Saül Martínez-Horta, neuropsicòleg: «No hem de banalitzar el deteriorament cognitiu en la vellesa»

---

¿Què és un cervell trencat? És una metàfora. Els cervells no es trenquen, sinó que per diferents raons deixen de funcionar com tocaria. La part curiosa, quan això passa, és com s’expressa la conducta o la cognició de l’ésser humà.

¿Què suposa perdre la memòria? Som els nostres records. La realitat té sentit perquè tenim una memòria. Si jo contemplo el món sense saber atribuir significat al que observo, a la meva persona, al meu entorn, als objectes, això no té sentit. Hi ha una memòria molt immediata que dona vida a la meva consciència i una altra de més allunyada en el temps que dona sentit a tota la meva existència. La memòria es pot espatllar completament o només per parcel·les. I la manera en què s’espatlla pot transformar profundament la realitat d’una persona. Una de les primeres coses que veus quan es fragmenta la memòria és com l’individu perd la seva essència.

¿Fins a quin punt és normal perdre la memòria? S’ha banalitzat i s’ha normalitzat el deteriorament cognitiu com una conseqüència inequívoca a l’envelliment. Moltes persones assumeixen que, quan envellim, és normal deteriorar-se d’una manera significativa. I és evident que, quan ens fem grans, som més lents, tenim menys traça, la nostra memòria no és la mateixa... Però dins uns paràmetres. Tot allò que repercuteix en la vida de la persona i que crida l’atenció des del punt de vista cognitiu –ja sigui en la memòria, el llenguatge, el comportament– de la seva família no és atribuïble a l’edat. I val la pena que un especialista ho explori, però mai normalitzar aquest canvi, perquè l’envelliment no comporta això. L’envelliment comporta un risc més alt que passin coses que puguin espatllar un cervell, però no això.

¿I en gent jove? Quan la memòria no funciona bé, és molt habitual que el que hi hagi darrere no sigui una malaltia del cervell o una malaltia degenerativa, sinó estrès, fatiga, dormir malament, trastorns de l’estat d’ànim... Tot això fa que la memòria disfuncioni. I és motiu de consulta en moltíssima gent.

Descriu en un capítol la història d’un home que perd la memòria, oblida com es diu la seva dona però continua creient que aquesta desconeguda que viu amb ell és la dona de la seva vida, i li torna a demanar matrimoni. ¿Per què els records vinculats a les experiències emocionals són els que més perduren? Les emocions han jugat un factor clau en la supervivència de la nostra espècie. És com si l’emoció portés implícit un codi al que el nostre cervell atribuís un gran valor adaptatiu. Des d’una perspectiva més evolucionista, recordar una cosa íntimament relacionada a una emoció intensa possiblement signifiqui sobreviure o, per contra, desaparèixer del món. El cervell prioritza aquesta informació associada a un gran contingut emocional. I no només la prioritza, sinó que la forma en què l’emmagatzema segueix una ruta diferent, fins al punt que un cervell ho pot oblidar pràcticament, però no obstant persisteixen records amb un gran caràcter emocional. Un exemple molt simple que tothom utilitza: tots recordem què estàvem fent l’11-S, quan l’atemptat de les Torres Bessones, perquè hi va haver un gran impacte emocional.

També explica que sota de trastorns normalitzats com l’ansietat o la depressió hi pot haver problemes cerebrals. ¿Quan és així? Jo crec que s’ha fet una tasca molt important a l’hora de normalitzar l’existència de problemes de salut mental, però això no s’ha de confondre amb el fet que de vegades un trastorn depressiu o l’ansietat són la manifestació d’un problema orgànic. ¿Com arribo a adonar-me’n? Jo no exploro la presència o absència d’un trastorn de l’ansietat i ja està, sinó que contemplo aquests símptomes mentre exploro moltes altres coses. Per exemple, no és normal que una persona tingui un trastorn d’ansietat d’inici sobtat, sense una causa aparent, persistent en el temps i que a més tingui al·lucinacions visuals. Aquest conjunt d’elements m’adverteixen que l’escenari podria ser més complex.

¿Què podria ser? Una forma inicial d’una malaltia amb cossos de Lewy [un tipus de demència], en què les manifestacions d’ansietat són, de vegades, el primer símptoma o un símptoma acompanyant de la malaltia en moltíssimes ocasions.

