Per què Sant Cugat continua sent el bastió independentista del cinturó roig de la Gran Barcelona

Sant Cugat, on Junts ha tornat a ser la llista més votada, és la millor metàfora metropolitana d’un històric bastió convergent i ara neoconvergent: si a Barcelona és nou que Xavier Trias sigui la llista més votada, a Sant Cugat no perquè fa tres dècades que passa.

Això és determinant per al politòleg Guillem Rico, de la Universitat Autònoma de Barcelona, que qualifica d’«anècdota» la majoria independentista tenint en compte l’hegemonia tradicional de Junts.

«Per poc que aportin els altres dos partits independentistes, ja que es configura la majoria. Que ERC i la CUP perdin algun regidor no afecta la composició del consistori», detalla Rico en relació amb el declivi republicà, que aquest 28M han cedit dos regidors i la CUP un.

Precisament per aquests mals resultats d’ERC ha renunciat aquesta mateixa setmana la republicana Mireia Ingla, fins ara alcaldessa de Sant Cugat que liderava un executiu format per ERC, PSC i la CUP.

En vista de la impossibilitat d’una majoria absoluta alternativa, tot apunta que el candidat de Junts, Josep M. Vallès, serà el pròxim alcalde de Sant Cugat després d’agafar el relleu de Carmela Fortuny, que al seu torn el va agafar de Mercè Conesa, exalcaldessa de CiU que durant els anys més intensos del procés va mantenir un enfrontament amb el Tribunal Superior de Justícia (TSJ) per una estelada hissada a la plaça Lluís Millet, centre neuràlgic de Sant Cugat on s’ubica l’estació de Ferrocarrils.

Un altre dels elements que segons el politòleg Marc Guinjoan, professor de Ciències Polítiques de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), han influït a fer que Junts mantingui la força electoral és el ‘fenomen oposició’: «El votant de Sant Cugat pot haver anat a invalidar la coalició d’esquerres [ERC, PSC i CUP] i, per tant, han reforçat el partit de l’oposició [fins ara Junts] perquè exerceixi com el partit de govern i recuperi el seu estat natural, que és tenir el poder».

En termes de participació, la paradoxa és que, malgrat que la baixada ha afectat més els partits independentistes (ERC i CUP, sobretot), això no ha desvirtuat la majoria nacionalista del ple. A part de la caiguda en picat de Ciutadans, que desapareix del ple i l’electorat del qual queda en mans del PP i Vox, el PSC també ha sigut un dels damnificats per la caiguda de participació.

Sant Cugat és el tercer municipi espanyol amb la renda per càpita més alta. Amb aquesta premissa, Rico fa la següent lectura: «El perfil de Sant Cugat ja és per si mateix diferent [al de la resta de l’àrea metropolitana], fruit del nivell socioeconòmic tan alt. El vot natural és de dretes». 

Això explica, segons el politòleg, la capacitat de Junts de capitalitzar vot en una ciutat amb perfil sociodemogràfic favorable a la neoconvergència, per sobre de la «petita comunitat obrera sense alt poder adquisitiu» que, diu Rico, s’ha configurat en el context electoral d’ERC, el PSC i la CUP.

Si s’analitza el mapa electoral de Sant Cugat, pràcticament tota la ciutat es tenyeix del verd turquesa de Junts a excepció de les Planes, on guanyen la CUP i En Comú Podem; el territori situat al voltant del club de golf, on guanya el PP; i a excepció també del barri de Sant Francesc, dins del nucli urbà on guanya el PSC.

Per explicar l’hegemonia de Junts en aquestes eleccions municipals, Guinjoan es refereix a la tendència en aquests comicis del «vot a l’ordre», del qual posa com a exemple les polítiques de seguretat que el PSC va encapçalar durant la campanya a tota la regió metropolitana.

Sobre aquesta qüestió, Guillem Rico discrepa perquè afirma que el vot a Junts és històric (més enllà del possible «vot a l’ordre» a què apunta Guinjoan) i és alimentat per un votant tradicional de dretes i nacionalista. 

Una última clau per dimensionar l’excepció independentista de Sant Cugat és tenir en compte el context electoral diferent de les eleccions municipals del 2019 en relació amb aquest 28M, quan la independència de Catalunya ni tan sols ha sigut un dels temes de campanya.

«A més del fet que va pujar la participació a causa de la convulsa tardor del 2017 [quan es va celebrar el referèndum de l’1-O], el 2019 es va desenvolupar una competició europea entre Junts i ERC que va afectar els comicis locals», recorden Rico i Guinjoan.

Veient l’escenari actual, Rico explica que la caiguda de participació encasella la ciutadania en el seu vot natural: «Fins al moment semblava que la mobilització beneficiava els republicans. En aquestes eleccions no s’ha percebut que la independència entri en joc, i per això la ciutadania vota el que sempre ha votat [Junts, en el cas de Sant Cugat]». 

Rico considera que els resultats d’aquest 28M tornen a la casella de sortida de fa una dècada, quan a Sant Cugat no hi havia cap dubte de l’hegemonia convergent. Amb els resultats a la mà i la recent renúncia de la republicana Ingla, l’històric canvi de rasant del 2019 amb ERC, el PSC i la CUP ha quedat relegat a Sant Cugat, i fins a nou avís, a una ‘anècdota’ de quatre anys.