Minúcies d''El Quixot'

'El Quixot' és moltes coses, que cada època ha valorat en diversa mesura, però en primer terme és un llibre que sempre s’ha considerat enormement divertit. Personatges i situacions donen peu a exhibir les més variades formes de l’humor, des de la ironia i la burla dolça fins a la grolleria. Però un dels màxims plaers del lector són els detalls menuts, sense que siguin rellevants per a la trama principal i fins i tot a vegades la contradiguin. Donaré només uns quants exemples d’aquestes pinzellades gratuïtes en què Cervantes és mestre.

El capítol primer dóna notícies sobre Alonso Quijano imprescindibles per a la comprensió del protagonista. Però al llarg del relat se n’hi van afegint altres que no hi afegeixen res. Així, quan ell ens revela «si estos pensamientos caballerescos no me llevasen tras sí todos los sentidos, no habria cosa que yo no hiciese, ni curiosidad que no saliese de mis manos, especialmente jaulas y palillos de dientes», ¿ens l’imaginem armat de la paciència que no mostra mai per fabricar petiteses com aquestes?

Especialment saborosos són molts dels comentaris del narrador, de vegades surrealistes: «Media noche era por filo, poco más o menos». Perquè «por filo» volia dir llavors exactament i topava completament amb el «más o menos».

Don Quixot comparteix les golfes d’una venta amb Sancho i amb un arrier a qui la criada Maritornes ha promès satisfer aquella nit; i fins i tot a costa de despertar els altres dorments, va puntualment a la cita, perquè «cuéntase de esta buena moza que jamás dio semejantes palabras que no las cumpliese, aunque las diese en un monte y sin testigo alguno, porque presumía muy de hidalga...».

Recordem la vinyeta de quan Sancho guarda els matons i quallades a l’elm del seu amo; «y como los requesones se apretaron y exprimieron, comenzó a correr el suero por todo el rostro y barbas de don Quijote, de lo que recibió tal susto, que dijo a Sancho: -¿Qué será esto, Sancho, que parece que se me ablandan los cascos o se me derriten los sesos, o que sudo de los pies a la cabeza?».

Notícies relacionades

Un 'self-made man' anomenat Ramon Llull

Tots parlem Shakespeare

O llegim el diàleg de Sancho i un Don Quixot malferit després de l’aventura dels ramats: «-Dame acá la mano y atiéntame con el dedo y mira bien bien cuántos dientes y muelas me faltan de este lado derecho, de la quijada alta, que allí siento el dolor. Metió Sancho los dedos y, estándole tentando, le dijo: -¿Cuántas muelas solía vuestra merced tener en esta parte? -Cuatro -respondió don Quijote-, fuera de la cordal, todas enteras y muy sanas. -Mire vuestra merced bien lo que dice, señor -respondió Sancho. -Digo cuatro, si no eran cinco -respondió don Quijote-, porque en toda mi vida me han sacado diente ni muela de la boca, ni se me han caído ni comido de neguijón ni de reuma alguna. -Pues en esta parte de abajo -dijo Sancho- no tiene vuestra merced más de dos muelas y media; y en la de arriba, ni media, ni ninguna, que toda está rasa como la palma de la mano».

Tot 'El Quixot' està sembrat de minúcies que fan deliciosa la lectura, per la seva gràcia en la manera d’explicar. Que valgui un últim exemple. En el somni de Don Quixot a la cova de Montesinos, Dulcinea surt fugint, però al cap de poc una criada se li acosta per demanar-li en nom de la seva mestressa «media docena de reales» deixant en penyora un «faldellín de cotonía nuevo». Aquesta intrusió de la quotidianitat més xarona en el món encantat en què se suposa que habita Dulcinea és d’una comicitat inconfusiblement cervantina.