Els traumes infantils multipliquen per quatre el risc de tenir depressió

El trauma psicològic multiplica per quatre el risc de depressió després de múltiples experiències adverses en la infància i, com més crònic és l’abús, més gran és la prevalença de depressió de per vida, segons ha assegurat la doctora Alba Babot, especialista en Medicina Familiar i Comunitària en l’Àrea Bàsica de Salut de la Garriga (Barcelona).

«Haver patit algun trauma infantil, sobretot l’abús sexual o físic o la negligència o la falta de cures per part dels progenitors, pot multiplicar per quatre el risc d’aparició de la depressió», ha detallat la doctora en el marc del XXI Seminari Lundbeck ‘La depressió, ¿neix o es fa?’, celebrat aquest divendres a Sitges (Barcelona).

A més, també ha destacat que haver patit un total de quatre o més traumes infantils equival a més símptomes depressius. Quan a risc de suïcidi,qualsevol trauma infantil multiplica per dos i fins i tot per cinc el risc de suïcidi infantil, adolescent o en l’adult.

Així les coses, un elevat percentatge d’adults amb depressió presenten antecedents de trauma infantil: el 62,5% davant el 28,4% de persones sanes, fet que s’associa a una pitjor resposta al tractament antidepressiu o remissió, especialment si han patit abús abans dels set anys.

En aquest sentit, l’abús infantil també prediu pitjors resultats en aquesta malaltia, inclosa la depressió d’inici més primerenc, més risc de depressió recurrent, curs més greu de la malaltia i més cronicitat.

Tot això demostra que les experiències viscudes en la primera infància modulen de forma significativa la manera de relacionar-se amb el món en l’edat adulta.

Per això, Babot ha demanat que, des de l’àmbit de la pediatria, s’intenti identificar «al més aviat possible» aquestes possibles negligències i traumes infantils, a fi d’afavorir que s’acabin fent intervencions psicològiques en els nens en edat primerenca i que no acabin desenvolupant certs canvis en circuits neuronals que poden influir en el desenvolupament de depressió.

Trastorns d’ànim

Tal com ha indicat, la majoria dels trastorns de l’ànim s’atenen en l’atenció primaria,amb la col·laboració dels psicòlegs. «Són persones ja amb patologies més complexes o amb patologia dual les que acaben en l’especialista, o quan els recursos farmacològics se’ns acaben i ja necessitem el seu suport», ha precisat.

Normalment, els pacients arriben a la consulta per ansietat, sobretot les persones joves. «El sentiment d’ansietat pot anar unit també a l’insomni, que al final és un símptoma secundari», ha precisat Babot.

En aquest sentit, ha destacat els tres principals problemes psicosocials que motiven les visites al metge de família: pressió social i econòmica dins de l’àmbit laboral, treball de cures i problemes dins de l’àmbit de la parella. «L’ansietat en les relacions de parella i les relacions conflictives són un factor de risc causal per a la depressió», ha expressat Babot.

Soledat no desitjada

La soledat no desitjada, històricament associada a les persones grans i ara també present en la població jove, és un altre dels principals desencadenants de la depressió. De fet, segons un estudi del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, la soledat augmenta fins a cinc vegades les probabilitats de tenir depressió, però també es tracta del principal factor de risc modificable.

«Als últims estudis s’ha vist que precisament són els de menys de 25 anys els que actualment tenen més sentiment de soledat no desitjada», ha detallat, per afegir que les principals causes són «els problemes a l’hora d’accedir a la vivenda i també per l’ús de xarxes socials i la falta d’interacció social en persona».

Preguntada sobre l’impacte de la pandèmia en la salut mental dels joves, ha posat èmfasi que ja amb prou feines influeix, si bé ha reconegut que el teletreball ha augmentat aquesta soledat no desitjada.

«En els últims tres anys, sí que la pandèmia hi havia jugat un paper molt important, però s’ha vist que aquest últim any són els altres factors, els factors laborals, econòmics i de relacions socials, els que hi tenen molt més pes», ha resumit.

Segons la doctora, intentar identificar aquesta soledat des de la consulta pot conduir a fer teràpies o bé cognitivoconductuals, o bé més dirigides a millorar aquestes xarxes socials que han estat perjudicades durant anys, i disminuir així el risc de patir depressió.

Per diagnosticar-la, Babot ha explicat que sol preguntar als pacients sobre què els agrada fer en el seu temps lliure, les seves xarxes d’amistats i la relació amb la família, i a què dediquen el seu temps lliure. «Allà ho pots identificar, perquè potser surten de festa, però simplement és un oci més nocturn que tampoc no et dona un oci de qualitat o unes relacions de qualitat», ha advertit.

Testimoni en primera persona

Precisament en relació amb com influeix la infància en el desenvolupament de depressió en l’edat adulta, el seminari ha comptat amb el testimoni d’Antonio Serrano, un pacient diagnosticat de trastorn bipolar tipus 2. Fins a arribar a aquest diagnòstic, va passar per alguns de depressió i fins i tot per un trastorn de la conducta alimentària (TCA).

Serrano ha definit el caràcter nòmada de la seva infantesa, ja que la professió dels pares el va portar a viure en totes les províncies espanyoles. «La part bona és que vaig poder viure a tot Espanya. La dolenta és que quan feia amics en aquestes ciutats m’havia d’acomiadar d’ells i començar de nou en una altra ciutat, i això em va portar a carregar amb una motxilla d’inseguretats», ha introduït el pacient.

Ja amb 13 anys es va establir definitivament a Tarragona. Tot i que tot apuntava a l’arribada de l’estabilitat i la tranquil·litat, va ser en aquesta etapa quan el comentari d’un company de classe, que es va referir a ell com a «gras», es va unir a aquesta ‘motxilla’ de desconfiança i va acabar desencadenat un TCA.

Després de diverses depressions i un intent de suïcidi, va ser diagnosticat de trastorn bipolar tipus 2 ja en l’edat adulta, cosa que va suposar un gir en la seva vida, al comportar un canvi en el seu tractament habitual.

Des del 2016, Serrano és activista en salut mental i actualment coordina l’associació Amb Experiència Pròpia, a través de la qual ofereix xerrades a les escoles per conscienciar sobre aquesta problemàtica.

En aquestes conferències, Serrano defensa la importància de l’entorn i el reivindica com la tercera pota d’una cadira que completen el tractament psicològic i el farmacològic.

Segons el seu parer, l’entorn ha de donar «un espai» als pacients, «sense aclaparar-los ni infantilitzar-los». «A mi em van infantilitzar, amb tota la bona intenció, però de vegades la bona intenció no funciona, sinó fa un efecte totalment contrari», ha incidit.

Notícies relacionades

El 8,8% dels adolescents catalans diuen que tenen ganes de morir-se

La precarietat perjudica la salut mental dels joves: un de cada set té problemes psicològics

Finalment, ha posat en relleu la presència dels ‘microestigmes’ de la salut mental en la societat. «Quan les persones saben el diagnòstic, et miren diferent, gestualizan de manera diferent, el to de veu canvia, gairebé com que parlen com un nen, i sempre et pregunten pel mateix», ha explicat.

 Així, ha cridat a posar-hi punt final i a «desestigmatitzar» el llenguatge i a no banalitzar-lo, i deixar d’utilitzar expressions com «estic depre» o «soc bipolar» per a situacions de la vida quotidiana.