Revisió al sistema català
Afectats per les llistes de la sanitat pública: «Vivim amb dolor mentre esperem les proves»
Dues dones que han d’esperar sis mesos per una ecografia i un home que espera una segona pròtesi de maluc reclamen més inversió
Les llistes d’espera de Catalunya han tornat a augmentar aquest any després que milloressin el 2021 respecte al 2020, el gran any de la pandèmia en què tot es va paralitzar. En part és perquè els hospitals han recuperat l’activitat de l’era precovid i perquè ara està aflorant tot allò infradiagnosticat i no tractat en els últims dos anys.
Però darrere de les xifres hi ha persones que esperen, amb patiment i angoixa, a ser ateses. EL PERIÓDICO ha parlat amb dues dones que han d’esperar sis mesos perquè els facin una ecografia i amb un home que encara no té ni programada la seva segona pròtesi de maluc. Cap d’ells pateix malalties greus, ja que l’urgent sí que és tractat sense demora, però el dolor diari limita la seva vida.
Herme Bartoll: «Els grans metges continuen estant a la pública»
Sis mesos és el que ha d’esperar Carmen Hermelinda Bartoll, ‘Herme’, veïna del barri barceloní de Sant Martí, per fer-se una ecografia. Fa temps que aquesta dona de 75 anys arrossega problemes digestius. «Vaig acudir a la meva metge d’atenció primària, que em va atendre molt amablement. No ens havíem vist des de la covid, però ens havíem comunicat a través de La Meva Salut. Em va demanar visita per a una ecografia abdominal per veure com em funciona el fetge», explica l’Herme. La doctora va sol·licitar cita per a la prova el 16 de setembre. El sistema la va emplaçar a acudir a fer-se la prova el 3 de març de 2023, sis mesos després.
L’Herme, jubilada, fa anys que va «tenint coses». Fa temps que fa un seguiment del seu sistema digestiu, que li dona problemes. «Tinc problemes de digestió. «Com que la colonoscòpia és desagradable, em faran l’ecografia», diu. Però fins a d’aquí cinc mesos, res. «Tinc molèsties. Les coses de la digestió donen malestar en general. L’abdomen em fa mal per tot arreu», relata.
«Em fa mal l’abdomen per tot arreu. Em van donar hora per a una ecografia per d’aquí sis mesos»
Malgrat això, l’Herme ha decidit no queixar-se. «He pensat que, com que no hi ha urgència –no estic tenint sagnats, per exemple–, no reclamaré», diu aquesta veïna de Barcelona que, a més, forma part des de fa anys de grups de defensa de la sanitat pública de Sant Martí. «M’encantaria que la sanitat pública funcionés bé. L’hem de defensar moltíssim. Sento molt que hi hagi aquests retards, i aquesta vegada m’ha tocat a mi», lamenta.
L’Herme coneix «més gent» que està en la seva situació. Ella, que va superar un càncer el 1980 i un altre el 2001, cada vegada que té una «urgència» acudeix a la sanitat privada. «M’he estat fent prevenció tots aquests anys en el sistema privat: mamografies, densitometries i visites amb el reumatòleg, amb la ginecòloga i amb l’oculista. De pagament», diu.
Assegura que, quan veu que una cosa està «perjudicant» la seva salut, paga per no esperar. Per exemple, fa no gaire es va operar de cataractes i va pagar 3.000 euros per cada ull. «Alhora continuo utilitzant i defensant la sanitat pública. Vull que s’hi inverteixin més diners. Els grans metges estan a la pública i hi hem de lluitar moltíssim», conclou.
Mari Carmen del Jesús: «Em pago un fisio mentre espero l’ecografia de l’espatlla»
La història de la Mari Carmen del Jesús, veïna de Polinyà (Vallès Occidental), és similar a la de l’Herme: ha d’esperar també sis mesos per fer-se una ecografia. «Porto amb dolor a l’espatlla esquerra des del novembre del 2021. Vaig anar al fisioterapeuta a fer rehabilitació. Pagant, és clar. Al veure que no millorava, el fisio em va dir que em fes una prova».
Així, la Mari Carmen va acudir el març d’aquest any al seu centre d’atenció primària (CAP). La metge, diu, li va demanar visita per a una ecografia per saber què té a l’espatlla, però fins al setembre va estar sense saber-ne «res». «El divendres 23 de setembre em va arribar un missatge per fer-me l’ecografia el 14 de març del 2023», explica.
