María Trapero: "Volem conèixer el nostre origen"

Els fills nascuts de donacions d’òvuls o de semen reclamen el final de l’anonimat dels donants, ja que la llei de reproducció assistida espanyola, de l’any 2006, només permet l’accés a aquesta informació en situacions que impliquin un risc per a la salut. "Som persones adultes a les quals s’ha aïllat totalment de la nostra realitat. Les persones nascudes fruit de la donació no apareixen en aquesta norma com a persones implicades en el procés, estem fora de l’equació. Segons la llei, som resultat d’un procediment i estem considerats objectes", assenyala Maria Sellès, confundadora de l’Associació de Filles i Fills de Donant (AFID). L’entitat també reclama que es posi en marxa definitivament un registre únic de donants perquè hi hagi un control i no siguin les clíniques les úniques que tinguin, de manera atomitzada, aquesta informació.

Sellès, una barcelonina de 33 anys, és filla d’una mare soltera que es va sotmetre a un procés d’inseminació artificial. "Des de petita sempre he tingut interès (i malestar) per saber qui era la persona [el donant de semen]. Vaig viure conflictes personals perquè, per no fer mal, no volia explicar a la meva família com em sentia. Als 29 anys, després de molta teràpia, vaig poder dir en veu alta el que havia estat sentint tota la vida: que no m’agrada no saber qui és el meu pare biològic, ni qui són els meus germans", expressa la jove. Unes 65 persones de tot Espanya, d’entre 15 i 46 anys, formen part de l’AFID, una associació creada fa només dos anys. Són filles i fills de donants de semen, d’òvuls i, en alguns casos, de tots dos alhora.

Reclamen, com expressa Sellès, el final de l’anonimat perquè entenen que tenen dret a conèixer els seus "orígens". Volen una "reproducció assistida ètica" en la qual, a més, quedi abolida la "mercantilització": és a dir, que les persones donants deixin de percebre una compensació econòmica per fer-ho (les dones cobren entre 1.100 i 1.300 euros; els homes, uns 300). "Volem deixar de ser considerats objectes de consum i passar a ser considerats subjectes de llei. No hi pot haver compravenda en això", insisteix Sellès.

Per Mónica Navarro, membre de la Comissió de Bioètica de la UB, "en un món en què la informació i la transparència es valora tant no té sentit mantenir un anonimat absolut". Tot i així, "si hi hagués un canvi en la normativa, només podria afectar les donacions futures de semen o òvuls, perquè la llei continuaria protegint l’anonimat de les que s’han produït anteriorment", assenyala.

Només les clíniques de reproducció assistida tenen l’historial clínic de les persones donants. Els fills nascuts per les donacions no coneixen els seus antecedents mèdics. "M’agradaria tenir accés al meu historial. Jo em faig revisions a la feina i no sé dir si tinc antecedents de càncer o no", assenyala la Carla (nom fictici), una jove de 25 anys de Barcelona que va néixer fruit d’una doble donació (tant d’òvuls com de semen) i que prefereix no revelar la seva identitat. "La meva mare té una malaltia, una síndrome que, a més de provocar-li una discapacitat intel·lectual, li impedia també tenir fills. Tenia moltes ganes de ser mare i es va inseminar d’amagat dels meus avis", relata aquesta jove. La mare de la Carla va ser qui la va gestar, però l’òvul era d’una altra dona.

Segons aquesta jove, la seva mare no va passar determinats tests psicològics en una clínica però sí en una altra, que va ser en la qual va poder quedar-se embarassada. "No sé fins a quin punt van cometre una negligència. En tot moment agraeixo que l’hagin comès, perquè gràcies a això soc aquí. Però he viscut situacions complicades: tenir una mare amb discapacitat no és fàcil", explica. El seu cas posa de manifest una altra realitat: el poc control que hi ha sovint en tots aquests processos.

Un altre exemple. La llei no estableix un màxim de donacions, sinó de persones (un total de sis) que hagin pogut néixer a partir dels òvuls d’una dona. "No obstant, fins ara no hi ha cap registre de donants. El registre encara no està implementat aentotes les clíniques, així que el que ha passat aquest temps és que les donants podien anar de clínica en clínica i donar més de sis vegades. El tema del màxim de donacions i de persones nascudes no ha tingut mai cap control", assenyala l’antropòloga Anna Molas, membre del grup Afin de la UAB. A més, com que moltes pacients d’aquestes clíniques són estrangeres, la seva traçabilitat és "molt difícil de mantenir".

Desigualtat sanitària

Notícies relacionades

La covid persistent, cinc anys després

L'innovador projecte de detecció de càncer d'endometri Gain-EC, guanyador del III Premi d'Innovació en Salut Viladecans The Style Outlets

María Trapero és una madrilenya de 25 anys que va néixer gràcies a l’ovodonació. "Aquest és un tema extremadament fràgil entre fills i pares", reconeix. La seva mare no era fèrtil quan va voler quedar-se embarassada, així que va recórrer a la donació d’òvuls i es va sotmetre a un procés de fecundació in vitro amb el seu marit, pare biològic de la María. "Per descomptat, hi ha un primer problema molt gran, que és el del dret a la identitat. L’ONU diu que els nens nascuts per donació tenim dret a conèixer els nostres orígens. Demanem que les donacions no siguin anònimes. Ningú trucarà a la porta del donant a demanar una herència, ningú reclama tenir vincles de filiació personal amb el donant. El problema és que no tens accés a la meitat del teu historial genètic: això és una desigualtat sanitària. Les clíniques tenen les dades i nosaltres no podem accedi-hi", reflexiona aquesta madrilenya.

La María també és donant d’òvuls. Reconeix que mai havia volgut ser mare, però que descobrir que ella era filla d’una donant la va animar a fer el mateix. "En principi, les persones que hem nascut per donació de gàmetes no podem donar. No obstant, com que el sistema té fractures i jo no crec en ell, vaig prendre la decisió que considerava oportuna: no vaig dir que era filla de donant. En realitat no vaig mentir: simplement, ningú m’ho va preguntar", reconeix.