Testimonis
Afectades per les llistes d’espera: «Entre dolors, aquí em teniu, aguantant el tipus»
Tres dones expliquen a EL PERIÓDICO la seva experiència entorn d’un problema endèmic de la sanitat catalana
La demora en les proves diagnòstiques a Catalunya ha augmentat un 38,7% respecte al 2019, tot i que ha baixat en la visita als especialistes i les operacions de càncer. Tres afectades per les llistes d’espera expliquen a EL PERIÓDICO la seva experiència entorn d’un problema endèmic de la sanitat catalana.
Maica Hervás: «Quan és una cosa urgent, el sistema és excel·lent. Si no, no»
Maica Hervás, jubilada i veïna de Mollet del Vallès (Barcelona), assegura que fa «gairebé un any que està patint». Tot va començar el Nadal passat, quan va començar a fer-li mal la part lumbar del seu cos. «Em van fer una radiografia, no hi havia res trencat. Vaig anar al fisioterapeuta», relata a l’altra banda del telèfon.
A partir d’aquí es van succeir una sèrie de proves (ressonàncies magnètiques) i visites a l’especialista (traumatòleg) que, en cap cas, li han posat solució a la seva malaltia, el diagnòstic de la qual és una calcificació que li pinça el nervi ciàtic. Mentrestant, «el dolor és cada vegada més fort» i la Maica amb prou feines pot estar dreta gaire estona o pujar les escales.
Des del juliol, per derivació del seu traumatòleg, està esperant que li facin una electromiografia (EMG) que revelarà el nivell de dany dels seus músculs i cèl·lules nervioses. Però no té hora fins al 16 de novembre: és a dir, quatre mesos d’espera. «Un any patint», insisteix aquesta dona.
«Quan alguna cosa és urgent, l’atenció sanitària és excel·lent. Però quan són patologies com aquesta meva, de sofriment, el sistema és penós», es queixa la Maica, que relata la seva impossibilitat per fer vida normal. «No puc caminar. No puc anar a la muntanya. Em fa molt mal. Estic prenent molts antiinflamatoris», explica.
La Maica atribueix la mala situació de les llistes d’espera a les «retallades» en la sanitat pública i els «mals contractes» dels sanitaris. «És una perversió que destinin diners a la privada».
Carmen Tovar: «Espero que em donin cita per a l’endoscòpia des de l’agost»
A Carmen Tovar van tardar 10 mesos a donar-li un diagnòstic. Al dir-li que tenia una tendinitis al tendó d’Aquil·les, amb fascitis plantar i espondilosi plantar, una inflamació de la part interior del peu. Recorda com va començar amb dolors a l’estiu de l’any passat. «Entre prova i prova –radiografies, ecografies– van anar passant els mesos», explica aquesta dona de 55 anys que viu a la Llagosta (Barcelona). A la primavera li van donar el diagnòstic.
Però la història no s’acaba aquí. Després de sotmetre’s a més proves i començar a fer rehabilitació al juny, a la Carmen li van donar aquest setembre visita («per telèfon», es queixa) amb el traumatòleg per al desembre. Ella, que treballava en el servei d’ajuda a domicili, té una incapacitat laboral des del 2019.
Explica, igual com la Maica, com és viure dia a dia amb el dolor. «Uns dies he d’utilitzar una crossa per no carregar la cama. I he de medicar-me sempre», explica. «Entre dolors, aquí em teniu, aguantant el tipus», afegeix.
La Carmen ha tingut més males experiències. «Vaig tenir un dolor molt fort al pit fa dos anys. Tothom em deia que era ansietat. Em van fer totes les proves, però tot superlent. Al final van descobrir que era de l’aparell digestiu», relata. A l’abril li van donar hora per visitar l’especialista a l’agost. «El digestòleg m’ha donat cita per al desembre per a la prova de l’alè. Per a l’endoscòpia que m’han de fer, encara ni m’han donat hora», acaba dient.
Alejandra Beatriz Pérez: «Fa més d’un any que espero una artroscòpia»
El juny del 2020, Alejandra Beatriz Pérez, de 49 anys, va tenir un accident pujant al tren. Va passar quan sortia d’una guàrdia de la residència de gent gran on treballava. Es va quedar atrapada entre les portes d’un comboi de Renfe. «Vaig haver de fer molta força per poder alliberar-me», explica aquesta veïna de Granollers (Barcelona).
Però, a conseqüència d’això, l’espatlla i el maluc li van quedar lesionats. «Tinc els tendons inflamats, estic perdent mobilitat», explica. Des d’aleshores està en llista d’espera perquè li facin una cirurgia artroscòpica.
Explica que li van oferir operar-se a Sant Celoni, però ella insisteix a ser intervinguda a Granollers per ser a prop de la seva família. «A més, tinc terror de pujar a un tren i anar a Sant Celoni», diu.
Notícies relacionadesL’Alejandra va posar una reclamació tant a Renfe com a la seva mútua. «Tots se’n renten les mans. Renfe hauria de compensar-me civilment, però no vol. La mútua també se’n renta les mans», relata aquesta dona que no sap si recuperarà o no la mateixa mobilitat que tenia abans. «Els únics que es van interessar per mi va ser l’equip de fisios de l’Hospital de Granollers».
Al llarg d’aquest any en què ha estat treballant, s’ha lesionat més, ja que ha estat movent un senyor gran amb Parkinson. «El dolor m’impedeix fer força, ajupir-me, fer una vida normal». A més, la cirurgia tampoc li garanteix tornar al seu estat previ a l’accident. Però l’Alejandra sí que sap una cosa: «Com més temps passi, la lesió anirà a pitjor».
