Lectors a punt d’un atac de nervis: Almodóvar arrasa en el seu primer Sant Jordi

A mig matí, entre les hordes de lectors que s’amuntegaven sota les carpes de la Fnac del Triangle, Pedro Almodóvar va aparèixer i tothom es va posar molt nerviós. Aquest ha sigut el primer Sant Jordi del director de cine manxec, que acaba de publicar una recopilació dels seus relats, ‘El último sueño’ (Reservoir Books), i l’excitació es notava en l’ambient. El cineasta va acudir amb un seguici format pels actors Carlos Cuevas i Laia Manzanares i el seu assistent (i eficaç escut personal) Lola García, a qui dedica el llibre i qui va ser l’encarregada de guardar en carpetes durant dècades els relats que anava escrivint, també de seleccionar-ne els 12 que ara han vist la llum. 

«¿Puc tocar-te?»

Que les pel·lícules d’Almodóvar generen passió és una cosa que tots sabíem, però assistir en directe a la hiperventilació generalitzada davant la seva presència és una altra cosa. «¿Puc tocar-te?», li va preguntar un lector a punt de posar-se a plorar. «Gràcies per haver-me canviat la vida», li va dir un altre. «Això és el més a prop que estaré d’una estrella», va dir un altre. «Gràcies pel teu cine», li va etzibar un grup de tres amics amb samarretes d’Andy Warhol que s’estrenyien el llibre al acabat de firmar al cor molt fortament després de fer-se la ‘selfie’ de rigor amb ell. 

Els fans d’Almodóvar són a més molt completistes i la majoria va acudir a la firma amb tota l’artilleria del col·leccionista: el manxec va firmar diversos pòsters de ‘Tacones lejanos’, exemplars de ‘Patty Diphusa’, del guió de ‘La piel que habito’, un cartell japonès de ‘Julieta’, del llibre que Taschen va publicar fa uns anys... Per al record, un admirador que se li va acostar i li va explicar que havia conegut la seva parella en una pàgina de contactes en la qual tots dos tenien d’avatar el cartell de ‘Todo sobre mi madre’. «Ell em va preguntar: ‘¿T’agrada Almodóvar?’ Vam començar a xatejar, a parlar sobre el teu cine, i 15 anys després continuem junts i tenim una filla. Així que gràcies per tot». 

Albert Serra i els cors amb espines

Amb 20 minuts de retard i el seu habitual uniforme de camisa blanca impol·luta, ulleres de sol, gavardina negra i botins d’estrella de rock, Albert Serra va començar la seva primera diada com a escriptor a mig matí al passeig de Gràcia amb una nombrosa cua de fans que l’esperaven a la parada de Laie. El director de ‘Pacifiction’ s’estrenava aquest any en això de les firmes amb ‘Un brindis per Sant Martirià’ (H&O Editores), l’esplèndid pregó que va fer en les últimes festes del seu Banyoles natal i que és, en realitat, un assaig autobiogràfic sobre les seves arrels en què explica com i per què es va convertir en el director de cine català més internacional. 

El primer de la cua era Alejandro Martínez, un jove de 17 anys fan irredempt (la seva pel·lícula favorita és ‘La mort de Lluís XIV’) i estudiant de Literatura Comparada igual que Serra, que en el llibre explica que no anava a classe mai i que va aprovar la carrera per miracle. La dedicatòria, un gargot d’un enorme cor-cactus ple d’espines que Serra va estampar en totes les firmes, era tota una declaració d’intencions: «L’amor punxa. Avui és el dia dels enamorats i és una manera de recordar que, en general, l’amor sempre acaba malament», va explicar el cineasta amb aquest posat afrancesat tan seu, distant-lacònic-irònic. 

Notícies relacionades

El miracle de Sant Jordi

Més Sant Jordi que mai: firmes amb cues quilomètriques en una diada de rècord

Entre els fans de Serra hi va haver de tot: El Manel, treballador del Museu Picasso amb qui Serra va conversar breument sobre la correspondència de Dalí, i també la petita Gala, un somrient nadó de tan sols nou mesos a qui els pares van immortalitzar en una foto amb el de Banyoles. «M’encanta Sant Jordi, és una festa que ens haurien de copiar fora. I és una llàstima que facin el festival de cine [amb referència al BCN Film Fest] just abans, haurien de convidar tots els directors a viure això», va dir Serra. 

A mesura que els lectors anaven passant i Serra anava estampant el seu cor amb cactus en els llibres, va començar a dibuixar altres gargots: un enorme membre viril (a un noi jove, el Raimon, visiblement entusiasmat amb la dedicatòria fàl·lica) i una A d’anarquia com les que es pintaven en els 90 als lavabos d’institut i a les discoteques de tarda. Tot entranyablement ‘grunge’, molt ‘teen spirit’.