Per què Sant Cugat és la ciutat catalana amb més piscines (gairebé 5.000)

Un dels elements que permeten contextualitzar el fenomen de les piscines a Sant Cugat del Vallès són les altes rendes que presenta el municipi: segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), es tracta del cinquè municipi espanyol (d’entre 8.131) amb més renda anual per habitant (21.304 euros).

Aquest factor és el que fa que Jorge Dioni, periodista i autor de La España de las piscinas (Arpa Editores), tregui la conclusió que les piscines «són un símbol d’estatus social i riquesa en alguns municipis», una tesi que, en el cas de Sant Cugat, posa en relació amb «l’alt nivell socioeconòmic» de l’urbs i amb el fet que els lloguers a la localitat del Vallès siguin els més cars de Catalunya.

Al seu torn, Dioni assumeix que les piscines també generen riquesa: «Han atret residents d’alt poder adquisitiu, generalment provinents de grans ciutats com Barcelona».

Per la seva banda, l’arquitecte Alberto de Palo, també consultat pel fenomen de les piscines a Sant Cugat, context local en què és un expert, posa en valor el fet que aquestes suposin un «element de distinció» en què també influeixen la posició i les connexions urbanes. «No és el mateix tenir una piscina a Tortosa que a Sant Cugat», assegura De Palo, que emfatitza la proximitat de la ciutat del Vallès amb Barcelona i les seves connexions tant en transport públic (Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya) com en carreteres (AP-7 i túnel de Vallvidrera).

Un altre dels factors clau que permeten contextualitzar el fenomen de les piscines a Sant Cugat del Vallès és el que l’arquitecte Alberto de Palo anomena ‘urbanisme dispers’. És a dir: la tendència a construir moltes vivendes unifamiliars, que ocupen una gran proporció de terreny, en contrast amb l’urbanisme compacte barceloní i metropolità, una conjuntura que ha convertit Sant Cugat en «una excepció», en paraules de De Palo.

«Aquest model urbà pot tenir diverses conseqüències negatives en termes socials i mediambientals», apunta De Palo, ja que es «consumeixen amb més freqüència els recursos naturals com l’aigua i l’energia», una cosa que guanya rellevància en un context de sequera com l’actual.

En el context de l’esmentat ‘urbanisme dispers’, Dioni esgrimeix una impactant dada vinculada amb la crisi financera del 2008: «Entre 1985 i el 2005, a la província de Barcelona es va construir una casa unifamiliar per hora».

I d’aquella ‘bombolla’, aquesta realitat. «Catalunya s’ha convertit en una destinació internacional amb gran afluència de compradors que busquen casa a zones exclusives com Sant Cugat», explica Dioni, que no apunta precisament a «compradors institucionals, fons o grans fortunes, sinó a persones que busquen invertir en propietats immobiliàries exclusives».

Finalment, el periodista destaca que, en un context d’incertesa econòmica, molts inversors opten per invertir en béns immobles en lloc d’altres actius més «volàtils»: «Tothom necessitarà una casa», assenyala.

També consultada per aquest diari sobre el fenomen de les piscines a Sant Cugat, l’actual alcaldessa del municipi, Mireia Ingla (ERC), es mostra desfavorable a considerar aquests recursos hídrics com a símbol local: «Les piscines són una realitat de la ciutat que s’ha desenvolupat d’una forma molt concreta, però no són un segell identitari ni un element distintiu nostre», afirma Ingla.

Segons el parer de la regidora, el que sí que és un segell distintiu de Sant Cugat és «donar serveis de qualitat que responguin a les necessitats de la població».

Finalment, Ingla posa el focus en la fisonomia i l’urbanisme de la ciutat del Vallès, amb 50 quilòmetres quadrats, «el que ens permet edificar i créixer de forma horitzontal, una cosa que implica que no hi hagi una gran concentració de població com sí que passa a ciutats com Barcelona o l’Hospitalet».