La precarització del sector
Una metge estrangera: «Ens tracten com a sanitaris de tercera» Només importem en crisis com la de la covid»
La veneçolana Maigualida Rodríguez va arribar a Barcelona el 2018. La complexa burocràcia impedeix que la seva especialitat (medicina de família) sigui homologada i reconeguda pel sistema espanyol. Després d’anys encadenant contractes de mesos i fins i tot dies a l’Institut Català de la Salut (ICS) mentre enviava diners a la família, ha decidit buscar feina en un altre país.
Un 80% dels metges extracomunitaris a Catalunya, tant del sistema públic com del privat, no ha fet l’examen MIR (metge intern resident), segons el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB). Això no necessàriament indica que no tinguin cap especialitat mèdica: tot i que alguns no en tenen, n’hi ha molts d’altres que sí. Però el problema és que aquest títol no sempre és homologable amb el sistema espanyol. Així, aquests metges, majoritàriament llatinoamericans i a qui no se’ls reconeix cap titulació especialitzada, són considerats, denuncien ells, «doctors de tercera». En tot l’Institut Català de la Salut (ICS) hi ha entre un 9% i un 11% de metges sense especialitat mèdica MIR, sense distingir entre estrangers i nascuts a Espanya, segons xifres del mateix organisme.
Molts metges estrangers, esgotats després d’anys d’una situació que consideren un «maltractament» en les seves condicions laborals per part de l’Administració, decideixen abandonar Catalunya i Espanya. És el cas de Maigualida Rodríguez, veneçolana de 51 anys que va arribar a Barcelona el 2018 acompanyada dels seus dos fills. «Vaig estar quatre anys fent suplències, guàrdies i amb contractes com a màxim de sis mesos a l’Institut Català de la Salut (ICS)» denuncia.
El somni d’«una vida millor»
La Maigualida va sortir de Veneçuela el 2013 «per la precarietat econòmica i la vulneració de drets humans». Va estar residint al Brasil, on va obtenir l’especialitat de metge de família. El 2018 es va traslladar a Espanya, amb un títol d’especialista i «creient», per fi, que tindria «una vida millor, una estabilitat laboral». Però no ha sigut així.
«Quan intento homologar la meva especialitat mèdica, em diuen que és millor fer el MIR perquè l’altre procés pot durar fins a sis anys», diu. Malgrat tot, entre que s’establia a la ciutat i obtenia el permís de residència, la Maigualida va decidir no fer-ho de moment. «A partir d’aquí, començo el periple de buscar feina, d’intentar fer-me un nom professional en un continent on no conec ningú», relata aquesta metge.
L’homologació del títol de Medicina correspon al Ministeri d’Educació i el d’especialitats, al de Sanitat, assenyalen fonts de la Conselleria de Salut. Atès que per als professionals no formats a Espanya la convalidació de l’especialitat és un procés burocràtic més complex que el del títol, és habitual que els diferents sistemes de salut autonòmics optin per la incorporació d’aquests sanitaris mentre tramiten l’homologació. Catalunya i altres autonomies han demanat a Sanitat que convoqui un examen MIR extraordinari per a aquestes persones i que faci un grup de treball per pal·liar la falta de professionals, assenyalen fonts de Salut.
Destinació: «On hi hagi feina»
La Maigualida va començar així a fer suplències a l’ICS i al sistema privat. «Jo viatjava on hi hagués feina. Anava a Ripollet, feia guàrdies de fins a 24 hores, acceptava contractes d’un dia i així successivament», explica. Després de dos anys (2018 i 2019) «fent salts», el març del 2020 esclata la pandèmia de covid. Va ser el moment en què es va destapar la falta de recursos del sistema sanitari després d’anys de retallades i en què la Conselleria de Salut va començar a trucar a metges jubilats i estudiants en pràctiques per treballar perquè faltaven mans.
També l’ICS va trucar a la Maigualida: necessitaven metges per a l’atenció continuada domiciliària (ACD). Ella va acceptar i va començar a firmar contractes d’un sol dia, cosa que es va prolongar al llarg de tot el 2020, una vegada havia passat la primera onada. «El novembre del 2020 em van fer el meu primer contracte d’un mes», explica la metge.
«Jo viatjava on hi hagués feina. Anava a Ripollet, feia guàrdies de fins a 24 hores, acceptava contractes d’un dia i així successivament»
Ella creu que darrere de tota aquesta «falta de respecte» hi ha el fet que no té el MIR i el sistema la considera una «metge de tercera categoria». Assegura que no és l’única que es troba en aquesta situació, sinó que hi ha «moltíssims metges sud-americans que es queixen del mateix que ella»: de «contractes precaris», de la falta d’«estabilitat», que no tenir el MIR és un «malson». Sense el MIR, per exemple, mai podran postular a un lloc interí. «Si realment compten amb tu és perquè hi ha una crisi com la covid», denuncia la Maigualida.
Contractes de sis mesos
Per fi, el 2021, després d’algun contracte de tres mesos, l’ACD, que depèn de l’ICS, li va fer un contracte de sis mesos. «Tot i que no poden fer-me interina perquè no tinc el MIR, em prometen donar-me una continuïtat laboral cada sis mesos, i fins i tot pensen, perquè així m’ho van dir, a fer-me un contracte d’un any». Tot el 2021 la Maigualida va estar amb dos contractes de sis mesos, però quan va arribar el 2022 no li van fer el contracte d’un any com a la resta dels seus companys, sinó de sis mesos.
«No et queden ganes de quedar-te. Vens, fas un esforç, t’hi jugues la salut i no hi ha forma que et tractin amb respecte»
Ella creu que aquest greuge comparatiu va ser una espècie de càstig, ja que va passar una nit després de tenir un desacord amb un conductor amb qui treballava i que li va obrir una incidència. La seva relació amb l’ICS va començar a ser encara pitjor a partir d’aquí. Es va contagiar de covid-19, va desenvolupar covid persistent... L’últim contracte que li van oferir a la Maigualida va ser el juny passat, de tres mesos, és a dir, pitjor fins i tot dels que ja li havien ofert. Ella el va rebutjar i, des del dia 30 del mes passat, ja no té vincle amb l’ICS.
Ara treballa per a algun hospital fent guàrdies («el que surti», diu) i al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Tot i així, els seus ingressos han disminuït molt i assegura que no sap en quines condicions viurà, ja que de vegades ha d’enviar diners als seus germans i pare a Veneçuela. ¿I quin és el següent pas que farà la Maigualida? «Anar-me’n d’aquí, no de Catalunya, sinó d’Espanya. No et queden ganes de quedar-te. Vens, fas un esforç, t’hi jugues la salut i no hi ha forma que et tractin amb respecte», conclou.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
