Fins a 3 mesos per accedir a una unitat de trastorn alimentari per a adolescents a Catalunya

La pandèmia ha implicat un augment dels trastorns de salut mental.Els TCA (anorèxia, bulímia i afartaments) sovint són la manera en què moltes persones (sobretot dones joves) expressen un malestar o dolor emocional, igual com les autolesions o els intents de suïcidi. «Des de la pandèmia hi ha hagut un augment de casos. Ara mateix sembla que hem arribat a un punt en què la cosa no empitjora, però tot i així les xifres són molt alarmants, sobretot en la franja infanto-juvenil», apunta Sara Bujalance, directora de l’Acab. «El sistema sanitari no està preparat», afirma.

Dades. La prevalença dels TCA es va doblar del 2000 al 2020, al passar del 3,5% al 8% de casos. En aquest lapse, la covid-19 va disparar-ne la incidència. «En la nostra unitat, amb el virus va augmentar el 33% l’hospitalització parcial [en el centre de dia], el 50% les primeres visites urgents i fins al 68% els ingressos en hospitalització total», assenyala el psicòleg Eduardo Serrano, cap de la unitat de TCA de Sant Joan de Déu.

Unitats com les d’aquest hospital tracten els pacients més greus. Els lleus acudeixen a un centre de salut mental infanto-juvenil (CSMIJ), si són menors, o a un centre de salut mental per a adults (CSMA) si tenen més de 18 anys. Però aquests serveis públics sovint estan tan saturats que ofereixen només una visita al mes al pacient, cosa que, a més d’«agreujar» el trastorn, «augmenta el risc de cronificació», en paraules de Bujalance. Acostumen a donar cita al cap de«dos, tres o quatre mesos». Per això moltes famílies opten per la sanitat privada.

La salvació de l’assegurança escolar

El Ministeri de Treball finança una assegurança escolar als joves d’entre 14 i 28 anys que estiguin estudiant i no treballant. Cobreix fins a dos anys del 80% del tractament per un TCA en un centre privat. «Els centres privats, a través de l’assegurança escolar, estan atenent moltes famílies que hi fugen perquè el sistema públic no els dona resposta», diu la directora de l’Acab. Associacions com la seva acompanyen aquestes famílies i contribueixen a la «contenció» d’aquesta problemàtica. Hi ha joves que no estudien i sí que treballen i, per tant, no poden accedir a aquesta assegurança. Així, acudeixen a la privada els qui s’ho poden pagar. Els altres esperen a ser atesos en la pública.

Ampliació de serveis

La unitat de TCA de l’Hospital de Sant Joan de Déu compta amb una àrea d’hospitalització total (on els pacients queden ingressats perquè necessiten vigilància les 24 hores) i una altra d’hospitalització parcial. Aquesta última és l’anomenat centre (o hospital) de dia. Aquells pacients que, per la seva extrema gravetat, necessiten un ingrés total són atesos en 24 hores. On, de mitjana, la llista d’espera per entrar és d’entre un i tres mesos (tot i que les xifres van fluctuant) és en el centre de dia d’aquesta unitat.

Amb la covid-19, hi va haver molta més ocupació en aquest tipus d’unitats. «Si abans era del 20%, ara arribem al 80%. Fins i tot van ingressar molts pacients [amb TCA] a Pediatria: com que requerien ingrés, es van utilitzar els llits d’aquesta unitat», explica el doctor Serrano. La pandèmia va obligar, a més, a un allargament dels serveis. De fet, el centre de dia, que funcionava de dilluns a divendres, va començar a obrir també els caps de setmana (i així continua).

¿Què hi ha darrere d’un TCA?

Anorèxia, bulímia i afartaments són els grans trastorns de la conducta alimentària. El que més preval en la població infanto-juvenil, segons el doctor Serrano, és l’anorèxia, ja que la bulímia té un «debut més tardà», entorn dels 18, 19 o 20 anys. Darrere d’aquests trastorns hi ha una «dificultat en la gestió de les emocions, una baixa autoestima, una dificultat per gestionar la frustració, personalitats molt rígides o, per contra, molt compulsives: en resum, molt patiment», explica Bujalance. Els TCA, afegeix, afecten majoritàriament les dones i solen començar en l’adolescència.

Acostuma a ser la família que identifica una pèrdua de pes o una preocupació per aprimar-se. «Porten la nena al pediatre o metge de família, però de vegades aquest professional li resta importància, sobretot quan no hi ha una pèrdua de pes important», assenyala la directora de l’Acab. «De vegades l’atenció primària se centra excessivament en el pes i, compte, perquè pot estar tenint lloc un TCA molt greu tot i que no hi hagi gaire pèrdua de pes. De vegades aquests senyals d’alerta no s’identifiquen, i és per això que aquests menors no són derivats a un CSMIJ i, quan ho fan, ja han empitjorat molt».

Els factors de protecció

Notícies relacionades

Els intents de suïcidi en les menors es tripliquen i arriben a un màxim històric

La covid va empitjorar la salut mental de les cuidadores més que la de la resta de població

El confinament en va augmentar el volum de casos, sobretot en persones joves «a partir dels 10 anys i fins a la vintena». «El confinament va eliminar els factors de protecció dels adolescents: l’escola, que estructura el dia, les activitats extraescolars, el contacte social. Això va propiciar més casos d’ansietat i depressió», explica Serrano. El tancament domiciliari també va implicar un «canvi d’hàbits» en algunes persones: l’alimentació havia de ser més saludable; la gent, que no podia fer exercici, es va començar a preocupar més per si s’engreixava. Molts es van focalitzar més en el menjar. I, com que a més ningú va consultar el metge durant aquell temps, els casos que després van arribar eren «més greus».

Però, a més, segons aquest psicòleg de Sant Joan de Déu, la pandèmia va destapar molts TCA que estaven «emmascarats». Per exemple, adolescents que menjaven normal i anaven cada dia a fer esport «van modificar la seva dieta» en el confinament per menjar més saludable. «També hi va haver un augment de l’ús de les xarxes socials, sobretot d’Instagram i Tik Tok, que fomenten la comparació dels cossos», apunta Serrano. Però, a més, el psicòleg demana prestar atenció a aquests «quadros incomplets», que igualment són preocupants, i que consisteixen en les persones que tenen una «mala relació amb el menjar» i «problemes amb el seu cos» sense haver desenvolupat encara una anorèxia.