Els drets reproductius
Endeutar-se per anar els EUA a avortar: els obstacles per interrompre l’embaràs a Espanya
El relat d’una parella del País Basc torna a posar el focus en les embarassades que, per un diagnòstic tardà, es plantegen un avortament passada la setmana 22
La llei espanyola només permet el final de l’embaràs a partir d’aquell termini si hi ha una malformació incompatible amb la vida, però no greu
Prop de 22.000 euros va ser el que els va costar a la Paula i l’Alberto, una jove parella del País Basc, anar als Estats Units i avortar. Per a això van haver de demanar un préstec bancari. Va ser el juny passat i, en el dia d’avui i durant els pròxims cinc anys, continuen pagant el préstec al banc. Tot perquè un diagnòstic tardà va impossibilitar l’avortament a Espanya. «A la setmana 28 de l’embaràs, em van fer una ecografia i van veure una cosa rara al cap. La gravetat no se sabria fins que el nadó naixés: podia tenir des de ceguesa fins a paràlisi», relaten a l’altre costat del telèfon. El fetus tenia absència del septum pellucidum, que és l’envà que separa els dos hemisferis cerebrals. Ni el de Paula ni el d’Alberto són noms reals: volen explicar la seva història des de l’anonimat, igual com altres dones entrevistades per EL PERIÓDICO que, com la Paula, van haver de marxar a l’estranger per avortar a l’estar embarassades de més de 22 setmanes.
La llei de l’avortament d’Espanya, una de les més progressistes del món, permet la interrupció lliure de l’embaràs fins a la setmana 14. A partir d’allà i fins a la 22, la dona, per avortar, necessita un informe mèdic que certifiqui que hi ha un greu risc per a la vida o salut de l’embarassada o anomalies incompatibles amb la vida.
No obstant, tot i que no és freqüent, algunes anomalies o malformacions no són detectades fins al tercer trimestre. A partir de la setmana 22, la dona ha de passar pel comitè clínic d’un hospital, que donarà o no llum verda a l’avortament. I només ho farà si hi ha una malformació del fetus incompatible amb la vida. Aquesta paraula, «incompatible», és la clau, ja que, si la malformació és greu però compatible amb la vida, la dona no obtindrà el permís per avortar. Els experts adverteixen que el terme «compatible amb la vida» és confús, ja que, en l’actualitat, pràcticament totes les malformacions, fins i tot les considerades «gravíssimes», ho són.
La recent reforma d’aquesta llei, que li ha conferit un caire encara més reformista (principalment perquè les menors de 16 anys poden posar fi a l’embaràs sense consentiment patern o matern), continua sense emparar aquelles dones que volen avortar més enllà de les 22 setmanes. Tot i que representen un percentatge petit, a Espanya hi ha els que se n’han d’anar a l’estranger a fer-ho: Bèlgica (on avorten cada any unes 100 espanyoles, segons el Centre Hospitalari Universitari de Brussel·les), França, Anglaterra i els Estats Units són algunes de les destinacions. Es desconeix quin és el total d’espanyoles que avorten fora del país, perquè només es comptabilitzen els avortaments acceptats a partir de les 22 setmanes, no els rebutjats.
Sense opcions a Espanya
A la Paula i l’Alberto, de 33 i 34 anys i amb una filla, els va arribar el diagnòstic del fetus la setmana 28. «Els mateixos metges ens van dir que no hi havia opcions d’avortar a Espanya perquè l’anomalia no era incompatible amb la vida. Tenia un 75% de possibilitats de tenir algun problema i un 25% que no. Per a nosaltres, aquest 75% era suficient per voler avortar; per als metges, no», apunta l’Alberto. La parella es va posar a buscar per internet i va trobar l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius de Barcelona.
L’entitat els va posar en contacte amb hospitals de Brussel·les i de França. Viatjar allà hauria sigut molt més barat, ja que en tenien prou amb la targeta sanitària europea i tot just els hagués costat la gestió uns 150 euros. Però els tràmits es van anar retardant. «Jo tenia l’agreujant que el part de la meva filla s’havia avançat un mes i ara també hi havia risc que s’avancés», explica la Paula. Va ser així com van decidir mirar les opcions als Estats Units i van trobar la clínica Southwestern Women’s Options, a Albuquerque.
«Des del principi ens van dir que ho farien i ens van deixar ben clar quant costaria: 18.000 dòlars. Però ens van aconseguir dos ajuts econòmics gràcies a associacions de dones d’allà i va baixar a 16.800 [uns 17.000 euros]», explica l’Alberto. Junt amb els vols i l’estada, la parella es va deixar entre 20.000 i 22.000 euros. Un dilluns de juny van volar Albuquerque i un dissabte van tornar a Espanya. «Vam haver de demanar un préstec al banc perquè no teníem diners per fer això», diu la Paula.
Ajuda psicològica
Com els passa a totes les dones que avorten amb un embaràs tan avançat, el seu era un nadó desitjat. La Paula i l’Alberto van decidir avortar davant la incertesa de no saber quin tipus de vida l’esperava, al seu futur fill. Han necessitat, i encara la necessiten, ajuda psicològica. «Em vaig sentir totalment abandonada. Em van fer sentir culpable, com si estigués avortant per caprici», es lamenta la Paula. «Nosaltres vam avortar perquè volíem assegurar-nos que el nostre fill tingués una vida digna –prossegueix l’Alberto–. [L’Estat] no té en compte aquests casos».
El seu estat anímic, asseguren tots dos, «va a dies». «I l’assumpte econòmic no ajuda perquè continua afectant la nostra vida. No som una família particularment acabalada i van ser molts diners. L’estrès, l’ansietat i les nits sense dormir continuen existint», diu la Paula.
Tots dos asseguren que no estan penedits de la decisió presa, però no volen que se sàpiga qui són. «És una cosa tan dura, que no volem afegir-hi més dolor. No tenim penediment, sabem que hem fet el millor per al nostre fill. Però no volem que ens jutgin», conclouen.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
