L’Alzheimer ja es pot diagnosticar de manera precoç amb una anàlisi de sang en persones amb símptomes

La possibilitat de detectar l’Alzheimer a partir d’una anàlisi de sang ja és una realitat. Un estudi liderat per investigadors del Barcelonaβeta Brain Research Center (BBRC), centre de recerca de la Fundació Pasqual Maragall, i de l’Institut d’Investigació de l’Hospital del Mar, amb la Universitat de Göteborg i la Universitat de Lund, a Suècia, ha validat la capacitat d’establir el risc d’Alzheimer en persones amb símptomes amb un biomarcador, P-tau217. El treball, en què també han participat l’hospital i la universitat de Brescia, a Itàlia, acaba de publicar-lo la revista ‘Nature Medicine’.

A partir de quatre cohorts hospitalàries, de l’Hospital del Mar, de l’Hospital de Göteborg, de l’Hospital de Malmö i de l’Hospital de Brescia, i d’una d’atenció primària a Suècia, s’ha analitzat en 1.767 persones la utilitat de detectar en sang el biomarcador. El mateix grup de recerca ja havia demostrat en estudis anteriors la seva capacitat per determinar el risc de patir Alzheimer en la fase preclínica de la malaltia. Ara, han pogut validar un sistema automatitzat i escalable d'anàlisi de sang, Lumipulse P-tau217, dissenyat per l’empresa japonesa Fujirebio, per establir els nivells a partir dels quals es pot assegurar que la persona desenvoluparà la malaltia o està lliure de risc.

Fases inicials

«Aquest fet ens pot permetre determinar quines persones s’han de sotmetre a altres proves, com és la punció lumbar o un PET, i a quines ja no és necessari practicar més proves, ja que permet detectar l’Alzheimer en fases inicials de manera molt precisa», explica el doctor Marc Suárez-Calvet, investigador del Barcelonaβeta Brain Research Center i metge adjunt del Servei de Neurologia de l’Hospital del Mar.

«Hem pogut establir dos punts de tall, amb els quals podem establir aquest risc. Les persones que tenen nivells del biomarcador P-tau217 entre aquests dos punts de tall són les que han de passar per nous tests», explica. Malgrat l’alt nivell de precisió, Suárez-Calvet recorda que «és important remarcar, no obstant, que els resultats d’aquest biomarcador han de ser sempre interpretats per un neuròleg o un altre professional sanitari especialitzat, després de l’adequada valoració neurològica i mai com una prova aïllada».

Precisió superior al 90%

L’estudi ha permès establir que, en els casos dels pacients procedents d’hospitals, l’anàlisi automatitzat del biomarcador en sang té una precisió de més del 90%, similar al de la punció lumbar. Per arribar a aquesta conclusió s’han tingut en compte tant les possibles comorbiditats dels pacients (diabetis, funció renal) com la seva edat. L’eficàcia és menor en les persones procedents de l’atenció primària i en aquelles majors de 80 anys.

Notícies relacionades

El Parkinson despunta a Espanya per l’envelliment i el sedentarisme: el 20% dels casos apareixen en adults joves

La nova llei del medicament permetrà a les infermeres prescriure i l’adquisició d’alguns fàrmacs sense la recepta expressa

«Els nostres resultats, combinats amb la facilitat d’ús i d’implementació d’aquest tipus de proves, poden facilitar-ne la implementació a la pràctica clínica per a l’obtenció d’un diagnòstic més acurat de l’Alzheimer», apunta la doctora Federica Anastasi, investigadora del BBRC i coautora de l’estudi. La detecció dels nivells del biomarcador P-tau217 en sang es pot realitzar de manera senzilla i pot dur-se a terme en qualsevol laboratori clínic. Això pot facilitar, segons el doctor Pablo Villoslada, cap del Servei de Neurologia de l’Hospital del Mar, «disposar d’una eina que faciliti un diagnòstic acurat i precoç, i garantir l’accés de manera equitativa a les cures i millors tractaments».

L’estudi demostra que aquesta nova eina diagnòstica pot reduir significativament els costos associats al diagnòstic de l’Alzheimer, amb un estalvi d’entre el 60% i el 81% en relació amb les actuals proves diagnòstiques. Aquest impacte econòmic, sumat a l’aplicabilitat a gran escala, pot contribuir a democratitzar l’accés al diagnòstic precoç i, a mitjà termini, millorar l’abordatge clínic de la malaltia. No obstant, els autors adverteixen que faran falta nous estudis per a la implantació en la pràctica clínica.