En les trinxeres de la salut mental adolescent: «Després de deixar l’hospital de dia, queden semiabandonats»

L’augment descomunal de TCA es va produir sobretot durant la pandèmia; ara el creixement s’ha estabilitzat. Però hi ha una cosa que preocupa especialment els especialistes: la falta de continuïtat de les cures de la salut mental d’aquests menors quan els donen l’alta. Els hospitals paren el primer cop, ja que contenen els casos més aguts. Però, ¿què passa un cop surten al carrer?

«El que més em preocupa és la disponibilitat i la capacitat de suport del sistema de suport immediat dels menors. Els nens i nenes que són aquí tenen un tractament molt intensiu que els dona l’estructura que necessiten. Quan reben l’alta, la xarxa comunitària –família, condicions de vida, escola i serveis socials–, que ha d’ajudar a mantenir-los en el seu entorn, sovint no té els recursos ni l’organització per fer-ho. Moltes famílies senzillament no poden, i el sistema de protecció social no sempre va al ritme que necessitem», apunta Astrid Morer, del Servei de Psiquiatria i Psicologia Infantil i Juvenil del Clínic, i que treballa a l’hospital de dia del centre.

Segons Morer, aquesta unitat tracta les «crisis agudes» i intenta que el menor es «reincorpori» a la seva vida comunitària. Però, malgrat els esforços que s’estan fent, sovint ens falta atenció a la diversitat. Trobem a faltar una xarxa social que faciliti la transició per a la readaptació en la societat», explica aquesta psiquiatra.

L’hospital de dia del Clínic va augmentar de 20 a 30 les places per a usuàries (majoritàriament són nenes) amb TCA un cop va esclatar la covid-19. Ara mateix estan cobertes unes 25. La Conselleria de Salut «ha invertit» en programes de salut mental comunitaris (per exemple, va contractar més psicòlegs per als CAP) que comencen a funcionar «ara». La tensió continua existint, però està «més repartida» entre els dispositius assistencials, diu Morer. Tanmateix, continuen faltant «més xarxa comunitària» i «més professionals formats en salut mental de la infància i l’adolescència». Les urgències de l’hospital són un «bon observatori» on veure els punts febles del sistema.

Falten psicòlegs

Subscriu aquesta idea Sara Bujalance, directora de l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia. «Hi ha nenes amb un TCA greu que tenen la sort d’anar a parar a una unitat com la del Clínic, on hi ha un equip especialitzat. Però al sortir d’aquestes unitats, se’n van a l’atenció comunitària, als centres de salut mental infantojuvenil, els CSMIJ [que atén casos menys greus o lleus i que fan d’enllaç entre l’hospital i el CAP] i aquí hi ha molta falta de recursos i acompanyament. Això que li preocupa a la doctora Morer és també una preocupació de les escoles», apunta Bujalance.

La continuïtat de les cures és un «problema» i «repte» a aconseguir. Al sortir dels hospitals, molts d’aquests nens amb un problema de salut mental queden «semiabandonats», en paraules de Bujalance. «Falta que la comunitat es coordini amb la unitat altament especialitzada i que tingui recursos i professionals», insisteix. «El problema és que falten psicòlegs. Al CSMIJ normalment fan seguiment una vegada al mes i així difícilment se li pot donar la mà al pacient», valora.

El risc del reingrés

Tampoc és una mancança de les escoles («ja prou càrrega de treball tenen els professors»), sinó que es tracta de «desinstitucionalitzar» la salut mental. «Tot el treball que es pugui fer fora de l’entorn hospitalari, millor», diu Bujalance. A més, un dels riscos al sortir de l’atenció especialitzada i no trobar suport fora és acabar reingressant un altre cop en un hospital. «En el dia a dia veiem pacients a qui els donen l’alta i queden abandonades. Tot i que és veritat que el reingrés no té una única causa concreta, sinó que el seu origen és multifactorial».

