Augmenten els adolescents amb addicció al sexe a edats cada vegada més primerenques: «Follava amb tres al dia»

Amalgama7 es va crear el 1997 per a menors amb adolescències difícils. Alguns d’ells, consumidors d’heroïna, van acabar morint de sida. Avui el perfil és un altre: a Can Ros hi ha menors amb trastorns de conducta com ara addicció a les pantalles o al joc, ús i abús de substàncies, mala convivència familiar o baix rendiment escolar. També n’hi ha que tenen addicció al sexe. Psicòlegs, psiquiatres i educadors veuen amb preocupació l’augment de la hipersexualitat, un fenomen que cada vegada afecta més adolescentsi que té a veure no només amb la compulsió sexual, sinó també amb les pràctiques de risc, les relacions tòxiques i les agressions sexuals. Els experts adverteixen que la hipersexualitat, igual com les autolesions, no és la causa, sinó la conseqüència, d’un malestar adolescent amb arrels tan profundes com, de vegades, difícils de desentranyar. Però constaten que el sexe per a ells és una via per fugir: una «evasió» de problemes molt més grans.

«Ja no saps el que t’aporta»

Hi va haver una època en la vida de l’Elena, d’ara 20 anys, que va estar essencialment marcada per la compulsió sexual. «Jo follava fins a tres vegades al dia amb persones diferents», relata des de la biblioteca de Can Ros. «En aquell moment et sents bé, especial i estimada. Però tens el sexe tan incorporat, que ja no saps el que t’aporta», explica. L’Elena ha arribat a prendre la píndola de l’endemà unes «cinc o sis vegades» perquè mai utilitzava preservatiu. Li van acabar col·locant un implant anticonceptiu en un braç, una cosa que la protegeix d’embarassos no desitjats però no de contraure infeccions de transmissió sexual (ITS) com el VIH. A més, l’Elena tenia una relació tòxica. «El meu ex mai em va violar, però s’enfadava si jo no volia tenir sexe, així que acabava accedint-hi». Aquest mateix ex un dia li va clavar una pallissa que la va portar a l’hospital. A partir d’allà, l’Elena va començar una relació de dependència amb l’alcohol. Aquest va ser el motiu pel qual ha ingressat a Can Ros aquest any. Però darrere hi havia moltes més coses.

«Els nanos no venen d’entrada per la seva hipersexualitat. Ho fan per dificultats en la convivència familiar, per un mal rendiment escolar, per policonsum, per comportaments de risc o per addicció al joc o a les pantalles. És al parlar amb ells quan descobrim aquesta compulsió, que és una expressió del seu malestar. Una autolesió psicològica», afirma el psicòleg i director clínic d’Amalgama7, Jordi Royo. Aquest especialista assegura que la hipersexualització és cada vegada més precoç i que l’accés il·limitat a internet, a les xarxes socials i al porno agreugen aquest fenomen. «El 78% dels adolescents ingressats a les nostres escoles [Amalgama7 en té diverses a Catalunya i Madrid] manifesten haver vist porno en què hi ha sadomasoquisme, manades i col·lectius vulnerables, com nens o persones amb discapacitat», alerta. A Espanya, l’accés és «ràpid, fàcil i gratuït».

El porno per si sol no explica aquesta complexa problemàtica (en la qual també hi ha sentiments de soledat, desorientació, fins i tot nihilisme) però, en una societat «sense referents», en paraules dels treballadors de Can Ros, i on l’educació sexoafectiva en escoles i llars és escassa, la pornografia se situa com un «exemple» del que se suposa que és el sexe: un acte en el qual estan normalitzades les humiliacions i fins i tot les agressions, en la seva immensa majoria a les dones. «El 73% de les famílies no saben què veu el seu fill a internet», adverteix Royo. «I els pares no només fallen en això. No ens preocupa el tipus de família –si és tradicional o no–, sinó l’estil educatiu: veiem pares o molt sobreprotectors o molt permissius –un progenitor no pot ser amic del seu fill– o que deleguen funcions que són seves a l’escola», afegeix.

