Sostenir les cures

Notícies relacionades

L’ICS recula i assegura que no hi haurà incentius econòmics perquè els metges de primària donin altes

Vall d’Hebron realitza el primer trasplantament pediàtric simultani de cor i fetge

La generació que anomenem sandvitx és aquella que s’està fent càrrec simultàniament de fills/es i pares i mares (o altres familiars adults) alhora. Tant pot ser a escala econòmica com en les cures en general. En la pràctica parlem específicament de les dones de la generació sandvitx. I en allò concret parlem també d’un sistema de cures públiques que no és universal i que recau principalment en les dones. Per què? Doncs perquè les cures han estat atribuïdes a les dones al llarg de la història. La divisió sexual del treball (és a dir, la diferenciació de rols socials de dones i homes) i la institució familiar són els pilars fonamentals sobre els quals se sustenta la societat patriarcal capitalista. Des d’aquest marc social hegemònic la família ha de ser la institució proveïdora de cures per excel·lència –suposadament per amor– i dins de la família és en les dones sobre qui recau aquesta obligació en forma de mandat. Aquest enclavament ideològic ha permès que els governs i l’Estat es desentenguin de la responsabilitat de ser el principal garant de les cures de la ciutadania i permet que el sistema continuï funcionant.

¿Quines conseqüències ha tingut aquesta inhibició de la responsabilitat pública? Tot i que l’anàlisi ha de tenir en compte molts factors que no arribaré a detallar, sí que és important entendre el biaix de gènere en les conseqüències d’aquest model social. D’una banda, moltes dones s’han vist obligades a endarrerir la decisió de la maternitat en un context de precarietat laboral com l’actual perquè no tenen mitjans econòmics ni suports a les cures per sustentar-la. Hem remès aquesta responsabilitat a la individualitat. En el millor dels casos, aquesta maternitat més tardana ha permès un cert equilibri vital. Però, d’altra banda, tampoc l’Estat garanteix les cures de les persones grans dependents i s’espera –també de les dones– que s’ocupin d’aquestes cures de persones de generacions anteriors que, a més, han ampliat la seva esperança de vida gràcies als avenços mèdics –entre altres qüestions–. Tot plegat acaba configurant una realitat que situa moltes dones en un escenari de cures a dues bandes difícilment compatible amb la vida en general i encara menys amb una vida que, en la nostra societat, està presidida pel treball productiu. La hipocresia màxima emergeix quan paguem, individualment, privadament, precàriament i sovint irregularment, a dones immigrants perquè facin la feina de cures de què els governs no es fan responsables.