Un centenar d’espanyoles avorten cada any a Bèlgica

Hi ha entitats, com la barcelonina Associació de Drets Sexuals i Reproductius, que acompanyen aquestes dones, tant emocionalment com informativament en el procés de la interrupció de l’embaràs, ja sigui a Espanya o a un altre país. Aquesta associació atén cada mes dues o tres dones que acaben acudint a l’estranger a avortar.

La llei de l’avortament d’Espanya, una de les més progressistes del món, permet l’avortament lliure fins a la setmana 14. A partir d’aquí i fins a la 22, la dona, per interrompre l’embaràs, necessita un informe mèdic que certifiqui que hi ha un greu risc per a la vida o la salut de l’embarassada o anomalies incompatibles amb la vida. A partir de la setmana 22, entren en joc els comitès clínics dels hospitals.

El terme ‘compatible amb la vida’

La recent reforma d’aquesta llei, que li ha donat un caire encara més reformista (principalment perquè les menors de 16 anys poden posar fi a l’embaràs sense consentiment patern o matern), continua sense emparar aquelles dones que decideixen avortar més enllà de les 22 setmanes perquè el diagnòstic és tardà (hi ha malalties que no es detecten fins al tercer trimestre) però també decisiu: el fetus té una malformació que, tot i que és compatible amb la vida, fa que el seu pronòstic vital, si neix, sigui molt dubtós. Els experts adverteixen, a més, de la confusió del terme «compatible amb la vida», ja que, en l’actualitat, pràcticament totes les malformacions, fins i tot les considerades «gravíssimes», ho són.

«La llei belga és molt semblant a l’espanyola, però difereix en un punt. Aquí diu que pots avortar quan l’anomalia és greu per al fetus [a Espanya, a partir de les 22 setmanes, només si és incompatible amb la vida] i per a la mare», assenyala Teresa Cos, ginecòloga catalana del Centre Hospitalari Universitari de Brussel·les que atén EL PERIÓDICO per videotrucada. «Em venen al mes unes dues espanyoles i unes quatre o cinc italianes.Són dones que ho passen molt malament, que volen ser mares però que decideixen avortar quan coneixen l’estat de salut del fetus. Han de viatjar... És molt dur», diu.

Aquesta ginecòloga alerta, a més, de la desigualtat territorial a Espanya: en algunes autonomies és molt més fàcil avortar que en d’altres. Per exemple, Catalunya i les Balears són de les «més obertes», mentre que en d’altres, com la Comunitat de Madrid, la dona només pot posar fi a l’embaràs en clíniques privades.

La situació catalana

A Catalunya, aquests comitès d’ètica són a l’Hospital Clínic i a la Vall d’Hebron, tots dos a Barcelona. Des del 2010 (any en què es va aprovar la llei de l’avortament) i fins al 2021, al comitè clínic del Clínic hi van arribar 356 sol·licituds per avortar: 332 (el 93,3%) es van aprovar i només 24 (el 6,47%) es van denegar. A la Vall d’Hebron s’hi han denegat menys del 5% d’aquestes sol·licituds. En canvi, ni a les comunitats ni en l’àmbit estatal hi ha un registre global de dones que marxen a l’estranger per avortar. Tampoc sobre a quantes se’ls denega l’avortament.

«Solem estar bastant d’acord amb els pares, per això fem molt poques denegacions», assegura Silvia Arévalo, cap clínica d’Obstetrícia de la Vall d’Hebron i membre del comitè clínic de l’hospital. «Nosaltres no jutgem l’ètica. La llei diu, a l’article 15, que per sobre de les 22 setmanes es pot avortar en casos de malalties incompatibles amb la vida o extremadament greus o incurables. El comitè decideix si es compleix o no aquesta situació», explica Arévalo, que precisa, a més, que la mateixa llei recull que un dels integrants del comitè clínic (en el qual hi ha dos obstetres especialitzats en medicina fetal i un pediatre especialitzat en neonatologia) sigui escollit per la mateixa pacient.

«Diagnòstics més segurs»

Notícies relacionades

Què és un ictus, l’afecció que ha patit Kiko Rivera

Ucis on l’algoritme anticipa complicacions

Però la situació en el conjunt d’Espanya és més complexa. «El 80% dels ginecòlegs espanyols –diu– són objectors de consciència. No necessàriament per creences, sinó perquè no volen fer avortaments, no volen que els titllin d’avortistes. En els centres privats que facin el que vulguin, però en els públics l’Estat hauria d’obligar a fer avortaments. Si no, no siguis ginecòleg», opina, per la seva banda, Cos. La ginecòloga adverteix que hi ha malformacions que tot i que inicialment són compatibles amb la vida, aboquen el nen o nena i les seves famílies a vides «molt doloroses». No sempre hi ha institucions que s’encarreguen dels elevats costos que tenen els tractaments. «A cap dona li agrada avortar, ni tan sols en el primer trimestre», assegura.

Aquesta ginecòloga remarca que l’hospital en el qual treballa, a més de fer avortaments que a Espanya no es permeten, també salva la vida de molts altres nadons. Per exemple, algunes mares es plantegen la idea d’avortar al saber que el seu nadó tindrà una cardiopatia. «Jo he rebutjat avortaments en aquestes situacions perquè després aquests nens s’operen i viuen bé», diu Cos. També assegura que, a Bèlgica, com que els metges no estan pressionats pel límit de les 22 setmanes, se solen fer «diagnòstics més segurs». «Com que a Espanya avortar és més fàcil abans de la setmana 22, de vegades s’avorta abans de temps al veure que hi ha algun problema, malgrat que després l’evolució del nadó podria ser bona. Aquí no estem pressionats pel temps i estem més segurs dels diagnòstics», conclou.