Perdre un nadó a la setmana 36: una realitat «invisibilitzada» que dificulta el dol

El pitjor moment de les vides de Mireia Beltran i Andrés Morgenstern va passar fa un any i mig, quan el nadó que esperaven va néixer sense vida a les 36 setmanes de gestació. Malgrat que tots dos són pediatres (ell, de fet, és el coordinador de la Unitat d’Atenció Pal·liativa Pediàtrica de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona) i estan acostumats a veure i treballar molt de prop amb la mort, l’impacte psicològic que va causar en ells la pèrdua del seu primer fill, l’Arán, encara és visible en el dia d’avui, quan parlen amb la premsa del que va passar.

El risc de perdre un nadó durant la gestació és de prop del 20%, sobretot abans de les 12 setmanes. A Espanya, la taxa de mortalitat perinatal (el període que va des de les 22 setmanes de gestació fins a la setmana després del naixement) és de 4,03 nadons per cada 1.000 nens nascuts, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Prop de 1.450 famílies pateixen cada any a Espanya la pèrdua del seu nadó durant la gestació, el part o en els dies posteriors al part.

Canvi radical de mentalitat

Amb tot, van voler «aportar alguna cosa» a les famílies que, com ells, passarien per això, i la seva història ha obligat l’Hospital de la Vall d’Hebron, on treballa Morgenstern, a actualitzar el protocol de la pèrdua perinatal. Aquest protocol de dol reconeix una experiència que requereix una atenció especial, està disponible per a tots els professionals relacionats amb l’atenció a la dona que, en paral·lel, reben una formació que els permet conèixer les característiques d’aquest dol. «Aquesta és una actualització del protocol, però també un canvi radical de mentalitat», ha explicat Morgenstern aquest dimarts. Perquè suposa posar llum en una realitat fins ara molt invisibilitzada, una cosa que dificulta el dol.

«La mort del teu fill és el pitjor moment que pots viure. Però la vivència que tu tinguis pot canviar molt la situació. Poder decidir si abraçar-lo o no, si vestir-lo o banyar-lo...», ha explicat al costat d’ell Beltran. La parella va decidir banyar el nen, vestir-lo i, fins i tot, que tota la família formés part d’aquest procés. «Això va fer canviar el nostre record, malgrat que el nostre fill va néixer sense vida», ha afegit. El seu vuitè mes d’embaràs, Beltran va anar a urgències perquè va deixar de notar els moviments del nen i allà li van confirmar que era mort. L’Arán havia mort.

Dol

«Com que ens dediquem a feines on veiem la mort de nens, vam ser conscients que ens va agafar amb més eines que a la mitjana. Volíem aportar alguna cosa a les famílies que passen per això. El que sentíem estava basat en coses que ja coneixíem i sabíem que servirien a altres famílies. La nostra llevadora ens va dir que una situació així o et trencava o et feia un equip encara més fort. En el nostre cas, va ser el segon», ha explicat al seu torn Morgenstern.

«La mort d’un nen dins de la panxa de la mare es produeix, però és una cosa que està invisibilitzada perquè a la gent no li agrada parlar de la mort», ha prosseguit Beltran. Aquesta parella guarda una caixa amb les empremtes i un floc de cabell del nadó perdut. «I això fa que l’Arán sigui el nostre fill per al nostre entorn, no un nen que no va néixer», ha recalcat.

Actualització del protocol

A la Vall d’Hebron, el protocol d’atenció a les famílies que pateixen una pèrdua gestacional (abans de les 22 setmanes) o perinatal (a partir de les 22 setmanes d’embaràs) contempla l’acompanyament des del moment en què es es fa el diagnòstic. «Per als pares, l’embaràs és un fill amb qui imaginen una vida que de sobte desapareix. Tot el que havien pensat que passaria no existeix, amb l’agreujament que, com que no es tenen records visuals ni palpables, aquest nadó no ha existit per a l’entorn. Aquesta pèrdua poc visible fa que el dol sigui poc reconegut o es porti el silenci», explica Vanessa Bueno, llevadora i supervisora d’Urgències de l’Hospital de la Dona de Vall d’Hebron.

Autonomia

Notícies relacionades

Salut mental i embaràs: «La societat força les mares a ser felices»

Els estranys postparts de les famoses

Ella és una de les que han redactat l’actualització del protocol, que se centra ara en l’autonomia de la dona i la parella, perquè decideixin com viure el procés de parir i com acomiadar-se: si volen estar acompanyats, si volen anestèsia o no, si volen acomiadar-se del seu fill tenint-lo en braços o no, quins objectes introduir a la caixa de records. «Es tracta d’una guia sobretot per als nous professionals que s’incorporen, que busca legitimitzar la pèrdua. Aquesta actualització incorpora una bateria de preguntes per plantejar-los als pares perquè ells decideixin», explica Bueno.

«Donar la notícia d’una mort fetal dins de l’úter o d’una mort neonatal és una de les situacions més difícils i tristes que hem de gestionar els professionals», assenyala aquesta llevadora. I, tot i que sigui dolorós, s’ha de ser clar i no s’ha de fer servir un llenguatge ambivalent. «Malgrat que no podem fer res per canviar les coses, intentem que la nostra atenció i les cures siguin pròximes i de qualitat. I ens preparem perquè la nostra atenció no suposi un estrès afegit», diu. Segons la seva experiència, la majoria de dones vol veure i acomiadar-se del seu nadó, una cosa que les «ajuda» a digerir el dol. Vall d’Hebron també ofereix la possibilitat de realitzar un ritual laic o religiós.