Un violinista, una cosina i un limoncello

Puntí comença la jornada amb abric i bufanda. El fred una mica inusual de primera hora ho aconsella, tot i que ben aviat el gavany revela que la seva utilitat va més enllà d’abrigar l’escriptor. A les espaioses butxaques l’autor de Confeti emmagatzema justament això: paperets de colors que va dipositant entre les pàgines dels exemplars que firma. "És una sorpresa per a tots aquells que no només reben el llibre sinó que a més el llegeixen", explica.

Compartint records

Haver escrit una novel·la que gira entorn de Xavier Cugat propicia que siguin moltes les persones que s’acosten a Puntí per compartir amb ell històries relacionades amb aquest trempat gironí que va fer fortuna a Nova York i Hollywood. "Cugat va morir ja fa 34 anys, però va deixar molta empremta i tothom el recorda –apunta–. Fa una estona, un home m’ha demanat que li dediqués el llibre al seu pare, que té 100 anys i, segons m’ha dit, era un violinista que va passar uns anys treballant al Carib i va arribar a tocar amb Cugat. Li he demanat el seu telèfon per anar-lo a veure i que m’expliqui coses d’aquella època".

La festa de Sant Jordi és generosa en aquest tipus de trobades inesperades. En el cas de Miqui Otero, la sorpresa té un caràcter familiar i resulta, per tant, doblement entranyable. La seva última novel·la, Orquesta, està ambientada en un llogarret gallec molt semblant a aquell des del qual van emigrar els seus pares fa més de mig segle. Per això té alguna cosa d’accident poètic que, just quan està firmant exemplars d’aquest llibre tan impregnat de la memòria familiar, aparegui una cosina de tercer o quart grau que viu a l’Argentina i que l’autor no havia vist mai. Fins ara. La trobada ve acompanyat d’una revelació: Otero descobreix que té un cosí llunyà a Buenos Aires que també és escriptor.

Notícies relacionades

Els polítics escalfen motors entre llibres, roses i sondejos

L’‘abril’ celebra els llibres amb una vetllada irrepetible al Dry Martini

Poc abans de l’arribada de Gabriela (que així es diu "la neta de l’oncle Domingo"), l’escriptor ha rebut la visita d’un amic de bon cor que li ha portat una mica de pernil i una llauna de cervesa per alegrar l’hora del vermut . Al seu costat, Laura Fernández recorre per avituallar-se a una ampolla de limoncello que guarda a la motxilla, un regal de la també escriptora Lucía Lijtmaer (l’ampolla, no la motxilla). A Fernández, que ha publicat recentment el llibre de relats Damas, caballeros y planetas la sorprèn, i la commou, la quantitat de persones que encara li demanen que els firmi la novel·la La señora Potter no es exactamente Santa Claus (2021). Ella els correspon amb una generositat extrema, perquè cal dir que les dedicatòries de Laura Fernández són un gènere literari en si mateixes. "Em sembla molt bonic que una novel·la segueixi tan viva", assenyala.

L’horari de firmes planteja en ocasions als autors paradoxes espaciotemporals d’impossible resolució. Care Santos havia d’estar dedicant llibres fins a les 12 del migdia al passeig de Sant Joan amb Ausiàs March i a aquella mateixa hora tenia una altra cita amb els lectors al passeig de Gràcia a l’altura de València. L’absència d’un mètode de teletransport fiable fa que comparegui a la segona tanda de firmes corrents i amb 25 minuts de retard. A continuació, disposa sobre la taula "les eines" del dia: una estilogràfica i un segell personalitzat per estampar, junt amb la firma i la dedicatòria, un exlibris en forma de rosa amb una espiga flamígera. Del seu bolso també apunta l’extrem d’un paraigua plegable. Set hores després, el paraigua seguirà al bolso. Un dia rodó.