Tanmateix, Rosa Calvo, coordinadora del CSMIJ Eixample, que depèn del Clínic, posa èmfasi en què molts d’aquests problemes no són només «clínics», sinó també socials i escolars. A l’escola, per exemple, es veuen problemes de «caràcter social». Als centres residencials d’acció educativa (els CRAE, que són centres de menors de la Generalitat per a nens tutelats), hi ha un «recanvi continu d’educadors», amb la qual cosa els menors «no tenen un referent». Calvo reclama «més recursos socials», com mestres de suport per poder desdoblar aules i ajudes per poder fer activitats d’oci.

Casos «perduts» i «desatesos»

«Sempre que hi ha un salt entre els serveis (dels tractaments intensius a l’hospital als CSMIJ), la continuïtat es posa en joc», valora per la seva banda Berna Villarreal, coordinadora de l’Institut de Docència, Recerca i Innovació de la Fundació Pere Claver. El salt, assegura, és més gran quan el jove fa 18 anys o més i ha d’accedir a un centre de salut mental per adults (CSMA). «La falta de continuïtat quan es dona aquest canvi és un dels obstacles de la xarxa», diu. Alguns d’aquests casos queden «perduts» o «desatesos».

Quan un adolescent surt d’un ingrés hospitalari per un trastorn de salut mental ha de ser atès de forma prioritària al CSMIJ, en un màxim de 15 dies. Però aquest no és el problema, assenyala Villarreal, ja que és un termini que sol complir-se. La dificultat està en la «freqüència» de les visites posteriors, derivada de la «infradotació dels recursos» de l’atenció primària.

Sense vincle terapèutic

Un altre aspecte que dificulta la continuïtat de cures en salut mental són els canvis de professionals que atenen el menor. «Si un adolescent que ha aconseguit sentir-se entès per un professional passa a ser atès per algú per qui no sent el mateix, deixarà d’anar-hi. Això no té a veure amb les llistes d’espera, sinó que és una qüestió qualitativa i d’aconseguir un vincle terapèutic».

«Fa anys podies atendre els casos de trastorn mental greu amb molta més freqüència que ara. A partir del 2007 o 2008, coincidint, entre altres raons, amb la crisi econòmica, ja hi va haver un augment considerable de les demandes als CSMIJ», diu Roser Casalprim, excoordinadora del CSMIJ de la Fundació Nou Barris per a la Salut Mental. 

Aquest CSMIJ té com a hospital de referència per als ingressos hospitalaris de nens i adolescents Sant Joan de Déu (Esplugues de Llobregat). Fa una o dues dècades, un professional del CSMIJ podia atendre un cas dues o tres vegades per setmana si era necessari, però ara això ja no és possible a causa de l’augment de la demanda i també per la falta de psicòlegs clínics i psiquiatres. Actualment es prioritzen els casos més greus. 

Vuit psicòlegs per 100.000 habitants

¿I què passa amb els casos que es poden considerar més lleus? «Hi ha una llista d’espera a l’entrada, amb les conseqüències que això comporta respecte a determinats períodes de la infància, i ha disminuït la freqüència de les visites», apunta Casalprim. Molts CSMIJ visiten un cop al mes o cada cinc setmanes.

Notícies relacionades

L’auge de la salut mental dispara la demanda per estudiar Psicologia

La salut mental dels barcelonins empitjora, però el 14% dels qui ho necessiten no poden anar al psicòleg

«No hi ha psicòlegs clínics ni psiquiatres. A Europa, hi ha aproximadament 18 psicòlegs per cada 100.000 habitants. A Catalunya, 8», explica. A més, també assenyala les dificultats que moltes vegades tenen els CSMIJ per ingressar pacients als hospitals de referència a causa de l’«alta demanda», l’alt índex d’urgències que reben i els pocs llits de què disposen.

«Això ja fa temps que passa i amb la pandèmia va empitjorar a causa de l’augment d’intents autolítics o intents de suïcidi, els TCA, els aïllaments, les crisis d’angoixa, etcètera. Tot això genera molt malestar i insatisfacció entre els professionals i les famílies», apunta Casalprim, que assegura que «la saturació és de les dues parts».