Alba Vergés: «La clau de l’èxit va ser que els sanitaris es vacunessin massivament»

¿Quin moment recorda especialment d’aquests dos anys?

Molts. A l’inici hi havia molta incertesa. Era impossible veure la magnitud que ha acabat sent. Ara fa dos anys i encara estem en pandèmia, no hem sortit. Dels inicis recordo aquell seguiment constant i, sobretot, aquella setmana que ho canvia tot, que comença d’una manera i que acaba d’una altra, que és la setmana del 9 de març. Va començar semblant una setmana més, que tindríem casos amb comptagotes, però vam veure que passava alguna cosa a la Conca d’Òdena, una cosa que era diferent, i vam haver de prendre la decisió de confinar. Aquell va ser el primer confinament que es va fer a Catalunya i a tot l’Estat. A més, va ser un confinament molt pròxim per a mi [l’exconsellera és d’Igualada]. Era guna cosa que no s’havia fet mai. Jo hi tenia la família.

Recordo aquella roda de premsa anunciant el tancament d’Igualada, al costat del llavors secretari de Salut Pública, Joan Guix.

Crec que aquell va ser el punt en què tothom es va adonar que el que estava passant era una realitat mai vista abans. Vam haver de prendre decisions mai preses abans. I tot això barrejat amb la incertesa.

¿En quin moment Salut s’adona que aquest estrany virus xinès és molt més que una grip?

Ja ho sabíem abans del confinament de la Conca d’Òdena, el que desconeixíem era l’abast que podia tenir. Recordo els inicis: ens preparàvem molt per si ens arribava algun cas... És clar, ho mires amb la perspectiva d’ara i mare meva... ¡Si al final en van arribar milers i milers...! Aquí vam tenir una sort i és que, com que teníem agendat el Mobile World Congress, vam començar a seguir les informacions abans que molts altres llocs. Jo cada dia em mirava l’informe de l’OMS, a veure si apareixien casos nous a Wuhan. Però, abans d’aquella setmana que et comentava que va canviar tot, hi havia molt pocs contagis a Europa. Segurament molts estaven amagats, sí... Però, malgrat intentar avançar-nos, llavors s’ignorava la magnitud d’aquesta pandèmia, que dos anys després continua.

¿Salut va seguir alguna estratègia de comunicació?

Teníem molt clar que havíem de comunicar el que sabíem, el que no sabíem i fins on sabíem. No era una qüestió d’amagar les coses per no provocar pànic, sinó d’explicar-les i traslladar què coneixíem fins al moment. Però tampoc volíem ser alarmistes, malgrat que realment ens trobàvem en vista d’una cosa desconeguda. Vam intentar ser molt clars amb la gent i tractar-la com una societat madura.

Torni al març del 2020. ¿Com s’imaginava que estaríem dos anys després?

Jo crec que no vaig tenir temps de fer aquesta reflexió. En els inicis no hi vaig pensar. Però després sí que mires altres experiències i veus que les pandèmies sempre tenen diferents onades, i que la primera no necessàriament ha de ser la més greu. Una mostra que la gent era conscient del que passava va ser que els nens entenien què estava passant. No hi havia desorientació.

¿En algun moment va pensar que això no s’acabaria mai?

No. Això no ho vaig pensar mai. La perspectiva històrica és molt important: les pandèmies no són excepcions. Dins de les nostres vides, que duren uns anys, una pandèmia és un fet excepcional. Però dins d’una història, no ho és tant. Totes les epidèmies tenen un comportament; totes les onades pugen i baixen. I tu has d’actuar per prevenir les pròximes onades.

Una mica de sort sí que hi va haver perquè la vacuna va arribar en menys d’un any.

Sabíem que seria un punt d’inflexió. Que se seqüenciés el genoma del SARS-CoV-2 tan aviat ho va agilitar tot molt.

¿Com recorda aquella primera punxada a la residència de l’Hospitalet, el 27 de desembre del 2021?

Amb molta emoció perquè realment sabíem que [la vacuna] podia generar un canvi. Era ple hivern, les residències havien patit molt... Estàvem molt convençuts que l’estratègia començava amb la gent amb la que havia de començar: els avis de les residències; després, els sanitaris. Estàvem organitzats perquè tot funcionés bé. I així va ser. Vam vacunar ràpid i amb consciència. Al principi hi havia una certa por al pensar: «¿I si la gent no es vol vacunar?».

¿Treballaven amb aquesta possibilitat?

Sí, és clar. Sabíem que seria clau que els sanitaris es volguessin vacunar perquè són el millor exemple per a la societat. Que ells es vacunessin era molt important perquè la gent veiés que la vacuna era un canvi en la pandèmia. Inicialment vam organitzar campanyes amb el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (Comb) que al final no van fer falta perquè des del principi vam veure que aniria molt bé.

¿Com va ser la relació amb el Govern d’Espanya durant la pandèmia?

Depèn de les fases. Abans no havíem tingut relació de la pandèmia, així ens vam haver de conèixer en un context molt determinat. Va ser una relació... crec que molt clara. Amb el ministre Illa, tots dos teníem clar quin era el nostre paper. Quan jo considerava –ja que teníem tota l’organització del sistema de salut– que Sanitat ens obligava a fer més coses, ho deia. Però va ser [una relació] molt clara i molt franca, perquè havia de ser així.

¿Va ser molt dur tancar bars i restaurants fa un any mentre altres comunitats estaven totalment obertes?

Va ser molt dur tot, però no només pel que fes o no Madrid –ells també van aprovar restriccions. És dur prendre decisions sobre la manera de viure de la gent però, quan estàs convençuda que les has de fer, ha de ser així. Vam intentar escoltar els sectors en tot moment. Sempre vam intentar mantenir els equilibris perquè la pandèmia no es desboqués i alhora continuar fent el màxim d’activitats possible. Les escoles van ser una prioritat. Mai vam plantejar restriccions que no fossin necessàries.

¿Troba a faltar el seu càrrec?

[Riu] Bé, algunes coses sí: l’equip. Però ara estic vivint des del Parlament aquesta priorització de la salut mental, una cosa que jo ja havia inclòs dins de la meva agenda. Ara ho visc des d’un altre punt.

¿Quan va començar a preocupar-se de veritat pels estralls psicològics de la covid?

És que jo ja partia de la base que teníem un problema de salut mental previ a la pandèmia. La pandèmia va causar una soledat forçada i això impacta en la salut mental.

¿I com s’ha d’abordar tot això?

Com s’està fent ara. Des del primer moment vam dir que s’havia de fer una gestió emocional de la pandèmia. Vam crear eines, incorporar psicòlegs...

Notícies relacionades

Argimon preveu que Catalunya arribi al màxim de contagis «en una setmana o 10 dies»

Catalunya aplicarà el nou protocol de quarantena però el veu precipitat

¿Reptes de futur?

Jo ho tinc molt clar. La lliçó de la pandèmia és que tenim un sistema sanitari fort. Per tant, invertir en salut és positiu. Aquelles èpoques de retallades no han de tornar. I, com hem vist amb la vacuna, tota inversió en recerca dona els seus fruits. A més, és una inversió molt positiva perquè millora l’estat de salut de tothom, no només el d’uns quants. I tot això inclou la salut mental i la salut pública.