El malestar dels sanitaris catalans: «Si no ho frenem, en dos anys estarem com Madrid»

Les raons principals són la sobrecàrrega assistencial, les males condicions laborals i un futur poc encoratjador en el qual es preveuen jubilacions que no podran ser cobertes perquè falten metges i infermers. Madrid, marcat les últimes setmanes per les vagues de metges i manifestacions massives avalades per una gran part de la ciutadania, ha acabat donant l’empenta definitiva als facultatius catalans.

El conseller de Salut, Manel Balcells, confia a arribar a un acord amb els sindicats per evitar l’aturada. Però la desafecció entre el col·lectiu és manifesta. Des del 2006 no es produïa una convocatòria de vaga d’aquest calibre a Catalunya, ja que la del 2018 va afectar només l’atenció primària. EL PERIÓDICO parla amb metges i infermeres que es mobilitzaran al gener. El que realment està en joc, adverteixen aquests sanitaris, és la «seguretat» dels usuaris de la sanitat pública.

---

Un psiquiatre d’atenció primària: «Treballes amb la sensació que no arribes a res»

José Manuel López és psiquiatre del centre de salut per a adults (CSMA) Santa Coloma (Barcelona), on treballa 35 hores setmanals. A més, passa visita un dia a la setmana al centre d’atenció primària (CAP) de la zona dins del programa de suport a la primària. I fa guàrdies de 24 hores a l’Hospital del Mari de 17 al Centre Emili Mira, un psiquiàtric de Santa Coloma.

«Els que estem en psiquiatria comunitària demanem no fer les guàrdies de 24 hores a l’Hospital del Mar i que es contracti un adjunt d’urgències. Així podríem visitar un dia més al CSMA. Abans n’hi havia, però des de les retallades ja no», explica aquest psiquiatre de 46 anys. Les jubilacions del CSMA en els últims anys no han sigut amortitzades. Ara mateix hi ha cinc psiquiatres en plantilla, però només treballen tres, ja que un està de baixa i l’altre se’n va anar. «Som tres psiquiatres fent la feina de cinc».

Hi ha pacients al CSMA que no han sigut visitats des del 31 d’agost, dia en què va començar a faltar el segon facultatiu. «A mesura que es queixen els anem donant una resposta oficial. Als que no necessiten ingrés els atenem telefònicament, posant-los amb calçador a l’agenda, tot i que això suposa fer més informes i receptes», diu López.

En els últims anys, la demanda «ha augmentat un munt». Aquest psiquiatre tracta pacients que han intentat suïcidar-se, que van al seu moment ser atesos a les urgències dels hospitals però que no han pogut acudir al CSMA «fins a tres mesos després».

«Em sento absolutament desbordat, amb la sensació que no arribo a fer les coses bé, que el que faig està malament. Ara mateix, si vull donar una visita al mes a un pacient greu, em surt per a primers de febrer», relata. «M’agrada el que faig, però en condicions decents». López lamenta que, al final, «baixen la qualitat i l’accessibilitat» del pacient al sistema. «I molts acaben marxant a la privada».

---

Una anestesista: «Això és la crònica d’una mort anunciada»

«Aquesta vaga sorgeix per l’afartament. Són molts anys de demandes que l’Administració no ha escoltatParla Irene Bermell, de 44 anys, anestesista de l’Hospital de Bellvitge (Hospitalet de Llobregat).

Tot i que ara té plaça, Bermell sap el que és treballar en precari. «He patit 11 anys d’interinitat, que implica no tenir dret a complements. No tenia plaça en propietat perquè no sortien les convocatòries. La vaig aconseguir fa uns anys. Soc un pobre reflex de la precarietat que encara es viu», explica.

Bermell ha encadenat contractes eventuals que al final duraven, en total, cinc o sis anys. «Contractes de cinc mesos... A l’agost t’acomiadaven i et contractaven al setembre. I soc facultativa especialista», relata. Treballa 40 hores setmanals («cobrant menys que en altres comunitats on no treballen aquestes hores») i en fa d’extres «perquè falten professionals». Aquesta manca de sanitaris, diu, és «més flagrant» a l’atenció primària, però els especialistes als hospitals, adverteix, «tampoc sobren». Hi ha baixes professionals que no es cobreixen, també en centres d’alta complexitat, com Bellvitge, assegura.

