Tots parlem Shakespeare

Ni un dia sense Shakespeare. Ni una hora sense una frase del Bard. A cita per minut surt el recompte. Ho afirmen els que en saben i estimen les estadístiques. Però no fa falta moure’s entre algoritmes; valgui l’autoritat que dóna tenir la ment disposada i l’orella atenta, per dir que no en tinc cap mena de dubte. La presència de Shakespeare és constant. A qualsevol racó, en qualsevol idioma, amb qualsevol pretext. Shakespeare omnímode, absolut, ubic, universal. ¿Per què? La resposta la dóna Harold Bloom -a la manera gallega- amb una altra pregunta: ¿però que hi ha algú més? O el que ve a ser el mateix: ¿I qui si no?

Aquí ho deixo. No seré pas jo qui iniciï el debat. Però si em poso a pensar no se m’acuden -la Bíblia, a part- textos més citats ni parentius més buscats que aquells sortits de les obres de Shakespeare. Qui més qui menys té un Otel·lo entre els seus col·legues, coneix algun Shylock en el seu negociat, es perd en el «ser o no ser» de la decisió diària, descobreix sense sorpresa que «tothom és un teatre» i s’enorgulleix, en fi, de l’amic tipus Falstaff -bon vi, millor xai- capaç de cridar «¡el meu regne per un cavall!», perdut l’últim taxi en els vapors de la matinada. Tots parlem Shakespeare.

Algú podrà dir que Cervantes i 'El Quixot' no es queden curts. I és ben cert. 'El Quixot', també, omnipresent. Però notem que diem només El Quixot al parlar de Cervantes i, en canvi, necessitem una llarga llista -Hamlet, Macbeth, Otel·lo, Lear, Enric V, etcètera- en el cas de Shakespeare. De l’obra a les obres. De la novel·la al teatre. El teatre, la frustració -el paradís perdut- de Cervantes. El teatre, la glòria de Shakespeare.

Els que formem la família del teatre no podem ser objectius en aquest sentit: diem Shakespeare i se’ns obre la boca. Bavegem de pur gust. I tremolem de por. I això ens fa masoquistes per sistema. No conec cap actor que no resi per tenir la sort d’ensopegar algun dia amb Shakespeare. I els asseguro que, un cop passada l’experiència, no se’n surt indemne. Inoculat el virus, un en vol més. I més. Perquè un cop vençuda la por i escurat el gust, de Shakespeare s’emergeix sempre més bon actor. I més bona persona.

Shakespeare és el més complet manual d’ús per al creixement personal. Shakespeare a l’empresa, per a executius i directius. Shakespeare i el lideratge. Shakespeare i el poder. Shakespeare donant un cop de mà per entendre el nostre caos: «La vida és un conte explicat per un idiota, ple de soroll i fúria, que no té cap sentit». Acudir a Shakespeare com qui va al psiquiatre. O a l’advocat. O a l’amic que t’abraça i que no et deixa anar.

Notícies relacionades

Un 'self-made man' anomenat Ramon Llull

Minúcies d''El Quixot'

Shakespeare, font d’inspiració que no s’esgota. Present fins a l’últim plec de la cultura popular. Multiplicat en el cine, en la música, en la pintura. El millor guionista de les millors telesèries. Clamant que la tragèdia existeix, en un món en què, cecs, ens obstinem a creure que la tragèdia ha mort.

I que quan, a la manera del príncep Hamlet, algú especuli «veure o llegir, aquest és el dilema», la resposta sorgeixi de la pura lògica: «Veure i llegir, aquí no hi ha dilema». Shakespeare en el teatre i sobre la tauleta de nit. Sobre l’escenari i a l’iPad. Respirar-lo amb els actors, en la tempesta perfecta d’una bona representació. I abans o després, la lectura amb calma i la reflexió serena en el llibre adquirit -¿per què no?- en aquest mateix dia de Sant Jordi.