L'estratègia europea contra la Covid suscita dubtes

La catàstrofe no ha arribat a l’extrem registrat als països amb dirigents negacionistes, com els Estats Units o el Brasil, però queda lluny de l’èxit d’Àsia i Oceania. Un grapat d’experts afirma que hauríem de fer un ‘reset’ i intentar acostar-nos a la seva estratègia. Allà les morts han sigut moltes menys i l’economia està en números verds malgrat les dràstiques mesures adoptades puntualment.

Diversitat

La llista de països amb aquest model d’èxit és llarga i inclou diferents realitats socials, polítiques i econòmiques. Hi ha els democràtics i molt poblats, com el Japó, Taiwan i Corea del Sud. Els menys poblats com Mongòlia, Austràlia i Nova Zelanda. O les dictadures comunistes amb economia capitalista com la Xina i el Vietnam. 

Malgrat la seva diversitat tenen una cosa en comú:  són governs tecnocràtics i àgils, que en els últims anys han potenciat la sanitat en contrast amb l’aprimament neoliberal i que des del primer minut van anteposar la salut pública a l’economia. No hi ha rastre de baralles entre administracions centrals i locals i, fins i tot, als parlaments més fragorosos de la regió s’ha exclòs la pandèmia de la discussió política. Les decisions s’han pres amb criteris estrictament mèdics. 

Només el Japó supera els 100.000 casos 

En l’actualitat amb prou feines es detecten persones infectades en aquests països i gairebé tots els casos són importats. La segona onada o no ha arribat o quan ho ha fet se l’ha rebut amb un arsenal de mesures preventives que l’han mantingut a ratlla. Només el Japó ha superat els més de 100.000 casos des del començament de la pandèmia, menys dels que actualment suma França en menys de dues jornades.

La Xina, l’origen del virus, es va quedar en poc més de 90.000 i Corea del Sud, dels primers afectats, en 26.000. La suma dels morts en aquests tres països no arriba a les més de 9.000 morts que hi ha hagut a Espanya només en la segona onada. Europa ja ha superat la barrera de les 300.000 des del començament de la pandèmia.

Hi ha diverses claus que expliquen aquest èxit, però l’epidemiòleg madrileny Juan Martínez Hernández,  destaca la que segons el seu parer és la més important: «Per a Occident, aquest microorganisme és un agent del grup de risc dos o tres, però per a l’hemisferi oriental ho és del nivell 4, com la verola o la pesta. És un agent contra el que no hi ha cap vacuna ni tractament, i s’emprèn contra ell una guerra sense treva, fent servir mesures de contenció molt dures, però molt eficaces».

«Intentar ‘conviure amb el virus’ és el gran error que està cometent Occident, cal erradicar-lo», segons el parer de qui va ser el director de Salut Pública de la Comunitat de Madrid entre el 2017 i el 2019.  «La pandèmia funciona com un incendi, cremarà sempre que hi hagi combustible. És a dir, sempre que hi hagi persones susceptibles. Si alguna cosa es crema a casa, tot està en perill, no et pots posar a veure Netflix al menjador», assenyala Hernández, que ja al setembre, després de sentir Macron renegar de qualsevol confinament futur perquè perjudicaria l’economia, va predir que si era així «el seu país perdria desenes de milers de vides». Dos mesos després d’aquesta declaració, França ja està confinada i divendres va sumar més de 800 morts en només un dia. 

Mesures agressives

L’objectiu de l’erradicació s’aconsegueix amb mesures agressives: detecció primerenca de casos, rastreig exhaustiu utilitzant el ‘big data’, altíssim nivell de compliment de les normes en la població, control estricte de fronteres amb proves i quarantenes i confinament dur i curt, localitzat geogràficament, quan algun brot es descontrola, tot i que la incidència sigui baixa.

Martínez Hernández afirma que encara estem a temps de fer un ‘reset’ per acostar-nos al model d’èxit. Amb ell coincideixen sis experts amb una opinió que hem recollit: Rafael Bengoa, exassessor d’Obama en salut pública; l’epidemiòleg català Oriol Mitjà; Daniel López Acuña, exdirector de crisi de l’OMS; José Martínez Olmos, exsecretari general de Sanitat, i l’esmentat Peter Kuznick.

¿És realista pensar que podem imitar un model que parteix d’una gran experiència prèvia en pandèmies i en alguns casos es basa en una cultura que posa per davant el col·lectiu davant les llibertats individuals?

