Sant Jordi 2021: rialles i humiliacions dels autors davant els lectors

No soc capaç de pensar en cap mala experiència de Sant Jordi, que és un dia extraordinari i som molt poc conscients d’això. La prova és que molts han volgut copiar la festa i no han sigut capaços de reproduir-la. És un miracle.

La millor va ser molt bonica. Un Sant Jordi en el qual jo no firmava perquè estava escrivint ‘Anatomia d’un instant’. Era un mal dia per mi, un d’aquests en què no et surt res i et desesperes pensant que t’has equivocat d’ofici. Fet pols, vaig anar a dinar al lloc de sempre i quan anava a pagar em van dir que estava convidat. Que un client havia pagat i deixat el següent missatge: «A veure si l’any que ve puc llegir un llibre seu». El primer que vaig fer va ser posar-me a escriure. 

El moment més gratificant va ser estar firmant exemplars del meu primer llibre, ‘Viviendo del cuento’, al costat de Javier Mariscal i que aparegués la meva mare i el Javier li digués autèntiques meravelles del meu llibre. Això va ser increïble. Realment bonic.

La més frustrant ha sigut en dues ocasions en què em va tocar firmar llibres al costat de Risto Mejide i es va crear tal allau al seu voltant que no vaig poder firmar ni un llibre i vaig haver de marxar.

El més gratificant firmant és quan trobes algú que ha llegit un llibre teu i que la seva sensibilitat ha coincidit amb la teva, que s’adona que allò que has explicat està molt a prop d’ell o ella o és molt seu. I una experiència gens gratificant és veure algú jove o de mitjana edat que et diu que compra el llibre per la seva mare.

L’experiència més frustrant per mi ha sigut estar al costat de Ken Follett. Hi havia uns assistents que li anaven omplint una copa de vi del Priorat mentre ell firmava sense parar i jo no venia ni un llibre.

La més gratificant és la dels lectors d’altres anys que tornen i et comenten els llibres que han llegit. 

L’experiència menys gratificant firmant llibres va ser la d’una dona en un club de lectura de ‘Plantes d’interior’, que va assistir a dues bones hores de debat, va fer la petita cua de lectors que volien firma i em va dir que, si allò era el futur de la literatura, preferia morir aviat.

La més gratificant, totes les altres. 

Tot i que serà la primera vegada que firmi a Sant Jordi he vingut moltes vegades a Barcelona en aquestes dates. Quan un autor es presta a dedicar llibres mai sap què es trobarà. Recordo que firmava ‘El silbido del arquero’, que és un llibre en el qual dialogo amb l’‘Eneida’ de Virgili i em van demanar que el dediqués a una persona que es deia Eneida. Va ser divertit. A això cal afegir les coses rares que et porta la gent. Una vegada va ser una ploma d’au amb tinter perquè firmés. O curiosos rituals, com aquests lectors que compren el mateix llibre de tres en tres i et demanen que el dediquis sense nom, que els regalaran. 

El més gratificant de tots els actes de promoció de ‘Reina del grito’ estan sent els missatges que rebo de lectors i, sobretot de lectores, compartint-me les seves pors i explicant-me que s’identifiquen amb el que explico al llibre. No esperava rebre un ‘feedback’ tan sincer i està sent molt emocionant. 

El més frustrant, és clar, ha sigut no poder fer gaires esdeveniments presencials per treure un llibre en plena pandèmia.

Dos records gratificants: un noi que va arribar tard a una firma i em va seguir a l’altra punta de Barcelona, on jo tenia la següent sessió. I una noia que va aparèixer amb una maleta i els meus cinc llibres (tots els que havia publicat fins aleshores).

Frustrant... aquelles vegades en què firmes molt poc i que a sobre et toca al costat d’algú que no para de firmar. Però més que frustrants, jo les trobo educatives, haha: et recol·loquen al món.

En un dels meus primers dies de Sant Jordi una senyora em va demanar una dedicatòria pel seu marit. Fins aquí tot bé. Però després em va explicar que aquest havia mort quatre anys enrere, que per ell era una festivitat que vivia intensament i que per això ella no havia pogut abandonar el costum de comprar-li llibres i, naturalment, continuar demanant firmes per ell. 

Respecte a experiències negatives, no hi ha res pitjor a asseure’t al costat d’un ‘instagramer’ que no coneixes de res. 

¿El moment més humiliant? Aquesta me la sé, és fàcil. Va ser a la meva primera firma. Feia una setmana jo que practicava firmes en albarans i imaginava un gran moment. El destí va voler que em toqués estrenar-me flanquejat pels dos ‘best-sellers’ de l’any. M’estalvio detalls de la batalleta, però hi havia samarretes al vol, confessions de llargues files lectors i tendinitis severes en els meus companys mentre jo seguia amb el meu caseller sense menjar-me ni un torrat. Fins que al xaval que firmava a la meva dreta se li va acabar la tinta del bolígraf de tanta rúbrica. Em va mirar, em va somriure i després va mirar el meu boli verge. Vaig saber el que havia de fer. Li vaig deixar el meu. Quan al final de tot va venir una amiga de la meva mare per caritat cristiana no tenia amb què firmar-li. Per sort quan comences així, ‘the only way is up’, que cantava Otis Clay. Només pots millorar.

