Diagnosticada d’autisme als 41 anys: «M’he passat la vida pensant que tenia una tara»

Explica que tota la seva vida s’ha sentit diferent. ¿Què li passava? Des de petita veia que no encaixava, que els altres feien coses de manera natural que a mi em costaven molt més. La sensació era que tots havien nascut amb un manual d’instruccions que jo no tenia. Però, com que era molt reservada, no deia res. Em costaven coses tan simples com parlar amb els professors i amb la resta de nens, tenia interessos molt diferents dels altres. Per exemple, a l’edat en què les nenes començaven a parlar més de roba i de nois, a mi això no m’interessava gens, tot i que feia veure que sí. M’interessava més pensar, per exemple, com muntaria jo un negoci.

¿Què creia que li passava? Em veia rara, pensava que estava trencada, que tenia una tara. Jo intentava encaixar i no ho aconseguia. M’espantava un munt. No sentia la necessitat d’organitzar festes d’aniversari o d’estar amb altres nens. Tenia alguna amiga, però necessitava estar amb més gent. Vaig arribar a pensar que era una marciana.

¿Quines patologies va desenvolupar com a conseqüència de l’infradiagnòstic? Vivia sempre amb ansietat. Després va venir la depressió. I després l’endometriosi, la fibromiàlgia: un munt de coses que es van desenvolupar després de molts anys amb ansietat dia rere dia. Jo sempre era la nena que estava malalta, amb defenses baixes. Pel camí també em van fer altres diagnòstics que em van anar encaminant a l’autisme, com la fòbia social, l’agorafòbia, la hipersensibilitat auditiva. Però al final el diagnòstic que realment em va donar respostes va ser el de trastorn de l’espectre autista.

¿Com l’hi van diagnosticar? Va ser als 41 anys, a base d’insistir moltíssim, de no quedar-me satisfeta que em diguessin allò de sempre: que estava un altre cop amb depressió. A molta gent li passa que, quan diagnostiquen el seu fill o filla amb TEIA, s’hi senten identificades. En el meu cas va ser a base d’insistir en el fet que allà hi havia alguna cosa més. Finalment un psiquiatre va seure amb mi i em va proposar fer les proves.

¿Quines? Em van fer uns quants tests, entrevistes... I van passar dos mesos fins que va arribar el diagnòstic. 

¿Per què no es va diagnosticar abans? D’una banda, els criteris del diagnòstic estan molt enfocats a l’infant home. I també és veritat que, fa 40 anys, la societat educava la dona, encara més que ara, per mantenir-la en un segon pla, per no molestar. D’aquesta manera ja estava emmascarant símptomes. Per exemple, jo tinc un problema a l’hora de reconèixer les emocions, les meves i les dels altres. De vegades em pregunten com estic i dic que no ho sé. I, és clar, si em costa reconèixer les emocions, les intencions –bones i dolentes– ni t’explico. Voler encaixar tant sí com no en un món que no entens és perillós. Vaig patir assetjament laboral a la feina. Totes [les dones amb autisme] hem passat per situacions d’aquesta mena, totes hem tingut ideacions suïcides. 

Notícies relacionades

Condemna de tres anys d’internament als menors que van violar un nen amb Asperger

La falta de recursos expulsa un nen autista d’un curs de natació a Barcelona

Teníem la idea que el TEIA està relacionat amb trastorns del llenguatge, però no és així. No sempre. Jo vaig començar a parlar molt aviat. El que passa és que després parlava amb poca gent. Hi ha persones que hi tenen associada una discapacitat intel·lectual, i d’altres, altes capacitats. Però l’autisme és tan ampli... En el mateix espectre hi ha diversos nivells segons l’ajuda que necessitis en el teu dia a dia.

Ara vostè és mare de dos nens. És possible ser feliç. És possible, però tenint un diagnòstic. Jo sense diagnòstic no era feliç. Des que el tinc, crec que puc arribar a ser-ho.