Un article recent publicat per dotze científics a ‘The Lancet’ que comparava els dos models, afirmava que «no és massa tard perquè els governs considerin solucions polítiques noves desenvolupades» per aquests països i advertia que no es tractaria tant que es «reprodueixin exactament les mateixes mesures», sinó que Europa «les adapti al seu context».

Bengoa porta un mes dient «mireu l’Orient, mireu l’Orient». Ell afirma, com la resta de col·legues, que el primer pas per rectificar és anar al confinament per l’altíssim nivell de transmissió que hi ha al continent. «La intervenció ha de ser semblant a la de la primera onada, tot i que més curta. Calculo que a Espanya n’hi hauria prou amb quatre o cinc setmanes, que és el que ha funcionat a Israel», assenyala Bengoa. D’altres creuen que n’hi hauria prou amb dos i alguns en prediquen fins a sis.

França, Anglaterra, Irlanda i Grècia ja apliquen apliquen aquesta recepta, tot i que per a la majoria dels partidaris del model asiàtic mantenir obertes les escoles i altres excepcions és un gravíssim error.

«El plantejament d’Orient és ataco el virus, l’abaixo i deixo que després l’economia es recuperi.  Si tens una visió a curt termini i apliques mesures més light com Espanya, assumeixes que tindràs una alta mortalitat durant mesos, fins que arribi la vacuna, i l’economia en sortirà encara més perjudicada», afegeix Bengoa. De vegades sembla que els governs europeus ho fien tot a la vacuna, però no arribaran a temps d’evitar la catàstrofe.

Pujada del PIB a la Xina, Corea del Sud i Taiwan

El resultat és que mentre a la zona euro es preveu una caiguda del PIB del 7,8% a final d’any a l’Àsia Oriental (la Xina, Hong Kong, Corea del Sud i Taiwan) s’espera una pujada de l’1,3%. La vara de mesurar que s’han fixat Espanya i altres països europeus de confinar només quan el sistema hospitalari amenaci col·lapse és un altre error. Cal aturar l’epidèmia abans que es cobri milers de vides i patiments.

¿Fins on cal abaixar el nivell de contagi? «Fins a una taxa en què els serveis de vigilància epidemiològica es puguin fer amb el 100% dels casos i els seus contactes», respon Martínez. L’objectiu que va marcar Pedro Sánchez, per sota dels 25 casos per 100.000 habitants, podria ser acceptable «però és inabastable amb les mesures vigents a Espanya», afegeix Bengoa.

La proesa de la Xina, que va testejar 9 milions d’habitants per 12 de contagiats no està tan fora del nostre abast. «Aquí és possible si ens organitzem bé i s’hi posa tot l’afany i no, per exemple, a construir hospitals nous», considera López Acuña.

Els anatemes d’Europa

Els nous tests d’antígens hi podrien contribuir però a Europa no es pot obligar ningú a fer-se una prova. Tampoc són obligatòries les aplicacions de rastreig com Radar Covid i l’estricta observança de la privacitat limita la seva efectivitat. El ‘big data’ diferencia la lluita actual contra una pandèmia de la de la pesta negra en l’edat mitjana, però a Occident persisteix l’anatema mentre que Àsia entén que és una factura acceptable per evitar mesures més lesives contra la llibertat i l’economia. 

L’esperit col·lectiu d’aquestes societats que anteposen el bé comú a l’individual és molt difícil de traslladar a Occident. Potser és el més complicat d’aconseguir, segons Oriol Mitjà, però experts d’altres disciplines, com la psicologia, l’antropologia o la comunicació podrien ajudar a sensibilitzar adequadament la població europea.

Restricció temporal de llibertats

Notícies relacionades

‘La mirada del pacient’, una iniciativa per donar veu a qui més ho necessita

La detecció precoç de la diabetis tipus 1, clau per canviar vides

Potser caldria plantejar-se alguna restricció temporal de drets. «Protegim les llibertats individuals, la privacitat de dades, la llibertat de moviments, que és magnífic, però en condicions normals, no quan hi ha una pandèmia. Tot això s’ha de sacrificar, ajornar o limitar si volem minimitzar els danys d’un fenomen com el que tenim», considera López Acuña

«Els europeus pensem que conservem més llibertats i ara els asiàtics ens miren amb estupefacció i es pregunten si veritablement tenim més llibertat si no podem moure’ns de casa o anar al restaurant», es lamenta Mitjà.