«Donin més recursos a la sanitat»

Laura Tarrés: «Segueixo sense la pròtesi i a sobre ara tinc càncer»

El desembre de l’any passat, Laura Tarrés, una veïna de Mataró d’ara 69 anys, es queixava en aquest diari que portava des del maig del 2019 en llista d’espera garantida (aquella en què, en teoria, el pacient no s’ha d’esperar més de sis mesos) perquè li posessin una pròtesi de genoll. Avui, 10 mesos després de l’entrevista, a la Laura no només no l’han operat, sinó que l’agost passat li van detectar un càncer d’úter en estat avançat. «Ara el més important és parar el tumor. Però evidentment, continuo amb problemes de mobilitat perquè no m’han operat del genoll», explica. El maig passat, l’últim mes del qual el Servei Català de la Salut (CatSalut) ofereix dades, el temps mitjà d’espera per a una intervenció de pròtesi de genoll era de 185 dies.

La Laura també tenia l’any passat (i el continua tenint ara) dolor a la cama. «Em passo gran part del dia asseguda», deia fa un any. Després de mesos i mesos esperant, per fi li van donar data: el 14 de juliol li posarien la pròtesi. «Portava dos anys esperant l’operació», explica la Laura, que viu sola amb l’única companyia del seu gos. Però abans de la intervenció, li van trobar líquid a la pleura (una membrana del pulmó) i tot es va aturar. «Vaig estar tres setmanes a urgències de l’Hospital de Mataró. I a principis d’agost, em van diagnosticar un càncer d’úter bastant avançat», afegeix. És conscient que, si l’haguessin operat «quan tocava», ara no tindria, a més d’un càncer, problemes de mobilitat.

«Els metges es van plantejar si posar-me quimioteràpia o fer-me una laparoscòpia, però van optar per la químio perquè la meva capacitat per aguantar una anestèsia total és limitada», explica la Laura. Ja li han subministrat tres sessions de quimioteràpia; l’última, el 25 de setembre passat. Ara es troba millor. I està contenta amb l’«esplèndid personal» de l’Hospital de Mataró que està tractant-la del càncer. «Quan vaig entrar a l’hospital, estava completament sola, ningú em podia venir a veure. He passat el pitjor tràngol de la meva vida. Però vaig trobar recolzament psicològic i la cura dels professionals», diu agraïda. Només espera que tot passi al més aviat possible.

Jorge Valls: «La Covid-19 va retardar encara més la meva operació»

71 anys i tres hèrnies discals. Jorge Valls, un barceloní veí del barri de la Trinitat Vella (a Sant Andreu), va haver d’esperar, l’any passat, set mesos perquè el veiés el traumatòleg. Ho explicava a EL PERIÓDICO al desembre. Aquesta visita va tenir lloc, per fi, a principis d’aquest 2020. Però ell segueix malament i l’operació que necessita des de fa tres anys no arriba. «Tinc problemes d’esquena. M’havien d’operar a principis d’any, havia de ser imminent, però va arribar la pandèmia de coronavirus i va acabar d’arreglar-lo tot», es queixa per telèfon. «Estic estirat al llit perquè no puc ni caminar», assegura. El maig passat, el temps mitjà d’espera per operar-se d’una hèrnia a Catalunya era de 274 dies.

El juliol d’aquest any li van programar dues proves per al pròxim 20 novembre: un escoliograma posterior lateral i uns raigs X de la columna vertebral. «Són proves imprescindibles per a l’operació, que encara no hi ha data», es lamenta el Jorge. Li costa caminar. Hi ha dies que fins i tot li costa dormir pel dolor.

Segons ell, viu o, més aviat, «malviu» com pot. «Molt nolotil [un analgèsic]. I vaig veient com passa la vida», explica. La seva família se’n va anar recentment de viatge a les Canàries i ell va preferir quedar-se. L’1 de juny vinent, és a dir, d’aquí a vuit mesos tindrà visita amb el traumatòleg, una cita en què previsiblement li diran quan serà intervingut quirúrgicament, una cosa que arribarà, creu, al 2021. Aquesta cita li van programar el 21 d’agost passat.

El Jorge explica com va viure el confinament: «La veritat és que no em va afectar massa perquè ja estic acostumat a ser a casa. Ara no vaig ni al metge de capçalera perquè no es pot anar al CAP. Compro el pa a 20 metres de casa i vaig a la farmàcia, que està a 25», diu. Assegura abordar els seus problemes de salut amb «resignació». A més de tenir tres hèrnies discals, el Jorge continua controlant altres vells problemes de salut, com el càncer que va superar fa 10 anys i pel qual cada any li fan proves de control. En això sí que està content: «Em fan colonoscòpies, TACs, analítiques... I sempre surt tot perfecte».

