Les cures als fills i als pares asfixien la generació sandvitx

La periodista Ángeles Caballero defineix així la vida de les persones (bàsicament, dones) atrapades entre les cures dels seus fills petits i dels seus pares grans, cosa que complica encara més la conciliació de la vida laboral i personal. Així ho retrata Caballero a l’assaig Los parques de atracciones también cierran (Arpa), un divertit i també esgarrifós relat en primera persona sobre la responsabilitat de convertir-te no només en la mare dels teus fills petits, sinó en la mare dels teus pares, ancians i dependents. "Tenim el rol de cuidadores al DNI. Ho fem el millor que sabem i podem, però ens torturem amb la culpa", sentencia.

El terme generació sandvitx defineix les persones atrapades entre dues generacions, com passa amb el pernil i el formatge entre les dues llesques d’un entrepà. Majoritàriament, són dones nascudes als anys 70 i 80 del segle XX i que han retardat la maternitat. O, com en el cas de Caballero, que tenen uns pares molt grans. La periodista madrilenya va ser mare amb 31 i 35 anys, però el seu pare en tenia 45 quan va néixer ella, i la seva mare, 38.

"Està naturalitzat que la cura és responsabilitat de les dones, així que parlem d’una generació silenciada", sentencia l’escriptora, activista i divulgadora Silvia Nanclares. "Les cures són una enorme tasca que ens manté com a espècie. Però no existeixen, són invisibles", afegeix.

Evolució demogràfica

A Espanya, les dones són mares per primera vegada amb una edat mitjana de 32,6 anys, segons l’última estadística de l’INE. El retard en la maternitat és una realitat clara ja que, el 2012, l’edat per tenir un nen era 31,6 anys. A més, mentre que el 2012 el 6,2% dels naixements van ser de mares de 40 anys o més, el 2022 aquest percentatge es va elevar fins a l’11%. Espanya ja és el país de la UE amb més dones que són mares a aquestes edats.

La maternitat tardana, tot i això, no és una qüestió personal, sinó estructural. Una qüestió d’Estat. "Moltes dones no poden tenir fills abans. ¿Com fer-ho sense estabilitat econòmica o laboral? Per no parlar de la vivenda, amb uns preus que són una veritable bogeria", analitza Nanclares.

L’evolució demogràfica tampoc convidagaire a l’entusiasme. El 20% de la població té més de 65 anys, percentatge que es dispararà fins al 30% el 2047. Els sociòlegs avisen: si la natalitat no remunta, Espanya serà el 2050 el país més envellit del món juntament amb el Japó.

Aquestes dades també expliquen el trasbals de la generació sandvitx, que comença la jornada deixant els pares en un centre de dia (en cas de tenir plaça), després de portar els fills a l’escola. I l’acaben banyant a casa els seus progenitors després de fer el mateix amb les criatures. Ho fan a pulmó, esgarrapant hores del dia i euros del compte corrent per poder pagar una cuidadora i conciliar amb la vida laboral.

"Vivim una crisi de les cures. No hi ha estructura social per acompanyar-los", critica la investigadora Bruna Álvarez, professora d’Antropologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i membre del grup d’Afín sobre ciències socials.

Conciliació complexa

La Natalia J., funcionària de 47 anys, es veu reflectida en aquesta anàlisi. Té una filla de 5 anys, un pare de 90 i un oncle de 81. Ella cuida els tres. La seva mare, a qui va estar dos anys alimentant, rentant i cuidant, va morir l’any passat, amb 87 anys. "Ser el suport dels meus pares és el més difícil que he fet a la meva vida. La meva sort ha sigut ser funcionària i tenir un horari laboral acotat. Però, en general, sembla que cal escollir entre cuidar o treballar", denuncia.

"La meva vida consisteix a anar dia a dia i dormir molt poc. Les ajudes de les administracions són insuficients. Si tens sort, pots tenir una cuidadora dues hores al dia. Però, ¿què fas la resta d’hores?", explica la Natalia.

Anabel Sorroche, de 57 anys, va viure amb desesperació la decisió de la seva mare, de 87, de deixar de cuinar i de menjar. Va haver de compaginar la vida escolar i social del seu fill de 12 anys (en té una altra de 18) amb l’atenció a la seva mare, que viu en una altra ciutat. Fa temps que va demanar les ajudes per dependència, però van trigar un any a arribar i la seva mare va empitjorar considerablement. L’assistència va consistir en una cuidadora tan sols una hora al dia i una plaça en un centre de dia.

Els homes i les cures

Totes les especialistes coincideixen en què la generació sandvitx té rostre de dona. Els homes s’han incorporat (encara amb desigualtats) a la criança dels fills i filles. Però la cura de les persones grans continua sent una qüestió femenina. Una investigació realitzada el 2017 pel grup Afín va concloure que els homes d’uns 50 anys al·legaven que no sabien cuidar, que havien d’aprendre a fer-ho. "Socialment està molt celebrat quan un home passeja pel parc una tarda amb els seus nens petits. Però la cura de les persones grans no està reconeguda. És una cura silenciada, entre altres raons perquè està vinculada al tabú de la mort", analitza la professora.

Notícies relacionades

Què és un ictus, l’afecció que ha patit Kiko Rivera

Ucis on l’algoritme anticipa complicacions

"La solució a les cures passa per accions individuals i privades perquè l’Estat amb prou feines existeix. Les residències públiques estan saturades i pots esperar durant dos anys a tenir una plaça. Les privades són tan cares que resulten prohibitives. Hi ha famílies que s’estan precaritzant econòmicament perquè han de pagar la residència dels seus pares i la universitat dels seus fills", sentencia la investigadora.

"La cura ha de sortir de l’àmbit privat. Tant de bo no tot depengués del compte corrent", reflexiona Caballero, que, quan els seus pares van emmalaltir, també es va convertir en la mare dels seus fills i dels seus pares.