Agressions sexuals

L’altra cara de la hipersexualització són les agressions sexuals. Tres de les quatre adolescents entrevistades per a aquest reportatge han patit una violació. Un dels dos joves entrevistats té una denúncia per haver participat en una violació en grup. En alguns casos, la violació ha sigut el que ha desencadenat després una conducta hipersexualitzada en elles. És el cas de la Irene (15 anys), violada pel seu padrastre l’any passat. «Em vaig començar a autolesionar. La meva mare no em creia. Em van ingressar en un psiquiàtric i em van lligar», explica.

Però no tots els casos són així: de vegades l’agressió sexual es produeix en un context d’absoluta pèrdua de control, com li va passar a la Marta. «Vaig ser violada dues vegades i en els dos casos havia consumit i barrejat alcohol i medicació. La primera vegada va ser fa dos anys, als 16. Em vaig despertar i m’estava violant un de la meva classe. La seva nòvia era la meva amiga. No vaig dir res a l’arribar a casa», relata aquesta jove, que va començar a beure als 12 anys. Mai va denunciar.

La segona vegada va passar abans d’entrar a Can Ros, on la Marta viu des de fa nou mesos. «Va ser a casa d’un xaval ‘random’. Feia tres dies que no passava per casa meva. Tenia una denúncia per desaparició. No utilitzava anticonceptiu i només vaig preguntar: ‘¿Heu utilitzat condó?’». La Marta va prendre la píndola de l’endemà. «Per a mi, en aquella època, cada persona era com un repte. Veia algú i me l’havia de fer. Quan ho aconseguia, buscava un altre repte: aquesta persona ja no m’interessava». La Marta, que a més també tenia un trastorn de la conducta alimentària (TCA), no és capaç de dir amb quantes persones ha mantingut relacions sexuals. Sí que reconeix que no s’agradava. «Em feia vergonya mirar-me al mirall. No podia sortir del meu quarto sense maquillar. M’amagava de mi mateixa», afirma.

«Morbo» en lloc d’«agradar»

En la societat actual, la hipersexualitat, expliquen els psicòlegs, està «de moda». I la sexualitat adulta (des del consum audiovisual, el ball o fins i tot la roba que s’utilitza) arriba a edats cada vegada més primerenques. Darrere de tot això, hi ha un «patiment», sobretot quan hi ha «tanta precocitat», assenyala Royo. «Ja no diuen que una persona els agrada, sinó que els provoca ‘morbo’», apunta per la seva banda Ramon Vilà, director socioeducatiu de Can Ros. Els experts posen una altra xifra sobre la taula: el 70% dels atesos en aquesta escola terapèutica tenen pares i mares amb estudis universitaris.

Notícies relacionades

Objectiu ‘contenció zero’: Catalunya vol deixar de lligar al llit els pacients de salut mental

‘La mirada del pacient’, una iniciativa per donar veu a qui més ho necessita

A la Paula el sexe la deixava totalment buida, però això no va impedir que se’n fes addicta. Té 14 anys. «Vaig caure en una dependència al sexe. Tenia sexe sense parar. M’agafava la baixada després, però primer em sentia evadida», explica. El seu pare és drogoaddicte i ella mai va voler provar la droga. Ni tan sols quan ell l’hi oferia. «Tenia por de convertir-me en el que és ell. Així que practicava el sexe per evadir-me. Em sentia sola, tot i que tenia gent al meu voltant». La Paula va patir una agressió sexual l’any passat en una discoteca, amb només 13 anys. «Em van punxar, vaig notar que em desmaiava, me’n vaig anar al lavabo i allà em va tancar un senyor». Això va retroalimentar la seva addicció. «El que em feia oblidar [el que havia passat] era tenir relacions».

Tot i que els adolescents de Can Ros hi ingressen, principalment, per convivències complicades i consum de substàncies, en el fons de totes aquestes conductes es troba la soledat. «El que és impactant no és la soledat dels avis, sinó la dels nostres adolescents. És pròpia d’aquesta societat líquida on el concepte de família perd valor», apunta Royo.