Juana Fernández: «Ni tan sols soc a la llista per al dermatòleg»

Fa uns 40 anys que Juana Fernández, de 71, té una malaltia a la cama a què els metges encara no han posat nom. «Tinc una úlcera interna i l’os del turmell calcificat», diu asseguda al menjador de casa seva a Can Peguera (Nou Barris). Li costa molt caminar i, quan surt al carrer, ho fa amb cadira de rodes. El desembre de l’any passat explicava a aquest diari que fins al 7 d’agost del 2020 no podria visitar la clínica del dolor de l’Hospital Vall d’Hebron.

Durant tot aquest temps, gràcies a la plataforma Marea Blanca, que va posar una reclamació, va aconseguir que li avancessin la cita uns quants mesos. Ara es troba una mica millor. «No tinc el dolor tan seguit ni tan fort. Així que estic una mica més animada que l’any passat», explica la Juana.

No obstant, continua sent una afectada per les llargues llistes d’espera de la sanitat pública. «M’ha de veure el dermatòleg perquè mira com tinc la pell, tota vermella», diu mentre mostra la cama dreta. Però per aquest especialista ni tan sols li han donat cita. «Ni tan sols m’han posat a la llista d’espera», afegeix. «I no vull anar a la Vall d’Hebron a demanar cita perquè soc una persona de risc i em fa por pel coronavirus», aclareix. El maig d’aquest any, el temps mitjà d’espera per visitar el dermatòleg eren 141 dies, davant els 84 del desembre de l’any passat.

Per a la Juana, que pateix una malaltia desconeguda, la solució als seus mals és la medicació. «Me la van canviar i me’n van posar una altra de més forta. Amb algunes pastilles m’han doblat la dosi», diu. També redueix les seves sortides de casa al màxim. «Vaig de casa meva a la de la meva filla i poca cosa més». I sempre amb cadira de rodes perquè «qualsevol pedreta» pot fer-li perdre l’equilibri i caure. Una cosa que no és fàcil, ja que viu en un barri (un dels més pobres de Barcelona) ple de pujades. Les llistes d’espera de la sanitat pública també reflecteixen un biaix de classe: són les persones que no es poden pagar una mútua privada qui més les pateixen.

Josep Bruch: «Als polítics: dediquin més recursos a la sanitat»

Josep Bruch, de 73 anys, és l’únic dels entrevistats que està content. L’any passat expressava el seu cabreig a EL PERIÓDICO. «Tinc un problema a la cama esquerra, em fa mal l’articulació i he d’esperar cinc mesos per fer-me una ressonància magnètica de caràcter preferent a l’Hospital de Vic. A més, fins al març no tinc visita amb el traumatòleg», explicava al desembre.

Un any després, està «tot fet i resolt». Tot i així, està en llista d’espera perquè li posin una pròtesi al maluc esquerre. «Encara no m’han donat data, però calculo que en 30 dies m’operaran», diu convençut. No dubta que així serà perquè fa molt pocs dies li van fer les analítiques prèvies a la intervenció quirúrgica. Té sort: al maig el temps mitjà per a una operació d’aquest tipus era de 163 dies. Ell només s’ha hagut d’esperar quatre mesos (120 dies), tot i que els metges li van començar a parlar de l’operació fa un any. «Com que de moment no tinc un problema greu de mobilitat, tampoc em corre pressa, tot i que com abans m’ho facin millor», afegeix.

Notícies relacionades

Què és un ictus, l’afecció que ha patit Kiko Rivera

Ucis on l’algoritme anticipa complicacions

Des de casa seva a Vic (Osona) assegura no tenir «cap queixa en aquests moments». I parla bé de l’atenció mèdica que li estan donant al seu municipi. «Aquí l’assistència és molt bona. Estem col·lapsats, com a tot arreu, és clar», diu el Josep. Ell, a qui sempre li ha agradat fer esport («poc o molt, sempre n’he fet»), es mostra satisfet. «Estic bé de salut. Això sí, em sobren 30 anys», fa broma. És per això que està desitjant operar-se, perquè li agrada moure’s i caminar una mica cada dia amb la seva dona i, ara, amb el problema del maluc, una articulació li fa mal quan passeja. Tot i que només li «molesta» i no té «impediments per caminar».

El Josep creu que Catalunya té «una bona sanitat pública», que ara està «col·lapsada» a causa de la pandèmia. «Sobre la gestió dels polítics, crec que haurien de dedicar més recursos a la sanitat que, en definitiva, ens beneficia a tots», acaba dient.