Els drets LGTBI

Esperant una cirurgia de confirmació de sexe: «No vull ser visiblement trans les 24 hores»

  • Dos joves que esperen per operar-se denuncien que Salut incompleix el model d’atenció a la salut del col·lectiu

Esperant una cirurgia de confirmació de sexe: «No vull ser visiblement trans les 24 hores»

Joan Cortadellas

4
Es llegeix en minuts
Beatriz Pérez
Beatriz Pérez

Periodista

Especialista en sanitat, temes de salut

Ubicada/t a Barcelona, Catalunya, Espanya

ver +

Catalunya té un model d’atenció a la salut de les persones trans pioner a Espanya i Europa. Trànsit, la unitat de referència del col·lectiu a l’atenció primària, no demana un diagnòstic psiquiàtric a les persones trans per accedir a una cirurgia de confirmació de sexe, la qual cosa significa deixar de tractar la transsexualitat com una malaltia mental. Així ho recull la instrucció 14/2017 del Servei Català de la Salut (CatSalut), que ha canviat el paradigma d’atenció sanitària al sector més discriminat i estigmatitzat de tot el col·lectiu LGTBI.

Tanmateix, les persones trans es queixen ara que aquest model, que elles mateixes defensen, no està sent implementat. Les llargues llistes d’espera per accedir a les cirurgies (només hi ha tres hospitals que operen: Can Ruti, Bellvitge i el Clínic, i en total fan 50 vaginoplàsties a l’any i 15 mastectomies) deixen molts usuaris sense poder accedir-hi. Aquesta és la història de dues persones que expliquen a EL PERIÓDICO el seu periple i els seus anys d’espera perquè es reconeguin els seus drets.


Èlia Surrell: «No hi ha sortida tret que paguis la privada»

27 anys i des del 2018 que espera que se li practiqui una orquiectomia (l’extirpació d’un o els dos testicles). Èlia Surrell es queixa no només que encara no ha sigut operada d’aquesta cirurgia, que està recollida en la instrucció 14/2017 del Servei Català de la Salut (CatSalut), sinó que el sistema ni tan sols realitza aquesta intervenció. «A l’agost em va trucar Trànsit perquè des del 2018 estava en la llista d’espera per operar-me i ja em tocava, però l’única intervenció que s’està fent a la pràctica és la vaginoplàstia [la reconstrucció d’una vagina] i jo no me la vull fer», explica aquesta jove.

Així, a l’hora de la realitat, el sistema d’intervencions quirúrgiques, es lamenta, «no reconeix la realitat de les persones trans». Surrell, que va començar a transitar als 22 anys, es va posar en la llista d’espera per a la cirurgia fa anys, malgrat que en aquell moment ho va fer sense saber bé quina operació volia fer-se. Però es va apuntar, com moltes persones trans, sabent que les llistes d’espera serien llargues. «No vull fer-me una vaginoplàstia, sinó una orquiectomía, perquè aquesta última cirurgia és menys invasiva», explica Surrell.

De fet, es tracta d’una intervenció «tan senzilla», que, derivada per l’atenció primària, la realitzen els uròlegs. «Però han de certificar que es fa per algun tipus de malaltia. Com a persona trans, no estic en aquest grup», explica la jove. Podria fer-se una orquiectomia per la sanitat privada, però li costaria uns 5.500 euros. «Em fa ràbia perquè no hi ha sortida, tret que paguis».

Tanmateix, una intervenció tan fàcil és per a ella molt important. «Les hormones que prenc ara tenen efectes secundaris. Vull deixar de prendre-les. També per un tema d’aspecte físic: tinc problemes amb algunes peces de roba que no em vull posar», explica.


Àlex Bixquert: «Les mirades de la gent de vegades són molt incòmodes»

es mirades de la gent de vegades són molt incòmodes»Cinc anys és el temps que fa que Àlex Bixquert, de 36, espera per accedir a una mastectomia, la cirurgia d’extirpació del pit. Bixquert va fer el trànsit social el 2016: a partir d’allà van començar a dir-li Àlex i dirigir-s’hi en masculí. El 2018, va començar amb el trànsit físic.

«Com que ja sabia com anava la història, vaig anar a Trànsit el març del 2018 a buscar hormones i per posar-me en llista d’espera per a la mastectomia i per a la cirurgia de masculinització del tòrax». És el temps que fa que espera per la intervenció. «Molta gent que conec acaba anant a la privada. Costa des de 6.000 euros. He pensat a fer-ho jo també, però suposaria demanar un préstec i endeutar-me», diu.

Notícies relacionades

Bixquert explica que no viu la seva situació d’una manera «especialment traumàtica», però sí que tenir pit li suposa «moltíssims problemes afegits». «Per exemple, no vaig a la piscina. Fa mesos vaig estar en un spa amb la meva parella i la cosa va ser bastant conflictiva: no em deixaven fer ‘topless’ perquè tinc pit, mentre que els homes cisgènere sí que en feien», explica. Ell, per nedar o banyar-se a la piscina, s’ha de posar un ‘binder’ (una espècie de faixa) i, a sobre, una samarreta. «No és còmode», assegura. A la platja és més lliure i no l’utilitza perquè «no hi ha normes de vestimenta», però «les mirades de la gent de vegades són molt incòmodes».

«Operar-me és important per viure en pau, poder anar als llocs, comprar-me roba que ara no puc. Posar-me més samarretes que no siguin negres, ja que aquest color és el que més dissimuli el pit. Que la gent no em miri pel carrer», explica Bixquert. «No vull ser visiblement trans les 24 hores del dia».