’has de plantejar què tindràs d’aquí a 14 dies.

–Recordo una roda de premsa conjunta amb el ministre de Sanitat, Salvador Illa,

–Per això dic que una de les coses que em van marcar molt és la velocitat que pot agafar el virus. S’ha de tenir aquesta mirada d’aquí a dues setmanes. De projectar el futur. I tinc molta obsessió perquè la societat entengui bé on som. Per això és important donar molta informació, ser transparents i explicar-l’hi bé a la gent.

–Amb la dimissió de Joan Guix al maig i fins a l’arribada de Josep Maria Argimon al juliol, l’Agència de Salut Pública de Catalunya va estar dos mesos sense secretari, en plena pandèmia. ¿Per què?

–Era un moment en què, passada l’etapa aguda inicial, ens preparàvem per a una etapa més llarga i complexa com la que vivim ara. Nosaltres ens vam estar preparant, per exemple, vam obrir la Unitat de Seguiment de la Covid-19 a Catalunya. I finalment cap a finals de juliol vaig nomenar Josep Maria Argimon secretari de Salut Pública, que, amb el doctor Jacobo Mendioroz –que és al capdavant de la unitat Covid-19– és l’encarregat d’anar implantant tot allò en què s’havia treballat. Ha sigut un no parar de fer malgrat que Joan Guix deixés el càrrec.

–El president Quim Torra va dir que va ser ell que va nomenar Argimon.

–El secretari de Salut Pública forma part de la Conselleria de Salut. Vaig ser jo qui el va trucar i li va demanar que acceptés.

–¿Com és la seva relació amb Torra? ¿Fluida?

–Fluida ho ha de ser segur, ja que ell és el president de la Generalitat. Cadascú té la seva responsabilitat. Salut va haver de treballar molt amb els departaments d’Afers Socials i Educació –sobretot en aquesta segona etapa–. Però també amb els altres departaments perquè tots els sectors socials i econòmics es poguessin adaptar a l’epidèmia.

–¿En algun moment ha notat que el president no donava suport a les decisions de Salut?

–No. Crec que tots hem estat en molts moments fent-nos moltes preguntes i qüestionant quines eren les millors decisions. En tot cas, sempre se li pot preguntar al president sobre això. Jo em trobo molt recolzada en el meu treball a Salut, també per la ciutadania. I, per la meva part, he intentat recolzar molt els professionals.

–Els famosos rastrejadors o ‘scouts’ de Ferrovial

–Nosaltres vam dir que tot el procés de rastreig és molt important. La tasca dels ‘scouts’ és la que requereix menys contacte amb les persones. Però nosaltres hem reforçat tot el circuit més enllà d’aquests ‘scouts’. Hem dotat, amb gairebé 2.000 persones, el procés de rastreig. A això hi afegim els cribratges en barris per identificar les persones asimptomàtiques. I sobretot [el més important és] identificar els contactes i garantir que es compleixen els aïllaments.

–¿Però el contracte de 18 milions amb Ferrovial s’ha rescindit o no?

–De moment, es manté a aquest nivell. Estem treballant per veure quina és l’alternativa per poder-ho integrar tot.

–Arran de la pandèmia, van tancar alguns centres d’atenció primària (CAP) i consultoris locals. ¿Quan obriran?

–La majoria s’han reobert. Els estius sempre són complexos als consultoris locals. Aquest any, a més, l’organització dels circuits per tenir espais Covid i no Covid va ser, en ocasions, impossible als consultoris, cosa que ens va portar a reorganitzar molt tota l’atenció primària. I això no ha acabat. Ara l’atenció primària torna a obrir molts espais i sobretot torna a recuperar l’atenció de qüestions no relacionades amb la Covid.

–¿Acabaran o no obrint tots els CAP que han tancat?

–Sí. És una qüestió de veure com ens organitzem bé per atendre tothom. Però tot i que la porta d’un consultori no estigui oberta el servei des del sistema de salut cap a la ciutadania ho ha d’estar. És la clau.

–Amb la temporada de la verema vindran més temporers.

–La temporada ja ha començat a molts llocs i s’està portant bé. Però la verema no té res a veure amb la temporada de recollida de la fruita del Segrià. L’impacte, en nombre de persones, al Segrià és molt més gran i en un territori molt més concentrat. També tenim la campanya dels cítrics a les Terres de l’Ebre. A l’abril, nosaltres vam fer els plans de la recollida de la fruita del Segrià. Al juny, Sanitat ens va demanar que li enviéssim tota la planificació, ja que altres llocs de l’Estat espanyol també començaven la campanya. Nosaltres treballem amb els departaments d’Agricultura i Afers Socials en la campanya de la recollida de la fruita. Busquem espais, allotjaments...

–Però no va resultar gaire efectiu perquè al final es va veure que hi havia un col·lectiu de persones amb condicions de vida molt precàries

–No és tan senzill per dir-ho en una frase. No és una qüestió d’estigmatitzar un col·lectiu en concret. En les campanyes de la fruita es barregen aquestes 25.000 persones de set municipis, en una zona molt petita del país. Augmenta molt la població. Hi ha una casuística molt complexa de gestionar i crec que vam col·laborar molt bé entre tots els departaments.

–¿Ara totes aquestes persones tenen un lloc on, per exemple, puguin respectar la quarantena si l’han de fer?

–Sempre el van tenir. Vam buscar espais, vam obrir hotels i cases de colònies per a l’aïllament dels positius i els contactes. I tot això ho vam posar des del primer moment.

–No obstant, moltes d’aquestes persones vivien amuntegades en pisos pastera. ¿Per què no feien ús d’aquests recursos que vostè diu? ¿Perquè no n’hi havia per tothom?

–No, perquè simplement cada any ells van viure a aquests pisos. No ho podem reduir dient: «Vivien aquí perquè no hi havia un espai». No. Vivien allà perquè volien. Perquè era on anaven cada any.

–Ara mateix l’epidèmia viu una certa estabilitat a Catalunya. ¿Podríem tornar al confinament en els pròxims mesos?

–Nosaltres treballem per no tornar a un escenari com aquell. No s’ha de tenir por d’estar confinat, sinó veure els avantatges de tenir l’epidèmia controlada perquè ens deixi fer moltes coses que ens agraden, tot i que sigui d’una manera diferent. Nosaltres volem mantenir l’activitat econòmica i social al llarg del temps. I això [la crisi sanitària] no s’acaba en 15 dies ni en dos mesos.

–¿Com és actualment la pressió a les unitats de cures intensives (ucis)?

–Ha anat creixent de forma constant, però molt poc. Ara tenim unes 140 persones ingressades a les ucis de Catalunya. I unes 700 als hospitals. En aquest sentit podem respondre perfectament sense comprometre l’activitat no Covid.

Notícies relacionades

Què és un ictus, l’afecció que ha patit Kiko Rivera

Ucis on l’algoritme anticipa complicacions

–¿És difícil afrontar aquesta crisi sanitària formant part d’un govern que està enfrontat entre si?

–És tan difícil com tot en la vida. Per tant, no, no. Tenim clars els objectius, i [per mi] l’objectiu és treballar en el Departament de Salut i intentar fer-ho des d’un govern de coalició, que probablement ho serà durant molts anys. La gent espera de nosaltres que li resolguem els problemes.