Els vuit mites del suïcidi: «Qui parla de treure’s la vida ho està contemplant de veritat»

«Desafortunadament, si algú diu que té la intenció d’acabar amb la seva vida és que ho està contemplant de veritat i, en aquest punt, com abans s’intervingui, millor», escriu Villar al seu llibre. En l’adolescència, segons aquest expert, la millor intervenció és «informar els pares de la situació de risc detectada». D’aquesta manera, ells podran contactar amb algú que pugui ajudar l’adolescent a canviar la seva situació.

Segons Villar, és fals. El psicòleg apunta que «pràcticament res a la vida es vol fer de veritat», ja que la majoria de les decisions tendeixen a l’«ambivalència» com a vehicle principal. «Sempre anem a sobre d’un cavall indomable de contradiccions: els fumadors fumen però ho volen deixar; les persones s’estiren al sofà però volen sortir a fer una mica d’esport. Gairebé ningú està completament i infinitament determinat a res en la vida [...]. Ningú se suïcida amb un 100% d’inamovible convenciment, ningú viu amb un 100% d’inamovible convenciment», escriu. Segons ell, el primer que pensa una persona en el moment de llançar-se al buit amb la intenció d’acabar amb la seva vida és: «No hauria d’haver saltat».

El psicòleg explica al seu llibre que una persona que hagi intentat suïcidar-se tindrà, a priori, «més risc» de repetir l’intent que algú amb ideació de mort o idees suïcides que no ho ha intentat mai. «El període de més risc són les primeres setmanes després de l’alta hospitalària, quan encara no s’han executat els canvis en la vida o en la manera de percebre-la». Per tant, la calma després d’una crisi suïcida és el segon moment de més risc i només superat pel moment de la pròpia crisi», aconsella.

Fals. Villar insisteix que cal parlar del suïcidi, però cal fer-ho «bé». «Parlar del suïcidi pot incitar al suïcidi si s’anima l’adolescent a cometre’l, però oferir un espai on l’adolescent pugui compartir les seves idees és un alleujament i una oportunitat perquè pugui rebre l’ajuda necessària», defensa el psicòleg. «Al contrari, perpetuar el consell de no parlar del suïcidi, encara que a la societat li pugui semblar alliberador, té un preu alt per a la persona en crisi suïcida. El preu és la soledat d’algú que no ha triat voluntàriament pensar en la mort», afegeix.

La realitat clínica reflecteix que la majoria de les persones que se suïciden o intenten fer-ho «ve de processos llargs de reflexió, de valoració de la possibilitat de fer-ho, freqüentment viscuts en soledat o centrats en la perillosa i fantàstica eina de comunicació massiva que és internet». Segons Villar, les persones que se suïciden acaben prenent aquesta decisió en resposta a un «desencadenant», «no com a conseqüència d’aquest desencadenant». «L’explosió no la provoca l’espurna, sinó el cúmul de gas que omple l’habitació en la qual es genera l’espurna», explica.

Segons Villar, «no hi ha persones suïcides, sinó persones en crisi suïcida i depèn de tothom que surtin d’aquest estat».

Com recorda Villar, el suïcidi és «més freqüent entre les persones que pateixen trastorns mentals» que entre la població general, però el suïcidi «no és exclusiu d’elles». «Això és especialment cert en la infància i l’adolescència», recalca. També recorda que el suïcidi per si sol no és una malaltia, sinó que apareix com una «complicació» d’altres trastorns mentals.

Tot i que els professionals de salut mental s’han d’ocupar del tractament del suïcidi, un cop ha aparegut, la prevenció, com recorda Villar al seu llibre, «és cosa de tots». Ell convida a la implicació de tots els agents per prevenir aquesta realitat.