Una de cada tres in vitro es fa amb òvuls d’una altra dona

La realitat és que Espanya és el país d’Europa on es registren més donacions d’òvuls i un dels primers del món. ¿Per què? La llei de reproducció assistida contempla aquest tipus de donació, la qual, a més de la remuneració, garanteix l’anonimat. En la majoria de països l’anonimat no existeix i la compensació econòmica és molt més baixa. La norma espanyola ("una de les més inclusives del món, com la de l’avortament", puntualitzen investigadores entrevistades), a més, no estableix un límit d’edat per als tractaments de reproducció assistida i hi dona accés a dones solteres i a parelles de dones.

Països com França, per exemple, fins fa dos anys no feien cap mena de tractament de reproducció assistida més enllà dels 43 anys, ni tampoc a dones soles o a parelles de lesbianes.

Augment de la donació

"L’edat de les dones que busquen un embaràs s’ha retardat de manera significativa i, quan arribes a edats avançades, la donació d’òvuls és l’alternativa única", afegeix Ventura Coroleu, consultor del Servei de Medicina de la Reproducció de Dexeus Dona. La fecundació in vitro és la unió de l’òvul de la dona i de l’espermatozoide de l’home en un laboratori. En l’ovodonació, l’òvul procedeix d’una altra dona que no és la gestant. Els espermatozoides poden procedir bé del pare biològic o bé d’un donant de semen.

A Dexeus Dona, els tractaments amb donació d’òvuls han augmentat en l’última dècada, així com les donacions. "Ho veiem en el registre de la nostra clínica de fertilitat", certifica Coroleu. La donació en clíniques d’aquest tipus es contempla en dones per sota dels 35 anys i, com expliquen a Dexeus, es "compensa econòmicament" a la donant per "les molèsties ocasionades" pel tractament: punció fol·licular, anàlisi, desplaçaments a la clínica... "Tot això implica un dia de baixa laboral", assenyala aquest metge.

La ginecòloga Carla Castell, responsable de la Unitat de Reproducció Assistida de la Clínica Women’s, explica que cada vegada "més dones amb més de 40 o 45 anys" busquen el seu primer fill. "Aquest perfil de dones són les que recorren a les donacions perquè és molt difícil que es quedin embarassades amb els seus propis òvuls. I va a més".

La realitat empeny a recórrer als òvuls de donants més joves. Espanya (i Barcelona en particular, a causa de la seva proximitat amb Europa) s’ha convertit en un "centre de pacients" d’altres països, principalment França, que busquen tractaments de reproducció assistida mitjançant donació d’òvuls.

La catedràtica i doctora en Antropologia Social de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Diana Marre explica que ara en països com Espanya "hi ha més mares més grans de 45 anys que d’entre 25 i 30 anys". A gairebé tot Europa la donació d’òvuls ha deixat de ser anònima, mentre que Espanya manté l’anonimat, un "valor afegit", com precisa la també directora del grup d’investigació i centre de serveis Afin. La majoria de dones que donen, segons Marre, ho fan "perquè necessiten els diners", ja sigui per arribar a fi de mes, per cobrir despeses extra o per pagar-se cursos de formació. Solen ser joves entorn dels 20 anys. Moltes d’elles, universitàries. L’antropòloga Anna Molas (també del grup Afin de la UAB) precisa que, almenys des del punt de vista de les clíniques, sí que es pot parlar d’"una venda d’òvuls", més que d’una "donació".

"Moltes donants ho perceben com una manera de solucionar els seus conflictes econòmics. No obstant, hi ha molta informació que elles no tenen, sobretot en relació amb el que passarà després de la donació i és habitual que posteriorment apareguin moltes preguntes", assenyala Molas.

Aquesta investigadora, que ha entrevistat diferents donants, explica que la majoria tenien entre 18 i 22 anys quan van fer la primera donació. A Molas li interessava saber com entenien aquestes joves la compensació econòmica: si era una feina per a elles o tenia un altre significat. "Malgrat que no tothom ho veia com una feina, sí que era una cosa que es relacionava amb el mercat laboral", explica.

Per exemple, moltes d’aquestes joves buscaven feina i, al no trobar-ne, donaven òvuls per tenir diners i poder prosseguir la recerca d’ocupació. D’altres preferien donar abans que treballar a mitja jornada durant tres mesos. Hi va haver a qui li sortia més a compte donar que treballar de cambrera en un parc temàtic per 700 euros al mes. I també qui donava per anar als matins a la universitat i a les tardes a fer pràctiques no remunerades.

¿Hauria de ser gratuïta?

Notícies relacionades

Ucis on l’algoritme anticipa complicacions

Els hospitals assagen amb IA per adaptar el lèxic mèdic

La precarietat travessa la majoria dels relats recollits per Molas. "Donar òvuls s’assemblava molt a la feina que ja feien. Molta gent jove té llocs de treball temporals: fan fires de cap de setmana, temporades de Nadal en una botiga.... Vaig veure en la donació d’òvuls una mica la mateixa lògica: gent que guanyava diners amb coses molt puntuals i circumscrites", raona aquesta investigadora. Fins i tot s’ha trobat amb dones que van donar diverses vegades. De fet, hi ha incentius econòmics per a això: atès que, al fer-ho una segona vegada la clínica s’estalvia moltes proves que ja es van fer a l’inici, la donant rep fins i tot 100 euros més. La llei no estableix un màxim de donacions, sinó de persones que hagin pogut néixer a partir d’aquests òvuls, que són sis.

Molas posa el focus en una altra realitat: la de la indústria reproductiva. En els últims anys, moltes clíniques petites i mitjanes han sigut comprades per altres de més grans i fins i tot per fons d’inversió. "Les clíniques de reproducció assistida són vistes com a negocis molt rendibles", remarca. L’antropòloga de la UAB Diana Marre reconeix que en el feminisme i en la conversa col·lectiva hi ha un "silenci" total respecte a la donació d’òvuls, a diferència dels ventres de lloguer, molt més presents en el debat públic (tot i que les implicacions dels dos processos siguin clarament diferents). "Si la donació d’òvuls està produint una rendibilitat per a un sector professional i està ajudant la gent a tenir fills, doncs que es pagui. Però que es pagui més: un tractament de reproducció assistida costa entre 8.000 i 9.000 euros. Això és treball reproductiu i ha de ser considerat així, igual que contractar persones perquè et cuidin els fills", diu. Des de la Comissió de Bioètica de la Universitat de Barcelona (UB) es fa una altra lectura. Tot i que Mónica Navarro, membre d’aquest espai, no considera que la donació d’òvuls sigui "en absolut" comparable a la gestació subrogada ("una dona que gesta per a d’altres posa el seu cos a disposició d’altres durant nou mesos", precisa), sí que considera que hi ha dos reptes urgents per abordar: el consentiment de la donant i la necessitat de mantenir la gratuïtat.