«La gent se’n va fora perquè en altres centres que no són l’Institut Català de la Salut (ICS) troben millors condicions retributives i de càrrega assistencial», es queixa aquesta anestesista. Recorda la vaga del 2006, quan els metges reclamaven mesures «similars» a les d’ara. «Això és la crònica d’una mort anunciada. Si no hi posem fre, en dos o tres anys Catalunya estarà igual que Madrid».

---

Una metge de família: «El que més ens importa és fer medicina de qualitat, no el salari»

Patricia Díez-Cascón, metge de família del CAP Rio de Janeiro de Barcelona, assegura que la sanitat pública de Catalunya està «en decadència» des de fa 13 anys. «Treballem amb molta pressió assistencial, hi ha moltes visites. Gairebé ningú para per fer el cafè. Normalment surts una hora més tard», diu. Té 41 anys.

L’«angoixa» forma part del dia a dia. Visites presencials, però també consultes virtuals i atenció telefònica copen la jornada habitual. «De vegades és molt difícil abordar-ho». L’atenció primària, en aquests moments, està fent els controls a pacients crònics que no han pogut ser atesos en els dos últims anys a causa de la covid-19.

«És molt difícil complir els horaris. Els pacients es cansen i després has d’atendre’ls en sis minuts. Patim molt per la seguretat dels pacients per si se’ns escapen coses», explica Diez-Cascón. Per això, com els seus col·legues, entén que molta gent marxi a treballar fora. «No s’està complint l’acord de l’última vaga [la de la primària del 2018], que fixava un màxim de 28 pacients per metge al dia», es queixa.

Tampoc es compleixen les quotes. Si un metge de família hauria de tenir una quota de 1.200 o 1.400 pacients per fer una «assistència de qualitat», n’hi ha molts que tenen quotes de fins a 2.200, el doble. «El principal no és el salari, sinó fer medicina de qualitat. Volem recuperar la sanitat que teníem abans perquè molta gent agafa assegurances privades», reclama.

---

Una infermera de la primària: «Patim més agressions verbals per part dels pacients»

«No crec que estiguem més ben valorats després de la pandèmia. Crec que tots estem molt cansats i que ha baixat molt el nivell d’empatia». Ho diu Núria Guirado, infermera de 41 anys al CAP Piera (Barcelona). «Se’ns exigeix molt més del que podem donar, però si no ho donem no és perquè estiguem menys preparats, sinó perquè som els que som».

Aquesta infermera es queixa que alguns pacients continuen anant al CAP reclamant un metge quan les infermeres poden fer molt treball de manera autònoma. «En els últims mesos he patit diverses agressions verbals. Intenten accedir a nosaltres de manera més agressiva i això em preocupa molt», assegura.

Notícies relacionades

L’infradiagnòstic causat per la covid aflora i fa que augmentin les llistes d’espera a Catalunya

Els metges de la sanitat pública de Catalunya aniran a la vaga el 25 i 26 de gener

El col·lectiu d’infermeria està patint un «moment molt complicat», com la resta de la sanitat pública. Guirado insisteix que falten metges, però també infermeres. «I hem de continuar assumint tota la cronicitat, l’atenció domiciliària, la infermeria comunitària, a més de tot aquest volum de visites no planificades per l’augment de grip, refredats i bronquiolitis», explica.

«Estem molt cremades». Ella, diu, anirà a la vaga perquè vol que el col·lectiu del qual forma part aconsegueixi «reconeixement social», que el ciutadà sàpiga «què fa una infermera» i que aquesta és una professió «independent» de la del metge. «Volem que a nivell econòmic se’ns remuneri en la categoria A1. I, des d’un punt de vista legal, que se’ns reconeguin les competències que fa anys que realitzem, com la prescripció infermera», rasa.