Famílies castigades per un suïcidi: «La meva mare era una dona d’èxit i, tot i així, es va treure la vida»

Totes dues, com a supervivents al suïcidi, ofereixen des de l’entitat un tipus d’ajuda que en el seu moment elles no van trobar, ja que el suïcidi llavors estava encara més estigmatitzat que ara. El dol per suïcidi d’un ésser estimat és un dels més complexos. I, enmig, hi ha un gran col·lectiu «oblidat»: les famílies. No només les famílies de persones que s’han suïcidat, sinó també d’aquelles que estan en risc, que són a qui dona suport l’associació. Un tipus d’ajuda que ni Clara ni Laura van tenir en un moment en què el suïcidi estava encara més silenciat que ara.

«Jo no vaig sentir tranquil·litat amb la mort de la meva mare, vaig sentir ràbia. Em preguntava per què m’havia deixat, si no s’adonava de com la necessitava. I vaig sentir culpa», explica la Laura. Tenia només 25 anys quan la seva mare es va treure la vida. Patia esquizofrènia, havia tingut una vida «molt complicada» i havia comès prèviament altres temptatives. La Laura recorda l’estigma sofert. «La família no en deia res. Quan la meva mare ingressava per una crisi, tot era un secret».

Aquest diumenge se celebra el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi. El 2022, un total de 607 persones es van treure la vida a Catalunya, un 5% més que el 2021, segons les últimes xifres de la Conselleria de Salut. «El pla de prevenció del suïcidi de Catalunya (Plapresc) és un èxit, sí. Però encara falta més vincle amb les entitats i recursos econòmics», critiquen tant la Clara com la Laura a l’Administració.

«Anys de patiment»

La situació de la Clara va ser una mica diferent de la de la Laura. La seva mare també portava a l’esquena «molts anys de patiment», amb diverses depressions i havia comès prèviament «moltes temptatives». Però aquesta dona no entrava dins del cànon. «Ella és [parla en present de la seva mare] una feminista de l’època, molt orientada a la societat, al projecte professional, a les seves amistats. Una dona que ha viatjat, interessada en el món, esportista. Amb capacitat econòmica. ¿Com una persona d’èxit, que ha assolit els estàndards de la felicitat, amb fills, se suïcida?», planteja la Clara.

Reconeix que la mort de la seva mare va ser un «alliberament» perquè va entendre que havia agafat un camí que li permetia deixar de patir. «No ho valides, però ho entens», explica. Tot i així, amb només 20 anys (els que tenia quan la seva mare es va treure la vida) va haver d’enfrontar-se a moltes preguntes i, també, a un entorn social al qual li feia «por» i «vergonya» parlar del que havia passat. «Jo no sabia fins a quin punt podia explicar el que havia passat».

Amb tot, ni ella ni la Laura van amagar mai el suïcidi de les seves mares, però tallen ràpidament els que intenten saber-ne més. «Va morir per suïcidi i no hi ha més explicació», explica la Clara que respon quan li pregunten més del compte. «Jo no vull que el principal record de la meva mare sigui com va morir. Vull recordar tot el que va aportar, el que va construir i totes les coses per les quals lluito. I després, sí, va morir en unes circumstàncies determinades», afegeix.

Hi ha altres coses que només s’entenen amb el temps. Ara, 15 anys després, la Clara comprèn que la seva mare, a més, també va patir tot el biaix de gènere de l’època. Les dones, recorda, cometen el doble de temptatives suïcides que els homes, tot i que els homes se suïciden fins a tres vegades més que elles. L’home en general, expliquen els experts, mata més: altres persones, però també a si mateix. És més violent.

«Viure sense ràbia»

Sorprèn el to calmat amb què tant la Clara com la Laura parlen de la seva història. ¿Com es fa per viure sense ràbia? «La ràbia no porta a trobar solucions, ni tampoc respostes. Ara bé, ben vehiculada t’ajuda a veure alternatives. Jo la utilitzo per comunicar, arribar a més gent i utilitzar-la en un objectiu més vinculat al bé comú», diu la Clara.

Des de l’associació, tant ella com la Laura fan «molta contenció». Sobretot assisteixen pares i mares amb fills que estan en situacions de risc. «Intentem facilitar-los eines. I fer-los entendre que, com a pare o mare, no ets el seu psicòleg. Has d’oferir-li suport incondicional i escolta activa», expliquen.

Notícies relacionades

Els intents de suïcidi en les menors es tripliquen i arriben a un màxim històric

Què és un ictus, l’afecció que ha patit Kiko Rivera

El seu activisme també els ha portat a veure les coses d’una altra manera. «He entès que tots podem ser partícips de la prevenció: n’hi ha prou amb escoltar i no mirar per a cap a una altra banda, ni tampoc sentir vergonya», se sincera la Laura. Ha comprès també que el patiment de la seva mare era tan gran que no li va deixar veure res més enllà, ni tan sols que tenia dos fills.

«A mi m’ha sortit més la culpa arran del treball amb l’associació. He vist de prop la soledat de moltes persones. En cas d’haver sabut moltes coses llavors, crec que hauria contribuït a millorar el seu benestar emocional. Ho hauria pogut fer millor, però és una cosa que sé després de tot aquest treball», conclou la Clara.