Un de cada tres menors catalans pateix sobrepès o obesitat: «Veiem adolescents amb diabetis, hipertensió o apnea»

El 14% dels nens catalans menors de 17 anystenen obesitat i un altre 20% registrensobrepès. L’obesitat, un problema de salut pública de primer ordre a Occident, és ja la tercera malaltia crònica més freqüent en els nens per darrere de l’asmai del trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), segons l’Associació Espanyola de Pediatria. Davant aquesta realitat, l’Hospital Universitari de Vall d’Hebron,a Barcelona, ha posat en marxa la Unitat de Tractament Integral de l’Obesitat Infantil per capgirar la situació amb un abordatge innovador: no és «pesocentrista» i inclou endocrins, pediatres, pediatres, nutricionistes i psicòlegs. En les últimes dues dècades, l’obesitat infantil ha augmentat un 8% a Espanya. A més, la covid-19 també va agreujar aquest problema en un 5%.

Segons ha explicat aquest divendres el doctor Diego Yeste, del Servei d’Endocrinologia de Vall d’Hebron, aquesta unitat està dirigida a tractar els menors que presenten «graus més severs de l’obesitat». «Veiem que aquests nens ja tenen problemes greus típics dels adults, com estats inflamatoris, diabetis tipus 2, hipertensió arterial, apnea... Malalties molt greus que determinaran el seu futur i limitaran la seva esperança de vida», ha advertit Yeste. Aquest endocrí ha recordat que l’obesitat és una «malaltia crònica encara poc coneguda», en la qual hi ha una «important càrrega genètica», però també una «important càrrega social». Els adolescents obesos tenen «fins a un 90% de possibilitats » de ser adults obesos.

Com menys renda, més obesitat

«En funció del barri on visquis, la incidència de l’obesitat és més gran. Hi ha estudis que assenyalen que la taxa d’obesitat infantil a Nou Barris és del 28%, però només d’un 4% o 5% en barris com Sarrià-Sant Gervasi o Pedralbes», ha dit Yeste, que ha precisat, a més, que avui dia no es pot parlar d’«obesitat», sinó d’«obesitats». És a dir, hi ha un tipus d'obesitat denominada exògena (i que representa entre el 80% i el 85% del total de casos) que es deu a un «excés d'ingesta d’ingesta d’aliments». «No obstant –ha matisat Yeste–, també hi ha factors genètics».

Com recorden els metges, l’obesitat «no pot reduir-se a una qüestió de menjar molt i moure’s poc». Es tracta d’una malaltia crònica de causa multifactorial: genètica, biològica, ambiental i social. En els últims anys, s’ha avançat molt en el coneixement dels mecanismes genètics que la faciliten. Per exemple, es coneixen més de 200 gens implicats en la regulació cerebral de la gana i la sacietat, i tants d’altres que influeixen en el metabolisme i consum energètic. Això explicaria per què dues persones reaccionen diferent davant de la mateixa ingesta de calories: una pot cremar-les ràpidament, i l’altra, tenir tendència a emmagatzemar-les en forma de greixos. Entendre que l’obesitat té un origen multifactorial ajuda a combatre estigmes ja abordar-la de forma personalitzada.

200 pacients a l’any

La nova unitat de Vall d’Hebron destinada a l’obesitat infantil ha atès, en el seu primer any de funcionament, uns 200 pacients i ha fet unes sis primeres visites cada setmana. Segons el pediatre Eduard Mogas, que a més és el coordinador d’aquesta unitat, el tractament es caracteritza per oferir «unabordatge multidisciplinari». És per això que inclou endocrins i pediatres, però també nutricionistes i psicòlegs. «Aquesta és una finestra d’oportunitat molt important per desvincular la salut dels nostres nens del nombre de quilos que pesen. Nosaltres abordem la salut en general. Perquè mirar només el pes de vegades és contraproduent», ha dit aquest pediatre.

«Aquí estudiem els hàbits alimentaris del pacient. I veiem que el 99% de les persones que arriben aquí no esmorzen, per la qual cosa després es generen sobreingestes que van fent-se perpètues i que no ajuden a la baixada de pes», ha assenyalat per la seva banda la nutricionista Norma García. La unitat de Vall d’Hebron també ofereix programes d’intervenció grupal intensiva amb pacients i famílies.

Implicació familiar

Notícies relacionades

La pobresa infantil continua escalant a Catalunya: ja afecta el 35% de menors de 16 anys

L’envelliment eleva les morts per pneumònia a Espanya a màxims històrics: més de 10.300 a l’any

Les famílies, ha explicat García, segueixen un tractament de tres mesos. Que elles estiguin implicades en el procés és clau en la seva recuperació. «Es treballen diferents enfocaments amb el nen i la família. Si la família no hi participa, tindrem un alt índex de fracàs», ha apuntat.

Paral·lelament, la psicòloga Paula Martínez ha assenyalat que, en els menors que arriben a aquesta unitat, els metges veuen «estats d’ansietat, depressió i baixa autoestima». «Ens manifesten angoixa per patir ‘bullying’ a l’escola a causa del seu físic. Pateixen una discriminació constant en el seu dia a dia, la qual cosa els genera sentiments d’inutilitat, culpa...», ha relatat aquesta psicòloga. Són menors que «eviten l’activitat física», sovint per vergonya, una cosa que «fomenta l’aïllament social». «Per tant, hi sol haver un ús abusiu de pantalles i sedentarisme», ha dit Martínez, que ha assenyalat, a més, la «pressió estètica» de la societat en què vivim.