L’avortament pot ser una cursa d’obstacles a Espanya

L’objecció de consciència està regulada per llei i també és un dret individual, però les entitats denuncien que, en ocasions, dificulta el dret d’avortar lliurement. Ho afirma Sílvia Aldavert, coordinadora de DSIR, que assegura que l’objecció de consciència a l’hora de practicar avortaments en centres públics catalans és una cosa «bastant freqüent» i, a més, una de les diverses «dificultats» a què s’enfronta la dona que voluntàriament tria posar fi al seu embaràs.

Segons el DSIR, hi ha altres impediments més enllà de l’objecció de consciència, com les desigualtats territorials, no tenir targeta sanitària o ser menor d’edat. Tot això malgrat que l’avortament, «tot i que no ho sembli», és una de les intervencions «més freqüents». A Catalunya, per exemple, se’n realitzen uns 20.000 a l’any.

Un exemple del paradoxal del sistema sanitari és el fet que l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, un centre públic tot i que de gestió privada, no practica avortaments. Els seus professionals únicament realitzen «interrupcions mèdiques de l’embaràs» en aquells casos en què la malaltia del fetus és incompatible amb la vida o quan hi ha un perill real per a la mare. Així, quan la pacient decideix sotmetre’s a un avortament (entès aquest com el dret de la dona a interrompre voluntàriament el seu embaràs perquè no vol tenir el fill, tot i que la seva salut no corri perill) normalment és derivada a l’Hospital de la Vall d’Hebron.

L’Hospital de Sant Pau és una fundació privada de la qual formen part l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i l’Església catòlica. Fonts del centre equiparen aquesta derivació de pacients per avortar en altres hospitals a altres derivacions que també es produeixen en intervencions com els «trasplantaments» o els «tractaments oncològics». «Sempre atenem la dona [que desitja avortar] i l’acompanyem a un altre servei. No la deixem sola», justifiquen aquestes fonts.

Fonts de la Conselleria de Salut asseguren que tot el sistema sanitari públic de Catalunya «garanteix» el dret de la dona a avortar. «De la mateixa manera que hi ha centres que no fan un tipus de cirurgia, n’hi ha d’altres que no fan avortaments. La Vall d’Hebron i el Clínic són els dos hospitals amb més experiència en avortaments», justifiquen aquestes fonts. Així mateix, matisen que aquest és un tema de «circuits interns» i que l’important és que la dona estigui sempre «atesa» i tingui «garantit el seu dret».

«Mala» informació

Segons les denúncies recollides per L’Observatori de Drets Sexuals i Reproductius de DSIR, existeixen, per exemple, embarassades que són derivades successivament d’un servei a l’altre, una cosa que alenteix tot el procés, ja per si mateix dolorós. També hi ha facultatius que informen malament les pacients. «Alguns els diuen que només es pot avortar abans la setmana 14 de gestació. No és veritat: legalment es pot avortar més enllà de la setmana 14», denuncia Aldavert. I això, insisteix, està passant en centres públics catalans.

Assegura que aquestes objeccions de consciència davant l’avortament no només són explícites, sinó també implícites: «A algunes dones les han enviat a tants llocs, les han mogut tant, que al final decideixen no avortar». En ocasions, interrompre voluntàriament l’embaràs es converteix en una «cursa d’obstacles». Aldavert recorda que qualsevol «restricció» té un «impacte directe» en la vida de les dones, una cosa que els poders públics «no han de permetre». 

Llistats d’objectors

Es desconeix quants metges objectors de consciència hi ha a Catalunya perquè no hi ha un registre, una cosa que reclamen associacions com Drets Sexuals i Reproductius, que atenen uns 6.000 joves a l’any. «Demanem que els col·legis professionals publiquin els llistats amb els objectors de consciència. Però més enllà d’això, demanem que a la xarxa pública no hi hagi objectors perquè l’Estat reconeix el dret a l’avortament», reclama Aldavert.

«L’avortament és un tema tabú i per això es vol gestionar de manera amagada. Té un pes ideològic molt important. I no existeix una voluntat política que això sigui una prioritat. No hi ha campanyes públiques d’informació sobre com avortar i molts professionals no estan ben informats sobre aquest tema: o bé no coneixen la llei, o bé no coneixen el circuit», denúncia Aldavert. Insisteix que no sempre s’ofereix una alternativa a les dones.

«El control del cos i la vida de les dones és el pilar fonamental que sosté al patriarcat. L’actual extrema dreta i els moviments ultraconservadors ho tenen clar i per això dediquen les seves forces a mantenir aquest control per mantenir els seus privilegis. Els professionals també tenen ideologia i el sistema sanitari no deixa de ser un reflex de la societat, però la llei i les institucions públiques no han de permetre que l’objecció de consciència impedeixi a una dona avortar, vulnerant així els seus drets fonamentals», reflexiona l’experta. També destaca el cas d’Itàlia, on hi ha una llei de l’avortament però on, alhora, «el 80% dels professionals són objectors». «Les dones van a Holanda a avortar».

Segons el president de la Federació Internacional d’Associacions Mèdiques Catòliques (FIAMC), José María Simón, «el nombre de ginecòlegs que es neguen a fer avortaments és altíssim», tot i que tampoc precisa quants objectors de consciència hi ha a Catalunya. «Perquè practicar un avortament és una cosa desagradable, arriscada», justifica. Simón matisa que l’objecció de consciència no existeix només en relació amb l’avortament, sinó també en altres casos, com per exemple l’eutanàsia.

Una «alternativa» per a les pacients

Segons la Conselleria de Salut, l’objecció de consciència, que està regulada per llei, és un dret que es pot exercir «de manera individual, no com a institució». El departament, igual com el Col·legi d’Oficial de Metges Barcelona (COMB), no té ni xifres ni estimacions sobre quants metges objectors de consciència hi ha a Catalunya, però assegura que no ha rebut casos de dones afectades per aquesta problemàtica. 

«L’objecció de consciència no pot passar per sobre del dret de la pacient. No ens consta que això estigui passant. Si hi ha casos, són puntualíssims», declaren fonts de Salut. I insisteixen que els metges objectors de consciència sempre han d’oferir una «alternativa» a les pacients.

Quant al registre de metges objectors, l’any 2011 un comitè de bioètica va estudiar si s’hauria de crear, però finalment es va abandonar la idea per evitar que hi hagués «llistes negres». També per una qüestió de «confidencialitat».

Notícies relacionades

Montero demana regular l’objecció de consciència a l’avortament i que hi hagi «un registre»

Un hospital públic de Madrid es nega a practicar un avortament terapèutic a una dona

Per la seva banda, el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) tampoc té coneixement de dades sobre metges objectors de consciència. Però en un document del 2010, el COMB deixa clar que l’objecció «no eximeix, de cap manera, del deure d’assistència en el procés previ i posterior a la intervenció que és motiu de l’objecció». El text també recull que els directius dels centres han «de vetllar» per fer «compatible» l’assistència als ciutadans amb l’exercici de l’objecció de consciència dels professionals.

Qualsevol dona que vulgui avortar ha d’acudir al seu centre d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) de referència, dependent de l’Institut Català de la Salut (ICS). Després de tres jornades de reflexió, allà li oferiran un avortament farmacològic (amb una pastilla, fins a les nou setmanes de gestació) o un avortament instrumental (a partir de les 10 setmanes de gestació). Aquest últim només es practica en clíniques acreditades per fer una interrupció de l’embaràs.