THE CONVERSATION
Sant Jordi: la màgia de llegir en veu alta per als altres
Les lectures públiques o compartides en veu alta han sigut una pràctica habitual durant segles. Però, deixant al marge les que solen organitzar-se amb motiu de la celebració del Dia del Llibre –com la lectura continuada d’El Quixot a Madrid–, llegir davant un auditori avui dia és excepcional.
No obstant, tal com explica Alberto Manguel a Una historia de la lectura, hi ha alguns moments al llarg dels últims segles en què llegir per als altres va ser un acte amb una funció molt específica.
Als monestirs
Al segle VI, sant Benet de Norcia va decretar que les lectures en veu alta fossin una part essencial de la vida monàstica. L’article 38 de la seva Regla, que es va aplicar als monestirs cistercencs fundats per tot Europa des de començaments del segle XII, disposa com havia de ser aquesta activitat lectora:
«A l’hora del dinar dels germans sempre es llegirà; que ningú gosi prendre el llibre i iniciar la lectura a l’atzar, sinó que aquell a qui correspongui llegir durant tota la setmana comenci la seva tasca diumenge. I al disposar-se a iniciar-la després de la missa i de la sagrada comunió, demani a tots que resin per ell, a fi que Déu l’aparti de l’esperit de joia».
Com veiem, en temps de sant Benet es considerava que escoltar un lector era un exercici espiritual amb una elevada finalitat, així que aquestes lectures en veu alta estaven allunyades, almenys teòricament, del plaer personal.
Als tallers de tabaqueria de l’Havana
Fent un gran salt cap endavant, aquesta forma de lectura amb lector i auditori es va convertir a Cuba, al segle XIX, en una cosa revolucionària. Si bé llegir en veu alta dins l’ambient de treball ja s’havia portat a terme en altres contextos, el cas de Cuba crida l’atenció perquè va ser un acte que va arribar a institucionalitzar-se entre la classe obrera tabaquera de llavors.
Saturnino Martínez, el 1835, va tenir la idea de publicar un diari per als treballadors de la indústria cigarrera. El primer número de La Aurora va aparèixer el 22 d’octubre d’aquell any. Però l’analfabetisme era un obstacle perquè arribés a ser un diari popular.
Per aquesta raó, a Martínez se li va acudir utilitzar lectors com a via d’accés als treballadors cubans que no sabien llegir, que eren la majoria. Així van començar les lectures públiques durant les hores de feina, amb una finalitat que ja es va anunciar en el primer editorial: «El seu propòsit serà il·lustrar, de totes les maneres possibles, la classe social a la qual està destinat».
Al cap de molt poc temps es va acusar aquesta pràctica de subversiva i va acabar desapareixent. No obstant, les lectures públiques a les tabaqueries no van ser oblidades i, malgrat les dificultats experimentades durant la seva existència, encara perviuen a Cuba. És més, aquesta pràctica ha sigut reconeguda com a part del patrimoni cultural de la nació cubana.
A ‘El Quixot’
La lectura en veu alta no sempre ha tingut propòsits tan edificants o instructius. Manguel, en el llibre anteriorment esmentat, també explica que llegir per als altres podia tenir com a finalitat el pur plaer i, per il·lustrar-ho, cita aquest passatge d’‘El Quixot’:
«Cuando es tiempo de la siega, se recogen aquí las fiestas muchos segadores, y siempre hay alguno que sabe leer, el cual coge uno destos libros en las manos, y rodeámonos dél más de treinta, y estámosle escuchando con tanto gusto, que nos quita mil canas». Aquesta menció a la lectura en veu alta sorgeix en la conversa sobre llibres que mantenen en aquest capítol el capellà i el fondista Palomeque. A continuació, el capellà troba, entre els llibres que el fondista custodia, la novel·la curta El curioso impertinente. Davant la insistència dels presents, el capellà procedeix a la seva lectura, si bé aquest relat ocupa el capítol següent en la novel·la de Cervantes.
Així, després de defensar el fondista les lectures en veu alta sense més ànim que el d’entretenir, el capellà representa un d’aquells moments lectors.
Sincronitzar els cervells
El plaer de llegir en veu alta, i escoltar històries, estaria justificat, ja que «quan una persona llegeix a una altra en veu alta, es tracti d’un nen o d’un adult, entre totes dues passa una cosa màgica, i és que els seus cervells se sincronitzen», en el sentit que «el contador de la història i l’oient experimenten la mateixa activitat cerebral i alliberen exactament els mateixos neuroquímics», cosa que explica per què la lectura en veu alta crea aquesta sensació tan potent de trobada i delit compartits.
Notícies relacionadesEn paraules de Manguel, «la cerimònia d’escoltar priva l’oient de part de la llibertat inherent a l’acte de llegir [...], però també proporciona al text polifacètic una identitat respectable, un sentit d’unitat en el temps i una existència a l’espai que rares vegades té a les mans capritxoses d’un lector solitari».
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu-ne l’original.
