La mare d’una jove que va superar l’anorèxia: «Sempre estem amb la por del monstre»

«Va començar a manifestar d’una manera subtil que no s’agradava, que no li agradava el seu cos. Va començar a disminuir la ingesta de menjar, no s’acabava el plat, llençava a les escombraries els entrepans que portava a l’escola», explica la Bárbara. El seu relat serveix per comprendre el terror que viuen les famílies que han d’afrontar un trastorn d’aquest tipus. «Les famílies –diu– pateixen moltíssim i no sempre poden accedir a la sanitat publica i rebre el tractament que necessiten».

La Bárbara va començar a preocupar-se de veritat a finals del 2014, quan a la taula d’estudi de la nena va trobar una nota amb uns objectius per al 2015 entre els quals hi havia «perdre no sé quants quilos» i «fer exercici». «Em vaig espantar moltíssim, però ella ho va negar tot. Jo vaig demanar ajuda al sistema públic».

Una psicòloga li va dir que la nena havia de ser valorada per un pediatre. «El metge la va veure, però em va dir que no m’hi preocupés, que eren temes de l’edat. Tot i així, la van derivar a un centre de salut mental infanto-juvenil (CSMIJ)», relata la Bárbara. Les famílies alerten que en l’atenció primària de vegades passen inadvertits aquests trastorns quan no són manifestament greus.

Dos mesos va trigar la família a tenir una visita amb la psicòloga del CSMIJ. En aquell temps, «tot es va precipitar de manera molt ràpida». Un mes després, la nena va ser derivada al centre de dia del CSMIJ. És el que es denomina un ingrés parcial.

Però no va funcionar i, al cap de tres setmanes, va acabar ingressant a l’Hospital Universitari de Vic, on no hi ha una unitat especialitzada en TCA, com sí que hi ha a Sant Joan de Déu (per a nens). Així, va ingressar a pediatria. «Va estar dos mesos ingressada, però va sortir d’allà sense cap millora psicològica», lamenta la mare.

Mesos més tard, després de passar de nou per l’hospital de dia del CSMIJ, va haver de tornar a ser hospitalitzada. Era setembre del 2015. «Allà vam arribar a tocar tant fons, que ella no volia ingerir i va caldre donar-li alimentació nasogàstrica. Es va perdre l’últim trimestre de tercer d’ESO i el primer de quart», recorda la Bárbara.

L’alta el 2018

Del 2015 al 2018 va estar assistint a visites ambulatòries del CSMIJ. Llavors sí que va començar a millorar i el 2018 li van donar l’alta. Però el 2019 va tenir una «caiguda estrepitosa» i, com que llavors ja era major d’edat, no podia ser atesa en un CSMIJ. «A través de la doctora de capçalera vam anar a les urgències de l’hospital i hi va haver un tercer ingrés». La seva filla va arribar a tenir una bradicàrdia (freqüència cardíaca baixa) «molt important».

«En cert moment vam patir molt, perquè pensàvem que el cor se li apagava. Va estar ingressada quatre mesos. Durant un mes i mig no es podia aixecar del llit: tota la higiene i cura l’hi feien allà. L’alimentació també era nasogàstrica». Al cap de dos mesos la família va començar a veure certa millora. «Al sortir, li vam demanar a la psiquiatra que no ens quedéssim estancats allà, que ens derivessin a una unitat especialitzada en TCA. I vam anar a Sant Pau», explica la Bárbara.

Notícies relacionades

Els intents de suïcidi en les menors es tripliquen i arriben a un màxim històric

Caroline Hickman, psicoterapeuta del clima: «L’impacte de l’ecoansietat és equivalent al de l’abús sexual a menors»

A Sant Pau li van donar l’ajuda psicològica que necessitava. També l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (Acab) li va oferir l’ajuda d’un altre psicòleg privat. El setembre del 2019, la jove es va començar a recuperar de veritat. Però l’any 2020 va arribar la pandèmia.

«Hi va haver una petita recaiguda. Però ella era valenta i la van entrevistar en una televisió, això va ser un estímul. El setembre del 2020 va començar el curs i fins ara. Tot i que sempre estem amb la por del monstre», reconeix la mare. Ella, psicòloga professional, es va fer voluntària de l’Acab després de la situació viscuda a casa. «Els TCA són trastorns greus, que requereixen molts recursos», conclou.