El 50% de la violència sexual contra els nens té lloc dins la família

Tot i que la unitat està especialitzada en violències (en general) contra la infància, la «gran majoria» de les víctimes ateses han patit «violència sexual». «És un problema molt greu de salut pública, així com un problema social. Això provoca malaltia en nens i joves. La manera en què respongui la societat afectarà d’una manera o una altra el nen o adolescent», ha advertit Anna Fàbregas, adjunta del Servei de Pediatria del Vall d’Hebron i coordinadora de l’Equip EMMA. I els sanitaris d’aquesta unitat, adverteix la pediatra, només veuen «la punta de l’iceberg», ja que els estudis apunten que una de cada cinc persones (un 20% de la població) ha patit violència sexual en la infantesa o l’adolescència.

Les dades criden a mirar més en profunditat el que passa dins les famílies perquè, segons l’Equip EMMA, el 85% d’aquestes violències tenen lloc en l’entorn conegut de les víctimes. I dins aquest percentatge, la gran majoria (un 49% del total) es produeixen dins de la família. «L’agressor és una persona coneguda, fins i tot una persona integrada en el nostre entorn», adverteix Ríos.

«Figures masculines»

A més, quan l’agressor pertany a la família de la víctima, és el pare qui amb més freqüència infligeix la violència sexual (en un 30% dels casos), seguit de la parella de la mare (19%), el cosí (17%), l’avi (11%) i el germà (6%). Segons EMMA, el 97% d’aquestes violències les exerceixen els homes.

Com explica la psicòloga especialitzada en victimologia Alba Alfageme, en la família aquestes «figures masculines» que cometen aquests abusossimbolitzen una «autoritat». «Hi ha sempre una desigualtat molt clara entre víctima i agressor», reflexiona Alfageme. Segons ella, els abusos es produeixen sempre sota un «paraigua de silenci» a través de la «manipulació», que situa el nen en una «situació de vulnerabilitat».

A més, aquests abusos, adverteix la psicòloga, arriben a través de «jocs molt pròxims», que passen a ser «carícies» i després «tocaments». Mai comencen amb violència física, sinó que és un joc gradual. «Els abusadors van provant l’estratègia que els funciona millor. Fan creure la víctima que és algú especial, que ell o ella també rep plaer», explica la psicòloga. Així, es fa creure a la víctima que el que passa és també la seva responsabilitat i per això li costa descodificar el que està passant. «Els sentiments són ambivalents: hi ha un vincle, però també rebuig i odi. Fins que no són adults no posen nom a les coses», apunta Alfageme.

El mite de la denúncia falsa

Segons l’Equip EMMA, la mare és la principal figura de confiança a qui la nena fa la revelació (en el 50,5% dels casos). «Els nens no verbalitzen una cosa així quan volen, sinó quan poden. Una revelació d’aquest tipus és un acte de valentia i una demanda d’ajuda sense precedents», defensa la treballadora social Ríos. No obstant, de vegades la víctima no és creguda, sobretot per la mare quan l’abusador és el padrastre. «Les violències sexuals sempre s’han construït sota el relat de la denúncia falsa: els nens de petits menteixen. I no és així», assenyala Alfageme, que a més afegeix que no creure la víctima és «més fàcil de sostenir psicològicament». I no només això: dins la família els abusos són «més difícils de gestionar i detectar». «És una bomba amb una ona expansiva que trenca molts vincles familiars. És molt més fàcil assenyalar algú de fora de la tribu».

Segons ella, hi ha famílies que han preferit no fer front a una situació d’aquest tipus per no trencar-se, cosa que segons la seva opinió és «una barbaritat», perquè no només es torna impune l’abusador, sinó que la víctima no veu dignificat el seu dolor ni la seva experiència. Solen ser més fàcil de gestionar, adverteixen els psicòlegs, els abusos portats a terme per un membre aliè a la família.

Impacte en la salut mental

Aproximadament un 60% dels nens que arriben a la unitat del Vall d’Hebron presenten una psicopatologia. L’estrès posttraumàtic (records intrusius, la pèrdua de confiança, un estat d’hiperalerta o dificultats per agafar el son) és el més freqüent en aquesta població: apareix en el 36% dels nens abusats. Però, a més, els abusos també provoquen addiccions, com el consum d’alcohol o substàncies, i conductes antisocials i violentes.

«[Aquesta realitat] és un risc per a la salut mental i la salut pública», assenyala la psicòloga Noemí Pereda, professora titular de la Universitat de Barcelona (UB). «Els nens amb qui estan és amb la seva família i el seu entorn: per això es produeixen aquí els abusos», adverteix Pereda, que a més és membre de la comissió assessora de l’informe sobre abusos sexuals en l’Església catòlica del Defensor del Poble.

Notícies relacionades

Ucis on l’algoritme anticipa complicacions

Els hospitals assagen amb IA per adaptar el lèxic mèdic

Per això recomana a les famílies tenir una «comunicació oberta» amb els nens, així com incidir en l’«educació afectivosexual». «Han de saber que no tothom pot tocar el seu cos i que tenen dret a dir que ‘no’ si hi ha una cosa que no els agrada», diu Pereda. «Quan la família és molt tancada, quan hi ha molt secretisme i autoritarisme, estàs creant un entorn difícil per detectar aquestes violències», afegeix.

Malgrat tot, la recuperació és possible, segons la psicòloga clínica de l’Equip EMMA, Mireia Forner, que crida a «trencar amb alguns mites». Les víctimes no necessàriament han de quedar «marcades per sempre». «La violència sexual és una cosa molt complexa. Però si un nen que revela el que ha passat té un entorn que l’acompanya i rep el tractament necessari, es pot recuperar de la violència sense efectes a llarg termini. D’aquí la importància de la detecció i la prevenció», diu Forner.