Adverteix que l’Alzheimer és una malaltia que moltes vegades es presenta d’una manera desconcertant. ¿Com? Totes les malalties degeneratives són molt heterogènies. Acostumo a dir que els casos de manual generalment només passen als manuals. Per això és tan important estudiar els pacients. La forma més freqüent de presentació d’una malaltia d’Alzheimer és un quadro amnèsic progressiu, i el que sol acompanyar també té un aspecte molt concret. Ara bé, l’envergadura varia molt entre pacients. Podem trobar-nos pacients que no tenen un quadro amnèsic, però que a poc a poc ja no són capaços de fer operacions mentals, no aconsegueixen llegir, es desorienten... Això pot ser una forma d’atròfia cortical posterior d’una malaltia d’Alzheimer. Una persona amb un caràcter canviant, es torna desinhibida, ruda, violenta: això pot ser una forma frontal d’Alzheimer. I aquesta heterogeneïtat en l’Alzheimer la podem veure en altres malalties degeneratives freqüents, com el Lewy o les degeneracions frontotemporals.

Vostè insisteix molt a anar més enllà en la recerca del que li passa al pacient, a no quedar-se només en «és una depressió» o «ansietat». Hi ha molts corrents filosòfics i teòrics de com conceptualitzar els problemes de la ment humana. Això està bé, però en el fons la meva ideologia no serveix perquè el que els està passant a les persones pot tenir una causa completament diferent. La depressió pot ser una manifestació d’un problema de relació amb el context, però també pot ser moltes coses més. I, només si contemples que puguin ser moltes coses més, exploraràs si alguna d’aquestes és la que explica aquesta depressió. Si consideres que no hi ha més motius perquè el teu posicionament no ho contempla, no ho exploraràs. Això, des del meu punt de vista, és un acte de negligència. I llavors t’emportes moltes sorpreses: persones que porten un temps catalogades amb tal diagnòstic, tractades d’una determinada manera, que resulta que tenien un problema d’índole diferent.

Posi’n un exemple. L’exemple molt clar i en què Catalunya ha jugat un paper central són les malalties autoimmunes. El professor Josep Dalmau de l’Hospital Clínic ha sigut un dels grans descobridors de moltes malalties autoimmunes que es creuen amb trastorns psiquiàtrics, especialment en dones. Malalties que abans condemnaven moltes dones a estar internades en un psiquiàtric, però en realitat el que tenien era un tumor als ovaris, i això desencadenava una resposta autoimmune que atacava un tipus de neurona que donava lloc a una forma d’encefalitis que es diu encefalitis anti NMDA, que té una clínica psiquiàtrica. I el problema no és no saber-ho diagnosticar, sinó que això té tractament i es cura. Però, si no ho contemples, no ho tractaràs i no ho curaràs. 

Notícies relacionades

Què és un ictus, l’afecció que ha patit Kiko Rivera

Ucis on l’algoritme anticipa complicacions

També parla de la malaltia de Huntington, que investiga. ¿Com va arribar-hi? Jo tinc la gran sort de treballar en una unitat de trastorns del moviment a l’Hospital de Sant Pau, on la malaltia de Huntington era minoritària. Jo la coneixia dels llibres. És una malaltia sense cura, genèticament determinada, el que et permet estudiar-la en individus sans però que tenen la mutació. Quan els pacients descobreixen que els passarà això pateixen un impacte molt brutal psicològicament. Tanmateix, [conèixer la mutació] ofereix la possibilitat d’estudiar la neurodegeneració abans que aquesta arribi. Des del punt de vista clínic és una malaltia extremadament florida: qualsevol síndrome neurològica que t’imaginis te la pots trobar en algun pacient amb Huntington. És una malaltia tan espectacular que m’hi vaig voler dedicar. Vaig insistir que creéssim una consulta multidisciplinària de Huntington, per oferir qualitat a aquestes famílies i creia que, si ho fèiem, vindria molta gent. I així és: ve gent d’altres comunitats, i estem en els assajos clínics i intervencions més pioners. 

¿Què es pot fer per un pacient amb una malaltia sense cura? Tot. Una lliçó que he après és que vivim la vida obviant una realitat, que és que ens passarà una cosa molt dura en algun moment. I no hi fem atenció. A tots ens tocarà. Quan no pots evitar descobrir que passarà, si no ho limites a un diagnòstic fatal sinó a una informació transcendent per a la teva vida, es poden fer moltes coses. La forma en què vius és molt diferent. Els pacients amb Huntington m’han ensenyat que poden donar una utilitat a saber que moriran per aquesta malaltia. La malaltia no la pateix un individu aïllat, sinó també el seu entorn, que necessita entendre per què passen les coses, anticipar-se, cuidar-se. La medicina cura molt poques malalties, en tracta moltes, però en cura molt poques, i nosaltres fem el mateix.