John Oró, neurocirurgià: «El cervell és mal·leable: canvia segons la teva experiència i relacions socials»

El neurocirurgià John Oró (Lleida, 1950) és fill del cèlebre bioquímic català Joan Oró i Florensa (1923-2004), que entre altres coses va participar en projectes de la NASA, com el programa Apollo per a l’anàlisi de les roques lunars o el projecte Viking, que va suposar la primera exploració del planeta Mart. Seguint l’estela paterna, John Oró també ha desenvolupat una destacada carrera científica als EUA (actualment viu a Colorado), centrada en la neurocirurgia pediàtrica, la neurocirurgia de la base del crani i la cirurgia cerebrovascular. Amb motiu del 100 aniversari del naixement del seu pare, el 26 d’octubre, Oró fill va visitar Barcelona i va participar en una Jornada de Neurociències celebrada a la Clínica Corachan.

El seu pare era bioquímic i vostè va optar per la medicina. ¿Per què va decidir especialitzar-se en neurocirurgia? La ciència era molt important per a nosaltres. Des de petit em va interessar molt la medicina en general i el cervell en particular. Recordo una classe en què un professor parlava de drets cívics mentre jo estava despistat pensant en una altra cosa. Però de sobte vaig sentir que deia: «Depenent d’on hagis nascut, pensaràs d’una determinada manera». Em va cridar tant l’atenció, que em vaig començar a interessar pel cervell, que és el centre de control de les persones.

¿I com ens controla? Doncs depèn de l’experiència que hi ha fora. El cervell no és un òrgan fix, que no canvia, sinó que depèn de l’experiència, de les relacions que tens amb els altres. El cervell és mal·leable. Si jo hagués nascut a l’Índia, pensaria diferent: per exemple, és possible que fes meditació. Això demostra que el cervell treballa diferent en funció de la cultura.

¿Quan ho va comprovar vostè? Quan era a la Universitat de Houston, vaig fer una classe de Neuropsicologia. En aquesta classe vaig fer un experiment, amb dues companyes, amb rates molt grans i blanques. Em vaig posar els guants, vaig agafar una rata i li vaig posar una injecció perquè s’adormís. Li vam fer un forat al crani i li vam programar l’àrea del cervell que controla el menjar per veure si així podia menjar més. Cada setmana pesàvem les rates i vèiem com s’engreixaven perquè efectivament menjaven més. Allà vaig comprovar que ho podíem fer i vaig veure com el cervell és mal·leable.

Vostè ha creat diverses clíniques especialitzades en la malformació de Chiari I. ¿Per què aquesta malaltia? Em va interessar molt la malformació de Chiari, que és més comú en les dones que en els homes: un 80% de les pacients són dones. La part inferior del cerebel té dues ‘amígdales’. En algunes persones, les amígdales baixen fins al canal espinal. Si una persona amb malformació de Chiari I tus o esternuda, les amígdales cerebel·loses empenyen cap al canal espinal i obstrueixen el flux de líquid cefalorraquidi. Mirar cap amunt també obstrueix el forat magne, que es connecta amb el canal espinal. Aquest bloqueig del forat magne fa que el pacient experimenti un mal de cap intens i sobtat.

¿Es pot curar? Sí. Hi ha una operació per fer-ho. Jo faig una incisió a la part posterior del crani, trec os al voltant de la cervical u [és la primera vèrtebra de la regió cervical, entre la base del crani i l’axis]. Afortunadament es pot intervenir per crear més espai. Aquesta malformació té solució, i l’operació cura els marejos, el mal de cap i els problemes al caminar que de vegades tenen els pacients. Jo em vaig interessar ben aviat per aquest problema perquè veia que no s’estava tractant bé. És bastant prevalent, però molts metges no sabien què fer. I a poc a poc vaig obrir un centre nacional [el Chiari Care Center, a Colorado] i vaig començar a tractar pacients d’altres països. Molts poden tenir una vida normal.

El seu pare va ser un científic de molt renom, ¿de quina cosa estava més orgullós? De descobrir la síntesi de l’adenina, que és un dels elements fonamentals de l’ADN [amb aquesta troballa Oró revelava el mecanisme amb què la natura l’hauria fabricat fa milers de milions d’anys]. L’adenina va ajudar a entendre l’origen de la vida: com la vida, a partir de matèria inorgànica, es podia convertir en orgànica. Era el 25 de desembre de 1959, de nit, el dia que la va descobrir.

Estava treballant. [Rialles] Sí, el papa treballava molt i fins molt tard. Recordo que no creia el que estava veient, així que va tornar a fer l’experiment per comprovar que no hi havia contaminació, i ho va trobar. Va ser un dels dos moments més feliços de la seva vida.

¿Quin va ser l’altre? Quan tenia 15 anys estava banyant-se en un riu de Lleida amb un amic i va estar a punt de morir. El seu amic se’n va anar a la vora i se’n va adonar que el meu pare s’estava ofegant, així que el va agafar pel braç i el va salvar. Si no hagués fet això, jo ara no seria aquí. El meu pare sempre va recordar allò com un moment molt feliç: explicava com va veure que anava per un túnel fins que la mà del seu amic el va treure d’allà. Això és una cosa que li ha passat a més gent que ha estat a punt de morir.

¿Quina és la lliçó més important que li va ensenyar el seu pare? Ell va viure donant exemple. Els meus pares van tenir quatre fills i tots ens dediquem a la ciència: som neuropsicòlegs, astrofísics i neurocirurgians.

Notícies relacionades

Què és un ictus, l’afecció que ha patit Kiko Rivera

Ucis on l’algoritme anticipa complicacions

Vostè és el vicepresident de la Fundació Joan Oró. ¿Quin és l’objectiu d’aquesta entitat? Divulgar coneixement sobre ciència a les comunitats i, sobretot, als nens i joves. Vam fer una sessió a Lleida aquests últims dies. La fundació pretén inspirar els joves perquè estudiïn ciència, especialment les dones.

¿Li agradaria tornar a Catalunya? Ens encanta Catalunya [a ell i a la seva dona, Suzanne Oró, infermera jubilada] i esperem passar aquí dos o tres mesos cada any. No obstant, també tenim família als Estats Units i volem formar part de la vida dels nostres nets.