«Coses bàsiques com posar-me el cinturó del cotxe em fan veure les estrelles»
Mentrestant, la Mari Carmen té els moviments molt limitats. Amb prou feines pot aixecar el braç ni agafar pes. El fisioterapeuta apunta que és una cosa relacionada amb el lligament, però per assegurar-se’n cal fer una prova.
«Tot aquest temps tinc dolor i, per aguantar-lo, vaig una vegada al mes al fisioterapeuta. Però la molèstia continua sent-hi. I estic pagant per un servei que la Seguretat Social m’hauria tramitat ja si m’haguessin mirat», es queixa aquesta dona de 45 anys. El fisio li costa 40 euros al mes. «Els tres primers mesos anava cada setmana o setmana i mitja».
Entrar al cotxe i posar-se el cinturó són gestos quotidians que li fan «veure les estrelles». Ara ho ha de fer «tot» amb el braç dret. «M’he adonat de la quantitat de coses que faig amb el braç esquerre. Coses molt bàsiques com estirar el cinturó al cotxe». Al març li faran la prova a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. La Mari Carmen treballa en una oficina a Polinyà.
Lluís Francès: «Hi ha molta dilatació entre proves. La meva vida és molt limitada»
Lluís Francès: «Hi ha molta dilatació entre proves. La meva vida és molt limitada»Lluís Francès va tenir un accident laboral l’abril del 2019. Ell, que treballava com a tècnic de cultura a l’Ajuntament de Palau-Solità i Plegamans (Vallès Occidental) gestionant un teatre municipal, va caure des de l’escenari recolzant tot el seu pes en una sola cama.
Segons ell, la mútua no el va visitar de manera correcta (només li va receptar uns antiinflamatoris), després va arribar el confinament i fins al juny del 2020 no va poder anar al seu CAP. Allà li van demanar cita per a unes radiografies per al setembre del 2020, que van reflectir que s’havia produït un desplaçament del cap del fèmur esquerre, que «es va encastar» al maluc esquerre. Després de més d’un any caminant de manera incorrecta, s’havia lesionat també el maluc dret.
El novembre del 2020, un traumatòleg va veure que Lluís tenia problemes als dos malucs i necessitava dues pròtesis. En el dia d’avui, només li n’han posat una a l’Hospital de Mollet, la de la dreta, i assegura que ni tan sols està encara a la llista d’espera per a la pròtesi del maluc esquerre. Per a això, primer ha de recuperar-se de la primera. «Em van posar la primera pròtesi el 7 de setembre d’aquest any. Però, des de l’accident, la primera visita de traumatologia no me la van fer fins al novembre del 2020. I la primera visita amb el traumatòleg especialista en malucs no va ser fins a l’agost del 2021. Un problema són les llistes d’espera, però un altre de no menys important és que hi ha molta dilatació des de la primera visita fins que realment et visita l’especialista», denuncia aquest home de gairebé 63 anys.
«Em van programar l’operació fins a quatre vegades. Per forçar tant temps, vaig desenvolupar una hèrnia inguinal»
Des que va tenir l’accident i fins que va ser operat per primera vegada (tres anys i mig després), el Lluís assegura haver viscut tota una odissea, amb la pandèmia pel mig, a la sanitat pública perquè l’atenguessin els especialistes i li programessin proves. La primera ressonància no l’hi van fer fins al febrer del 2021: allà li van veure la lesió a dues vèrtebres lumbars. Però la prova per comprovar la sensibilitat a les cames afectades per les lumbars lesionades no li van fer fins al novembre del 2021. Gràcies al fet que es va queixar, la mútua les hi va fer al juny. Dos mesos després, l’agost del 2021, un traumatòleg el va visitar per revisar-li els malucs. Però fins a 13 mesos després no el van operar del primer maluc.
L’operació, assegura, va anar bé, però ha estat tant temps «forçant», que ha acabat desenvolupant una hèrnia inguinal. «Al juny em vaig visitar i em van donar cita per operar-me de l’hèrnia per a un any després [juny de 2023]» explica. Mentre espera a recuperar-se, assegura que la seva vida és «molt limitada». Continua de baixa «per malaltia comuna», quan, segons ell, hauria de ser una «baixa laboral per accident» si hagués sigut visitat i diagnosticat correctament pel metge de la mútua laboral. Fa més d’un any i mig que està així. «Camino amb crosses. No tinc ascensor a casa i he rebut rehabilitació a domicili», conclou el Lluís.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