La més gratificant va ser al Sant Jordi del 2019 a Barcelona firmant ‘Entre el cel i la terra’. Una dona es va acostar i vaig veure que no només volia que li firmés. Em va parlar de la portada, que és una foto d’Eugeni Forcano on es veu una parella besant-se i darrere d’ella un fotògraf fent una foto. La dona em va dir que aquell fotògraf era el seu pare, Joan Colom, i em va dir si volia veure la contrafotografia, és a dir, la foto que estava fent ell. Va ser com veure el meu llibre des d’un altre punt de vista.

De desagradable, un dia que em van dir: ‘Compro el llibre i me’l firmes, però segur que no escrius tan bé com cantes’. L’hi vaig firmar però no vaig entendre perquè comprava el llibre.  

El més gratificant va ser el meu primer Sant Jordi com a autora, el 1999. Vaig al·lucinar amb la voràgine. Tal era la gentada pels carrers que resultava impossible arribar puntual a la següent cita de firmes ni desplaçant-te amb moto. Es van acostar a saludar-me companys del BUP a qui no havia vist des d’aleshores.

El més estrany: Un any, em van asseure en una caseta al costat de Frank de la Jungla. La seva cua era més quilomètrica que una boa constrictor. Exagerada. Jo, crec recordar, ni em vaig estrenar.

Paradoxalment, a l’hora de les firmes, el neguit augmenta en proporció directa amb l’èxit de la convocatòria. A més públic, més frustrant i gratuït es torna el ritual. Firmar a una cua de lectors disposant de temps insuficient és del més nihilista i embafador que se’m passa pel cap. El moment més gratificant va ser dedicar-li el meu llibre a un nen que havia vingut caminant sota la pluja des de l’altra punta de la ciutat i... Ho sento, estava fent broma, je, la veritat és que ara no recordo un moment concret. Ho sento.

La mes gratificant és quan apareix algú que coneixes i feia temps que no veies i aprofita per venir a saludar-te i que li firmis, i parles una estona tot i que no és el millor moment per xerrar. La més frustrant i que m’ha passat és quan escrius malament un nom perquè no ho has entès bé o se’t creuen els cables i ja has firmat i has de corregir-lo. És fatal, terrible. 

El dia de Sant Jordi del 2016 vaig anar a Sant Boi, al meu vell institut, a parlar als alumnes de 2n de Batxillerat. Era alguna cosa que em feia il·lusió. Em van col·locar en un racó lúgubre del gimnàs –el teatre on es van escenificar la majoria dels meus traumes juvenils– mentre fora es jugava un sorollós partit de bàsquet que va tapar les meves frases més inspirades d’una manera admirable. A meitat del discurs, la professora de literatura em va renyar davant de tota la classe perquè el meu text parlava de fer-me palles i no dels «angry young men» (les seves paraules). Dic «de tota la classe» però, naturalment, només havien acudit set empollons. I obligats.

La meva experiència firmant va canviar quan vaig començar a demanar que posessin una cadira pel lector per poder parlar mentre li feia el dibuixet (la idea la hi vaig robar a Emile Ferris). Més enllà de la firma, el més gratificant és aquell moment en què lector i autor es coneixen una mica. Amb alguns lectors, de sessió en sessió, de llibre a llibre, acabes tenint una relació gairebé personal. M’emociona especialment quan m’adono que uns quants col·legues, dibuixants de còmic, els he conegut de joves quan van venir a alguna sessió de firmes meva. 

La menys gratificant passa gairebé cada any per Sant Jordi, quan et toca algun autor mediàtic al costat i tu et quedes mirant el mòbil, veient com algú que espera agafa el teu llibre, li fa una ullada i el torna a deixar on era. Et fa sentir una mica ‘decoració’ per la taula. 

La meva experiència més gratificant és veure la gent i que m’expliquin què els ha fet sentir el meu llibre i com ens ha unit la història que explico. Trencar la soledat de l’escriptora, de la il·lustradora.

El més frustrant és aquest Sant Jordi, on no hi pot haver tanta gent com sempre. Però crec que sabrem fer un Sant Jordi molt digne i molt descentralitzat i posant-hi totes les ganes. Com a autora em sento molt agraïda de poder veure els lectors després d’un any sencer sense firmes.  

Per mi, firmar llibres és la manera d’acostar-me als lectors de manera directa, poder conversar distesament, sense pressa, però sobretot sense prejudicis ni retòriques, amb el text i des del text.