Silvia Nanclares: "El desig de tenir un fill era més gran"

L’escriptora Silvia Nanclares –autora del llibre ‘Quién quiere ser madre’ (Alfaguara)–, que ha tingut dos fills per ‘ovodonació’, explica la seva experiència i els seus dilemes.

Silvia Nanclares, autora de Quién quiere ser madre. / Laura C. Vela

Silvia Nanclares va arribar a la donació d’òvuls, reconeix, "com hi arriben el 90% de les dones": després de molts intents fallits de fecundació in vitro amb els seus propis òvuls. "El percentatge de dones que entren en una fecundació in vitro i en surt amb una ovodonació és molt alt", diu. La inseminació artificial ni la va provar, ja que ja era massa "gran". Tenia 39 anys quan va començar a intentar el seu primer embaràs.

Nanclares s’ha preguntat moltes vegades si ella és una "mala feminista" per haver recorregut a la donació d’òvuls. La major part de les donants són dones en la vintena que necessiten els diners. "Em causava conflictes ètics. El que més em costava era el mercat reproductiu...". Però el "desig de ser mare –reconeix– era més gran".

Aquest desig es va convertir en el "centre" de la seva vida. "És una cosa que mediatitza la teva parella, els teus hàbits... I el desgast psicològic [per no aconseguir-ho] és alt. Arribes a la clínica de fecundació en un estat bastant vulnerable", explica. Tenia 41 anys quan va recórrer a la reproducció assistida. Van aconseguir treure-li molt pocs òvuls i va haver de recórrer a l’ovodonació. Tenía 43 anys ja quan es va quedar embarassada dels òvuls d’una donant. "Va ser a la primera". Era el 2017. Quatre anys després, el 2021, va tornar a quedar-se embarassada per segona vegada amb òvuls de la mateixa donant. "Sé que la gent no fa això per altruisme, sinó per la compensació econòmica. En països com el Regne Unit o Itàlia, on no hi ha compensació econòmica, no hi ha donants. L’anonimat i l’element econòmic s’ajunten a Espanya".

"Tot això –reflexiona Nanclares– neix en el si de la indústria reproductiva. Ho volen comparar amb la donació d’òrgans i no. La donació d’òrgans es fa en la sanitat pública i no hi ha transacció econòmica. Això [aquesta donació d’òvuls] s’ha reservat als interessos mercantils". A ella la va tranquil·litzar saber que darrere de tot això hi ha la llei de reproducció assistida de l’any 2006, que "assegura uns mínims".

Notícies relacionades

Una "fantasma" en vida

És difícil per a ella respondre a com se sent. "Ella [la donant] és una mena de fantasma, una presència en la meva vida i en la dels meus fills. És la persona que ha facilitat que tinguem una família. No se m’oblida, i per això és una cosa conflictiva. És veritat que ella va donar una cèl·lula", precisa. Als seus nens els explica que ells van venir al món "per un altre camí". "Saben que hi va haver una persona fonamental perquè ells siguin aquí". Nanclares creu que cal "revisar" la llei perquè aquests processos no siguin "massius". I no està d’acord que la clínica tingui "més accés" a l’historial dels seus fills que ells mateixos. "Aquest historial sols es pot obrir en casos de malalties extremes. Casos en què aquesta persona [la donant] hi hagi d’intervenir", explica.

Temes:

Sanitat privada Sanitat pública

Inicia sessió 0 Comentaris

Què és un ictus, l’afecció que ha patit Kiko Rivera

Ucis on l’algoritme anticipa complicacions